10 de febr. 2011

Les noves armes contra el càncer



Conferència de Josep Baselga,
Director de Vall d'Hebron Institut d'Oncologia (VHIO)

A Espanya es diagnostiquen cada any amb càncer 160.000 espanyols. En el cas de Catalunya l’estadística és de 14.000 casos a l’any, que no és baixa. 90.000 espanyols moren per la malaltia, representant el 30% de totes les causes de mort (la segona causa de mort). A més, afecta a les edats que són de màxima productivitat personal i laboral, perquè és la primera causa de mort entre els 35 i els 70 anys.

Concretant, per exemple, amb el càncer que treballo més, el de mama, d’aquí al 2015 hi haurà un 40% d’augment a Catalunya. Comparant l’estat espanyol amb el món, la supervivència del càncer a Espanya a un any, o bé als cinc anys, presenta unes xifres que estan en línia amb el que són les línies americanes i europees. Tot i això, hi ha dades d’alguns països que sorprenen. Per exemple, el país d’Europa la mortalitat més alta per càncer és Anglaterra, amb xifres comparables a Hongria o altres països de l’est.

Sobre l’evolució del càncer al llarg dels últims 50 anys, als anys 60 es van començar a tractar tipus de tumors com el choriocarcinoma, el càncer de testicle, les leucèmies o els linfomes. Hi va haver un moment de gran entusiasme en el que es deia que el càncerrealment es curaria. Vincent De Vita es va convertir en aquells moments en el “tzar” de l’oncologia americana. A més, es va crear l’Institut Nacional del Càncer als Estats Units i, l’any 1971, el President Nixon va signar el que va ser la declaració de guerra contra el càncer. Deien que curarien el càncer i que, a començaments d’aquest segle, estaria eradicat com a causa de mort.

Però lamentablement no era cert, perquè va haver-hi 30-40 anys d’absoluta sequera enreferència als nous fàrmacs. Cap a l’any 1980, quan molts de nosaltres vam decidir fer oncologia, ens preguntàvem si ens havíem equivocat d’especialitat, perquè no passava res, era com estar en un vaixell de vela i sense vent enmig de l’Atlàntic.

Tanmateix, el finançament dels anys 70 va a ajudar a adquirir molt coneixement en ciència bàsica i, aproximadament a l’any 2.000, va arribar una autèntica revolució amb les primeres teràpies moleculars. Primerament, el famós Glivec, pastilla que pràcticament és curativa per una forma de leucèmia molt agressiva, la mieloide crònica. En segon lloc, el tractament anomenat Trastuzumab o Herceptin. Aquest tractament, del qual vaig poder ser un dels primers a estudiar-lo, va canviar radicalment un tipus de càncer de mama profundament agressiu i letal.

Que passarà ara, en aquests moments? La resposta és que en trobem al llindar d’una nova era de tractament personalitzat contra el càncer.

La declaració de Nixon als anys 70 va ser una mica agosarada, ja que el que es coneixia sobre la cèl·lula no era gaire. Així no es podia guanyar una batalla. Si s’ha de competir contra un enemic i se’l desconeix, les possibilitats de guanyar-lo són realment limitades. Per tant, i amb el que sabem avui en dia, fa quatre dècades era impossible que es pogués curar el càncer.

Què coneixem actualment sobre el càncer?

Quines són les proteïnes i quins són els gens responsables que fan que una cèl·lula es torni cancerosa. Així, es poden començar a desenvolupar tractaments dirigits contra els mecanismes de cada tumor (de fet, aquesta és la gran promesa de la medicina personalitzada).

Avenços en biologia molecular i genòmica que permeten conèixer, per primera vegada, les bases del càncer. Coneixements de laboratori bàsic que s’estan transferint als malalts: nous tractaments contra dianes moleculars, una nova classificació dels tumors i, per últim, una autèntica revolució en tècniques d’imatge (TAC’s i PET’s). Poder detectar cèl·lules tumorals que circulen per la sang per poder-les atacar. Això portarà a un tractament més personalitzat.

Què fa falta perquè el teixit normal es converteixi en cancerós. Què és el càncer?

La nostra estructura, com a cos, es pot comparar amb una societat normal. Tot ha d’estar en equilibri, no pot ser que el fetge creixi més del compte, que el cor no funcioni o que els pulmons no facin la seva funció. Tot ha d’estar en perfecta harmonia. El càncer, doncs, apareix quan algunes d’aquestes cèl·lules es tornes boges i comencen a créixer de manera incontrolada. Les cèl·lules canceroses són, doncs, cèl·lules que es converteixen en independents.

Actualment ja es coneix perquè aquestes cèl·lules poden produir substàncies pròpies que fan que creixin de manera independent de l’entorn i, per tant, es converteixen enautosuficients de les senyals de creixement (al cos hi ha senyals que regulen qui ha de créixer i qui no). Una manera de veure-ho clar és imaginar el cos és com una orquestra molt ben dirigida, on tothom fa una funció.

El segon punt fa referència a unes senyals que manen a les cèl·lules deixar de créixer, aturar-se i no dividir-se. La cèl·lula cancerosa es torna insensible davant d’això.

El tercer punt de la cèl·lula cancerosa passa per evadir el programa anomenat mort cel·lular programada. Les cèl·lules es van dividint a partir d’un procés especialment complicat. Requereix que hi hagi molts mecanismes d’ADN que s’han de replicar de manera perfecta, i és aquí on hi ha errors. Seria semblant, per exemple, al que és una cadena de muntatge de la SEAT, amb uns mecanismes perfectes per detectar errors.

Les cèl·lules, quan detecten errors, tenen un programa propi de suïcidi. De nou, és un exemple de sacrifici social: una cèl·lula decideix que no funciona, sap que si segueix dividint-se serà negatiu i, per tant, es suïcida. Lamentablement, les cèl·lules canceroses no tenen cap tipus d’autocrítica i van creixent sense parar.

L’altre factor, el punt número quatre, fa referència al fet que totes les cèl·lules normals tenen un número de divisions cel·lulars predefinides en el moment de néixer. Hi ha divisions preprogramades i, després d’un nombre finit de divisions, les cèl·lules moren. La cèl·lula cancerosa, a diferència de la normal, ho ha perdut i es divideix per sempre.

De fet, al laboratori hi ha cèl·lules cancerígenes de malaltes que van ser diagnosticades a l’any 63. Cada setmana es reguen i van creixent. Morirem tots nosaltres i aquestes cèl·lules, si es continuen alimentant, seguiran creixent permanentment.

El cinquè punt es centra en que les cèl·lules i els òrgans cancerosos tenen la capacitat de subministrar-se, de produir les pròpies artèries i les pròpies venes per assegurar-se el subministrament propi de nutrients. Aquesta és una característica molt pròpia dels tumors. Alguns malalts amb càncer estan blancs i pàl·lids, tenen anèmia i no es poden moure. Encara així, si a aquests malalts se’ls hi atura el tumor, aquest estarà sempre ple de sang, ja que s’assegura de tenir el subministrament.

Finalment, una característica molt important és el fet que les cèl·lules canceroses viatgen per la sang i tenen la capacitat de créixer a distància. El creixement a distància, la metàstasi, és la causa més important de mort. Els teixits normals no fan metàstasi. Una cèl·lula de l’estómac no va parar al cervell però, en canvi, sí que es troben fragments de càncer.

Un exemple de com les cèl·lules canceroses es fan independents de l’entorn es pot concretar amb una cèl·lula de mama que conté receptor anomenat HER2. Aquest receptor és un gen que produeix una proteïna. Es troba a la membrana, on s’uneixen factors de creixement que, en situacions normals, regula el creixement de forma adequada.

Com i què s’està investigant?
Des de l’any 1987 es coneix que els tumors que eren HER2 positius eren especialment perillosos, les malaltes vivien just la meitat del que vivien les malaltes amb càncer de mama sense aquesta proteïna. Però aquestes males notícies s’han convertit en bones notícies. Si aquests tumors depenen d’un receptor es poden començar a desenvolupar tractaments que l’ataquin. Actualment, es pot atacar aquest receptor mitjançant anticossos monoclonals, que ataquen la part exterior del receptor, o bloquejant la funció enzimàtica d’aquest receptor, que és molt potent.

La recerca per controlar aquest tipus de càncer es va iniciar a començaments dels 90. Va haver-hi una primera publicació sobre aquest anticòs monoclonal contra HER2, anomenat Herceptin.

Una pacient amb càncer de mama, de nom Angelina Macaluso, havia tingut la millor quimioteràpia que hi havia en aquell moment. També estava operada. Al cap d’un més de l’operació, al postoperatori, va tornar amb una taca a la pell. Se li va realitzar una biòpsia, pensant que el tumor havia tornat. Però va passar al mateix moment que es començava a estudiar aquest anticòs i realment es desconeixia el resultat. Poques setmanes després la malalta va tornar a la consulta sense cap evidència de malaltia i, avui en dia, segueix sense tumor.

Un altre exemple és el d’una malalta amb una metàstasi hepàtica molt gran i amb ascitis (líquid a la panxa). Amb el tractament adequat, en poques setmanes el tumor havia desaparegut.

Vam realitzar el primer estudi amb malaltes avançades que no tenien curació. La primera comprovació va ser que la combinació d’aquest anticòs amb quimioteràpia era molt superior, en quant a supervivència, a la millor quimioteràpia.

Actualment estem treballant amb malaltes que acaben de ser diagnosticades. L’estudi, publicat l’any 2.005, va canviar radicalment la vida de totes elles. Avui en dia, i al cap d’un seguiment de gairebé dos anys, el 85% de les malaltes amb tumor HER2 positiu es curen. És a dir, en deu 10 anys s’ha passat d’una malaltia letal a una malaltia en la que es curen la majoria de les malaltes. Això és el principi, ja que hi ha més tractaments que funcionen i, per tant, és possible que aquest tumor que fins ara era molt dolent assoleixi perspectives de curació altíssimes.

Hi ha els anticossos, però també hi ha molècules que ataquen la part interna del receptor, l’enzima, el cor del receptor. Es dóna en forma de pastilles. El producte, molt petit, va a la sang i arriba al cervell. S’està començant a veure que malaltes amb metàstasi cranial responen amb aquests tractaments. També augmenta la supervivència en malaltes que han deixat de respondre al Herceptin i que reben aquest mateix tractament.

Realment, els avenços en biologia permeten dissenyar nous medicaments. Per exemple, hi ha nous tractaments per la malaltia HER2, medicaments que s’estan estudiant, com elPertuzumab, fruït de variacions de l’anticòs i altres productes. Es sabia que els receptors HER2 s’activen perquè s’han d’unir entre ells, han de crear dimers. Amb aquest coneixement, s’ha pogut desenvolupar un anticòs, el Pertuzumab, que s’uneix al receptor i impedeix que aquest s’activi. És a dir, està fent una funció de barrera biològica tremenda. Amb aquest anticòs, el Pertuzumab, comencen a haver-hi respostes d’un 25% en malaltes que han rebut multitud de règims previs de quimioteràpia. A més, també s’està estudiant amb malaltia inicial. Definitivament, el tumor HER2 positiu, que fins ara era tremendament agressiu, canviarà ben aviat.

I hi ha altres exemples, com el receptor del factor de creixement epidèrmic. Utilitza el mateix principi: receptor de membrana i un cor (la cinasa) que fa que la cèl·lula es divideixi.

També hi ha tractaments que funcionen de manera espectacular en alguns tumors, com per exemple un càncer de pulmó d’un malalt que s’ofegava i que no havia respòs a la quimioteràpia. Es va descobrir que aquest tipus de malalts tenien unes mutacions d’un receptor i, amb una pastilla anomenada Tarceva, i que avui en dia està comercialitzada i pràcticament no té efectes secundaris, el tumor va respondre d’una manera espectacular.

S’estan estudiant mecanismes de resistència amb medicaments amb resultats en alguns tumors que fins ara no tenien tractament. La resposta no estarà tan en l’atac dels receptors, sinó als mecanismes de dins de la cèl·lula, en vies de conducció del missatge de creixement de la superfície al nucli.

L’estudi del càncer és similar, de fet, a la descripció apassionant del llibre “Viatge al centre de la Terra”, de Juli Verne. S’ha de començar a emprendre el que serà el viatge al centre de la cèl·lula, que és on realment es podran estudiar mecanismes de resistència.

En referència a l’autosubministrament de vasos propis dels tumors, un teixit normal té vasos ben balancejats i amb forma de quadrícula (com l’Eixample de Barcelona). En canvi, un tumor amb els seus vasos sembla completament caòtic (Bombai, Calcuta o Nova York), amb molts vasos sanguinis. Comencen a haver-hi tractaments, anticossos monoclonals que ataquen els vasos sanguinis propis d’un tumor i que, fins i tot, són més efectius que la quimioteràpia.

La direcció és bona. El problema, però, és que hi ha molts tractaments nous, però encara es desconeix com aplicar-los a cada persona.

Medicina personalitzada
Fins ara, s’enviaven els tumors al laboratori d’anatomia patològica i, allà, el patòleg feia una fricció, el mirava i deia si es tracta d’un càncer de mama, de pulmó o de còlon. En funció d’aquesta informació, que és profundament limitada, es decideix el tractament a fer.

Però actualment ja hi ha les eines moleculars per fer-ho diferent. Es poden mirar tots els gens, totes les proteïnes d’un tumor, per començar a classificar-los, no per la zona d’origen (que és una indicació aproximada), sinó per les característiques genètiques i per les proteïnes de cada tumor. Comencen a haver-hi petits xips en els que se’ls hi pot posar el tumor a dins per poder tenir informació dels diferents gens. Es poden analitzar fins a 20.000 gens en una petita placa d’un tumor.

La capacitat d’admirar els gens amb un tumor, la genòmica, és una eina profundament potent per entendre millor la biologia de la malaltia, per poder desenvolupar fàrmacs intel·ligents i, també, per poder fer tractaments a la carta.

Avui en dia, amb càncer de mama, es tracta massa gent per igual. Si una senyora arriba amb un tumor se li donarà una resposta uniforme: quimioteràpia, radioteràpia i cirurgia. És absurd, perquè hi ha moltes malaltes que no necessiten ni quimioteràpia, ni radioteràpia i potser algunes, ni cirurgia. Amb la identificació dels gens es podrà afinar molt millor en el pronòstic. A la Vall d’Hebron ja s’estan fent estudis clínics en els que les malaltes a les que els hi havien donat quimioteràpia fa un any, ara ja no se’ls hi dóna. Hi ha la seguretat que el tumor no tornarà. La informació genètica és molt més clara que la clínica i permet prendre decisions molt més acurades sobre el pronòstic de la malaltia, el tipus de tumor, o el tractament a realitzar.

També es comença a endevinar qui respondrà a què. Avui en dia la quimioteràpia es dóna d’una manera indiscriminada, a tothom per igual. S’haurà de definir qui necessita la quimioteràpia que és més forta (la quimioteràpia que fa que el cabell caigui). S’haurà de fer, doncs, una firma genètica de bon pronòstic, l’anomenada “bona firma”.

Si hi ha una malalta amb uns gens que informen de que el tumor és realment agressiu, llavors si que estarà plenament justificat ser agressius. S’ha d’individualitzar,
i amb càncer de mama ja està passant. De fet, avui en dia el càncer de mama ja es pot dividir, almenys, en quatre malalties claríssimament diferents.

Hi ha malaltes amb un risc de recaiguda inferior a un 5%. Possiblement, no farà falta ni que les segueixi l’oncòleg, podran ser seguides directament als seus ambulatoris.

També es pot afinar molt millor qui es beneficia de res i això significarà que hi haurà temps de predicció i de resposta. Avui en dia s’estan donant tractaments que només beneficien al 20% de la població. Si s’aconsegueix fer millor, es podran fer tractaments personalitzats perquè només els rebin només les persones que ho necessiten.

Sobre els estudis d’imatge, avui en dia el normal és fer escàners, TAC’s. El TAC fa un tall per observar els òrgans. Amb un TAC, els resultats no es poden observar fins al cap d’unes 24 setmanes. Per tant, no tenim respostes immediates per un malalt a qui se li comença el tractament. Als vuit dies no hi ha cap diferència, no es pot saber si funciona i, aleshores, es dóna quimioteràpia cada tres setmanes per prevenir.

Per sort cada vegada hi ha tècniques més precises, com el PET. Amb 8 dies (de fet, amb 24 hores) es pot saber si el tumor està responent o no.

Avui en dia també es poden analitzar les cèl·lules circulants tumorals, és a dir, agafar sang del malalt i veure si hi ha cèl·lules que estan donant voltes. Això seria un termòmetre perfecte: es pot mirar si el tumor ha estat responent o no, però també es pot intentar estudiar el tumor i entendre quin tractament és el millor.

El futur...

En el futur, i el futur és avui, s’analitzarà la genòmica del tumor, la seva genètica, la proteïna. A partir d’aquí, es farà un tractament a la carta. S’analitzarà un malalt per la sang, per les cèl·lules circulants tumorals i, amb les tècniques d’imatge moderna, es sabrà si el tractament està funcionant.

Amb aquests tractaments a la carta podran passar dues coses: que al cap de dos, tres dies, o una setmana, el tumor respongui i el tractament funcioni, o que el tractament no funcioni i que, a partir d’un nou estudi de la genòmica del tumor, s’en decideixi un de nou.

Aquesta nova tecnologia canviarà de manera profunda com s’està fent medicina, perquè haurem de treballar amb ingredients que són nous:

El tractament del càncer serà personalitzat.

Als metges, de petits, ens ensenyen a treballar sols, fent de la nostra vida una competició de l’un contra l’altre. Les matrícules d’honor de la facultat són només pels millors i, per tant, el del costat és qui et prendrà la matrícula si ho fa millor. Al MIR passa el mateix, els números bons són els que escullen especialitat. I a la universitat, les càtedres són pels que guanyen les oposicions. La cultura mèdica és, en resum, una cultura de competició. Així el càncer no curarà i, per tant, s’ha de canviar la cultura, s’ha de començar a aprendre a treballar en equip.
Però encara així, hi ha avenços que permetran la detecció de població de risc, el disseny de tractaments moleculars, diagnòstics moleculars i tractaments preventius.

Però fa falta un canvi social. La població ha d’estar més ben informada, el malalt ha de tenir més poder per decidir el que li convé a cada moment i convertir-se en l’eix del tractament.

També hi ha molta feina a fer en coses bàsiques. S’ha de declarar la guerra al tabac com sigui i erradicar-lo de manera absoluta, ja que és la causa número u de mort i també una causa profunda de patiment social.

Referent a la recerca, es evident que es l’eina imprescindible per tal que els projectes tirin endavant. Ens trobem en un país i en un entorn on els pressupostos de recerca són clarament insuficients i molt per sota del que hi ha al món occidental. El que s’inverteix en recerca a Catalunya és vergonyós, realment molt poc, està per sota del que hauria de ser un país occidental. És absolutament indiscutible i, tot i que hi ha un esforç, aquest és insuficient i fràgil, s’ha d’augmentar. Aquest és un missatge que, com a societat, s’ha de dir de manera molt clara.

És evident que la mortalitat per càncer està baixant i que els avenços que tenim són més que els fracassos. S’està curant a molta gent, però no ens estem ocupant de les necessitats de les persones que viuen del càncer. Els supervivents del càncer són com els malalts que venen del front de la guerra, amb ferides i seqüeles. S’haurien de començar donar importància a les seves necessitats.

Preguntes i respostes

- En aquests moments s’està reunint a Barcelona una quantitat molt important d’especialistes i d’experts que esteu treballant des de diferents punts de vista en recerca del càncer. Però no només recerca bàsica, sinó també recerca translacional i aplicada, amb la idea d’arribar de la cèl·lula, del tub d’assaig, directament al pacient. És casualitat que s’hagi reunit tanta gent? És que Barcelona té alguna cosa màgica? Què està passant?
Hi ha força esperança amb Barcelona. A l’últim número de la revista Nature, la màxima revista en ciència, hi havia un article dedicat a la recerca a Catalunya. Parlava molt de la recerca biomèdica.
A Barcelona passen vàries coses. Hi ha una bona cultura mèdica, una tradició de recerca aplicada de sempre. Crec amb la tradició; per exemple, a ciutats com Boston, que sempre ha tingut tradició biomèdica, es fa una bona recerca.

També hi ha bones universitats i, per tant, bon caliu. I també bons hospitals que en aquests moments s’estan transformant en centres de recerca. És evident que no és coincidència. També ha coincidit que hi ha hagut alguns pioners que han arrencat projectes. S’està creant una imatge de marca, que és molt important: la gent parla de Barcelona.Així doncs, és una barreja de les dues coses.

També hi ha un altre aspecte important, bo per nosaltres, i és que a la gent de fora els agrada venir a viure a Barcelona. Tenim investigadors d’arreu, venir a Barcelona no és una desgràcia, a la gent els interessa, els agrada. També voldria destacar, però, que tot i els grans projectes, aquests són molt fràgils. No tenim inversions estatals com les que hi ha a Madrid.

- A vegades, quan es parla de càncer, s’oblida que l’estadística diu que el 50% dels casos s’acaben curant, i que en l’altre 50% hi ha moltes oportunitats, com avui ens has explicat, per fer coses. Parlava abans del teixit social i de la necessitat d’incidir una mica en aquest territori, suposo que en l’àmbit de la prevenció o en altres àmbits probablement més vinculats a la informació...

D’una banda, la feina a nivell social és tremenda, sobretot pel que fa a la conscienciació de la prevenció. El càncer es pot prevenir, i per això fa falta informació i una actitud d’enfrontament de la problemàtica. La gent s’ha de fer mamografies, els controls que els hi toquin i deixar de fumar.

D’altra banda, la societat ha de començar a unir-se i a exigir assistència de càncer de qualitat. És un dret nostre i, per tant, s’hauria de ser més proactiu. Després, també cal involucrar-se i ajudar a crear iniciatives, com grups de suport amb el grup de malalts per lluitar per la supervivència. El càncer podria ser, i és, una causa noble per la qual la societat ha de lluitar.

Ens tocarà a tot. Tots hem estat tocats pel càncer o hem estat víctimes (o ho serem), o tindrem un ésser estimat que ho estarà. Per tant, és una causa que ens toca d’aprop.

La societat ha de tenir un paper molt important que ja es comença a definir. Es comencen a veure moviments, molt voluntarisme, associacions de malalts, però que són molt voluntàries. S’han de crear lobbies d’influència i de participació, o sigui. S’ha d’anar a un segon nivell, un segon repte, la professionalització.

- De càncers deguts a virus, n’hi ha alguns de controlats, com el de matriu. Però els altres virus que encara no estan controlats, com el de l’Hepatitis C, és una causa bastant important de càncer. Com van els avenços en aquest cas?
Per començar, la millor eina per evitar aquests càncers és prevenir la infecció vírica. En el cas de l’Hepatitis C és la vacunació. Un exemple. Sabem que el càncer de cèrvix, de coll uterí, és un càncer gravíssim, la primera causa de mort per càncer en dones al món (aquí a Espanya menys, perquè les dones van més al ginecòleg). Aquest càncer està produït pel virus del papil•loma, que està ben definit. Ara comença a estar disponible la vacuna, així que és molt important vacunar a totes les nenes dels onze als tretze anys. Si estan vacunades, aquesta malaltia deixarà d’existir. Per tant, contra els virus, el més important és prevenir la transmissió i, en segon lloc, les vacunes. En tumors difícils com el càncer de fetge, el clàssic produït pel virus de l’Hepatitis C, comencen a haver-hi tractaments que funcionen i que creen àrees d’expectativa.

- Sobre el malalt i la confiança? No hi ha massa confiança cap al metge? Perquè ha vegades el malalt no sap el que vol i es refia molt del metge, ja que a vegades no vol tanta responsabilitat de tria. Molta gent diu que el malalt no pot decidir. És evident que no. Quan vaig a un advocat no puc decidir sobre temes complicats, perquè no sóc advocat i, per tant, he de fer confiança al meu professional.
També trobem la inversa. Un metge que diu al malalt: “escolti, jo li explico la realitat i vostè decideixi”. Aquest no és un bon metge. Un bon metge es el que ajuda i opina, ja que per això el pacient el va a buscar. És fonamental, i el malalt ha de saber on és, ha de prendre decisions i ser co-partícep. Si més no, se li ha de donar l’oportunitat de que ho faci.

Hi ha malalts que d’entrada diuen: “miri, no m’expliqui molts detalls”. Però això ho ha de dir el malalt, no els familiars, ja que, a més, hi ha autèntiques sorpreses. Per exemple, poden passar coses molt curioses, com el fill que ve i diu: “miri, a la meva mare no li expliqui res”. Jo responc: “Què li haig de dir?”, i em respon: “una infecció”. Aleshores vaig a la mare, se li explica el que se li ha d’explicar i diu: “faci’m un favor, als meus fills no els expliquis res, que no poden assumir-ho, són uns immadurs, jo sí que puc assumir-ho”. És molt important, doncs, que el procés de comunicació estigui ben definit. I, per suposat, el metge és el que ha de guiar.

- Volem saber realment? Què n'opina?

Sí, volem saber, cadascú amb diferents coordenades. Un vol saber el que vol saber, i el que no és correcte és que es donin informacions no demanades. Per exemple, a la pregunta: “Doctor, com ho tinc?”, la resposta no és: “miri, ho té tan malament que a vostè li queden cinc dies de vida”. Això no és una resposta apropiada, no és respondre el que es vol saber. El voler saber és que cada un decideixi el que vol saber, i que el metge vagi essent co-partícep d’aquest procés d’informació.

D’altra banda, les persones tenim responsabilitats. Hi ha pares de família, amb una empresa i amb responsabilitats. Volem saber perquè, si hem de marxar d’aquest món, volem fer-ho amb responsabilitat. Per tant, a una persona que és un pare de família, se li ha d’explicar d’alguna manera que el que té és dolent i la meva obligació, com a metge, és dir-li: “el que tens és dolent. Lluitarem per solucionar-ho, tan de bo guanyem, però no t’ho garantitzo. Tens clar que això pot anar malament? Perquè has d’arreglar coses”. És tracta de modular la informació de manera apropiada. El més fàcil és ser dràstic, però també és fàcil és no dir res: “com anem? Fantàstic. Vingui d’aquí 15 dies”. Hem de ser responsables i comunicar la informació.

Volem saber i, en resum, la nostra obligació és saber el que el malalt vol saber, per ser fidels al seu desig.

Veure vídeo de la conferència

1 comentaris:

dada xu ha dit...

louis vuitton
marc jacobs handbags
doudoune moncler
nike roshe run
burberry outlet canada
pandora jewelry
ed hardy
birkenstocks
lebron james shoes 2017
polo ralph lauren outlet
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada