8 de febr. 2011

L'escassetat de les idees

Conferència de Suzanne Scotchmer, Catedràtica d’economia, dret i polítiques públiques a la Universitat de Califòrnia

Pronunciada al Barcelona GSE Research Network, a l'Auditori del Banc Sabadell


Què es necessita per invertir en R+D?

Aquest treball referma el gran interès que tinc pels incentius en R+D, enfocats no només en la propietat intel·lectual, sinó també en intentar respondre a la pregunta sobre com dissenyar des del punt de vista de la informació econòmica i el disseny del mecanisme. Crec que, fins ara, el gran error econòmic en l'àrea del meu interès d'innovació, és que encara no ens hem unit veritablement amb el món modern, amb la revolució informàtica. No hem après a pensar en la innovació a través del disseny del mecanisme ni en com utilitzar la informació de forma conseqüent, com a llista o, fins i tot, tampoc ens hem preocupat per qui té la informació sobre la innovació i quins són els factors potencials en economia.

Començaré amb una pregunta: què es necessita per invertir en R+D?
Es necessiten tres elements i, d’aquests tres, els economistes ens fixem només en un d’ells, l'últim. Primerament, es necessita una idea de mercat. Hi ha d'haver una necessitat: la innovació ha de servir per alguna cosa, i es necessita una idea per aquesta cosa. En segon lloc, es necessita una idea per satisfer el mercat. Si pensem en energia, per exemple, tots sabem que necessitem energia verda. Més o menys sabem com aconseguir-la, amb l'economia d'hidrogen, per exemple, o amb l'energia eòlica, però no tenim gaires idees tècniques sobre com vendre per aconseguir l'economia d'hidrogen. Per descomptat, el tercer element que necessitem són els recursos, que són amb els quals ens centrem en la branca d'economia que estudia el creixement.

El primer i el segon d’aquests tres elements són els que escassegen en economia. L'escassetat és especialment important. Òbviament, és cert que els recursos són pocs, no hi ha recursos infinits per invertir en creixement. D'altra banda, si no tenim bones idees per invertir, els recursos no valen per a res, i podríem marxar de vacances en lloc d'invertir. Les coses que són escasses són les més recompensades.

L’exemple Google

Invertir més diners en R+D i en més recursos no ens durà enlloc si no s'ha alleujat l'escassetat d’idees d'oportunitats d'inversió, és a dir, si no hi ha res en què invertir. Si formulo la pregunta d'una altra manera, per què Larry Page i Sergey Brin es van enriquir? Són els fundadors de Google. Ho van aconseguir per estar disposats a invertir una gran quantitat de diners en centres de dades? Per crear un motor de cerca, la inversió més important ha de ser la inversió física en centres de dades, construint servidors, en ordinadors. Però aquest no és el motiu pel qual es van enriquir; la raó va ser perquè van pensar-hi. Això indica que l'escassetat es troba en les idees per omplir el mercat, o que van pensar en aquesta idea i no ho va fer ningú més, o probablement una combinació de les dues coses. Van pensar una manera de fer-ho que fos raonablement efectiva: es podia aconseguir una cerca ràpida i es podia construir un mercat.

El meu punt de vista en aquest treball, i en la meva recerca en general, és que hi ha d'haver alguna cosa que generi idees en què invertir que siguin subjacents al procés d'inversió, ja que això canvia la perspectiva. Aquest aspecte es focalitza en les institucions, que són les que donen fertilitat a les idees. Què fan per nosaltres institucions com les universitats? Són calderes per crear debats en els quals es generen les idees que abans no teníem i que no tindríem si estiguéssim sols en una habitació.

Model d’idees escasses

Aquí tenim un model d'idees escasses. De les parts del procés d'innovació, la que fa referència a la identificació del mercat parla de la necessitat de trobar una manera tecnològica d’omplir-lo, per després invertir-hi els recursos. És la segona part del procés: trobar la idea tecnològica per omplir el mercat. Quan la primera part ja es coneix, hem d’assumir aquest nínxol de mercat; després, hem de tenir en comte l’escassetat d'idees i com omplir-lo. Hi ha idees per omplir el nínxol, però aquestes arriben a l'atzar. L'escassetat va en dos sentits: no tenim totes les idees per saber com fer-ho i no tots tenim aquestes idees.

El millor que pot tenir un empresari és una idea per crear i un mercat que, a més, tingui capacitat per omplir. Això és molt escàs; les idees arriben a les persones per atzar i en moments també atzarosos. Per aquest motiu, quan s'aconsegueixen, són molt valuoses. És la idea per invertir, la que és valuosa, no la inversió en si. Així doncs, les idees arriben en una taxa lambda plausible. Aquest valor es converteix en una mesura d’escassetat.

Algú tindrà una idea en taxa lambda, i quan aquesta es té, més val fer-la servir, ja que és l'única que es tindrà. I la pregunta, llavors, és: es farà servir?

Per tant, en aquest model, el joc de la innovació continua fins que el destinatari d'una idea inverteix, i aquesta inversió finalitza el joc. No obstant això, s’ha d’invertir o no? La recompensa potser no és prou elevada i, per tant, invertir en el nínxol de mercat significa un cost. Així doncs, els elements trobats són el model que distingeix entre les idees per invertir, les oportunitats d'inversió escasses i les innovacions (encara que aquestes últimes són trivials). Un cop es té la idea, si s'inverteix, apareix la innovació. No s'enfoca a la inversió, sinó a si s’utilitza o no la idea, a què es fa amb ella. I pensem en les idees com a actes d'imaginació.

Capítol 4: El problema de la planificació social
Quin és el problema que vol solucionar la planificació social? En aquest model opcional, si s'inverteix en la primera idea que sorgeix, s’abandona l'opció de poder invertir en la propera. I és que la premissa d'aquest model es basa en que les idees omplen el mateix nínxol de mercat i, per tant, no és eficient invertir en més d'una, sinó en una sola. I la pregunta és: en quina d'elles?
Si l’encarregat de dur a terme la planificació social pogués observar el cost d'aquestes idees i triar a partir d’aquí, el problema posterior seria el d'escollir un llindar de cost, que seria el cost màxim per invertir en temps T.

Si hi ha una idea que sorgeix en un temps T, cal comprovar que el cost és menor al màxim. Si ho és, cal invertir. Aquesta és la política del llindar de cost, que no ha de ser, a més, estacionària en el temps. Per tant, el problema de la planificació és que, quan es tria aquest llindar de cost, en escollir una idea d'alt cost s'està excloent l'opció d'invertir en una millor idea que pugui sorgir més endavant, ja que invertir dues vegades no té valor. Així doncs, s'està intercanviant cost per retard, i és aquest el problema de la planificació.

Hi ha bons exemples històrics sobre això; el meu preferit és el del motor d'èmbol, motor de combustió interna que fa que el cotxe funcioni. Per què es va crear un motor que fa funcionar els pistons cap amunt i cap avall per crear un moviment rotatiu que fa que les rodes s'impulsin? pensin en fins a quin punt resulta ineficaç: uns pistons que van cap amunt i cap avall per fer funcionar un dispositiu mecànic giratori que impulsa les rodes. Així doncs, cal un objecte per aconseguir el moviment de dalt a baix. Per a què serveix si es pot aconseguir el moviment rotatori directament, com en un motor giratori?

Si en la planificació es poguessin valorar les idees al mateix temps, s’escolliria la idea amb el cost més baix, però no es pot fer perquè aquestes arriben de forma aleatòria i no se sap com respondran fins que algú inverteixi en una. Així doncs, què ha de controlar l’encarregat de dur a terme la planificació? Ha de conèixer la distribució dels costos cada cop que arriba una idea. Aquesta ho fa amb un cost atzarós extret d’una distribució, i aquest ha de conèixer la distribució de les taxes d'arribada. Per tant, tampoc coneix la taxa lambda. No coneix la velocitat amb què arriben les idees, però parteix d’una probabilitat de distribució ja ocorreguda anteriorment, de manera que pot anar actualitzant amb el temps. Fixeu-vos que el planificador no coneix gaire elements, i aquest és un aspecte que descriu força bé què passa en l’economia.

Emmagatzemar una idea

Encara no he parlat sobre què fer amb les idees si no s'inverteix. A les nostres vides com acadèmics, quan ens despertem un dissabte al matí i pensem: "Vaja, tinc una bona idea sobre la qual treballar", com la teoria del creixement o qualsevol altra idea, ningú pensa en una teoria del creixement. Què fer amb aquestes idees? La majoria de les persones les llencen, de vegades perquè no es tenen les eines per fer-ho, o perquè no es vol fer una inversió en literatura, o perquè no es té un estudiant que vulgui tractar el tema. Així doncs, la majoria simplement es llencen. Però també és cert que la majoria d'acadèmics tenen una reserva d'idees a les quals encara no s'han pogut dedicar, i això també es por trobar al comerç. Jo ho considero la teoria del ‘banc d’idees’, que un guarda a la butxaca.

Amb una idea poden passar dues coses: es pot rebutjar o es pot guardar a la butxaca. Això canvia el procés atzarós pel qual la gent accepta les idees, factor que fa que sorgeixin idees viables.

La raó per la qual canvia el procés atzarós és perquè hi ha dues maneres de tenir una idea viable en un temps T. Una d'elles és, com en qualsevol procés possible, que sorgeix de la ment en un temps T. L'altra té a veure amb que el llindar de cost canvia de sobte, la qual cosa fa que una idea de fa sis mesos és viable avui. Així doncs, són dues maneres de que una idea que es té sigui viable.

Parin atenció a aquest diagrama. Aquí hi he dibuixat un llindar de cost arbitrari. Aquesta és la funció C de T. Aquí tenim el temps, i aquesta funció és el llindar de cost. Si qui té les idees no les emmagatzema, si llavors es tingués una idea en un moment determinat, aquesta s'acceptaria només si fos més baixa que el punt sobre la corba, mentre que es llençaria si fos més alta.

Suposem que es té una idea que es troba per dalt de la zona de la corba i no es llença, sinó que es guarda a la butxaca. Quines repercussions pot tenir? Si es guarda a la butxaca i el llindar de cost descendeix, la idea no serà mai viable; el llindar de cost es torna més rigorós. Si la idea no és viable en T, no ho serà mai. Tot i així, imaginem que la idea es troba aquí, a T1, i que en algun punt el llindar de cost comença a pujar (prenem el que he dibuixat aquí, el de les línies de punts). Aquesta idea no serà viable però... ‘bingo!’ Quan arriba a T2, de sobte sí que és viable i, encara que ningú tingui una idea, la idea es torna viable i el joc s'atura. /Font

Audiovisual de la conferència

1 comentaris:

dada xu ha dit...

san francisco giants jerseys
adidas superstar
oakley sunglasses
christian louboutin outlet
michael kors bags
coach outlet
michael kors handbags
adidas shoes
michael kors outlet
nmd adidas
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada