11 de febr. 2011

La química de les emocions



Lluís Pascual, Director de teatre i Ignasi Morgado, Neuròleg de la Universitat Autònoma de Barcelona,


Lluís Pascual, Director de teatre i Ignasi Morgado, Neuròleg de la Universitat Autònoma de Barcelona, parlen sobre com actuen les emocions, què les provoca o com es poden activar en algú altre. També analitzen com respon el cervell davant estímuls que desencadenen amor, odi, afecte o rebuig. Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre la psicobiologia.

- Lluís Pascual: El teatre produeix emocions que formen part de la vida. El teatre no és la vida, és la metàfora de la vida, una mena de concentrat. Es troba en un altre lloc, però les emocions són les mateixes. No només això, les emocions que es produeixen en el públic, la por, el plor, la tendresa. El públic sap que està dins d’un joc, però les emocions són també semblants a les de la vida.

- Ignasi Morgado: Les emocions no es poden produir de manera voluntària.

Quan hi ha un estímul i aquest és potent, les provoca, malgrat que no es desitgi, perquè són respostes automàtiques, reflexes, ràpides, involuntàries, moltes vegades inconscients. Ni te n’adones que estaves tenint una resposta emocional, cosa que és clau per controlar-la. El primer pas per controlar una resposta emocional és ser conscient de que s’està produint.

Sobre a si, quan s’interpreta, la resposta és o no és sincera, i quina diferència hi ha entre la resposta sincera i la no sincera, es pot afirmar que un actor és bo quan és capaç de trobar, mentalment, pensant, raonant, l’estímul adequat perquè es dispari la seva emoció sincera.

Victoria Abril va dir que si les llàgrimes són “de cocodril” el públic se n’adona. els científics creiem que és veritat, perquè el cervell humà té capacitat per produir expressions sinceres i no sinceres. El que veu, en aquest cas l’espectador, té capacitat per distingir les que són de veritat i les que són falses.

És veritat que el bon actor arriba a sentir de veritat el que està interpretant? O arriba un moment en què, a base d’interpretar i de treballar en el seu àmbit, és capaç de fingir de manera perfecta i fer que la gent s’ho cregui?

- Lluís Pascual: Un no pot decidir “estic trist” o “estic alegre”, un actor sí. Un bon actor és el que decideix. Si fos un bon actor seria capaç de transmetre un sentiment de profund odi cap a tu i me’l crearia.

Aquest talent es troba a la memòria emocional. Hi ha una part de treball dels actors que es fa sobre la memòria. En el moment que es necessita una emoció trista, un moment de tristesa per interpretar un personatge, l’actor estira un calaix i treu l’estímul, que ve de la memòria.

- Ignasi Morgado: Però cal un estímul...

- Lluís Pascual: Si, cal un estímul, però segurament és un estímul que està a dins d’un mateix.

- Ignasi Morgado: Absolutament, penses en una memòria passada que t’ha produït aquest tipus de sentiment.

- Lluís Pascual: Després hi ha un altre sistema, inexplicable, potser químic, que és el fet de no fer aquest exercici de memòria emocional, sinó posar-se en una situació determinada amb una emoció determinada (els anglesos ho saben fer a la perfecció). No significa que no hi hagi control, però poden arribar a sentir. Segurament està en un altre lloc del cervell que es desconeix.

És evident que els actors poden arribar a sentir, però l’efecte sobre el públic no serà necessàriament el “bon efecte”. Les “llàgrimes de cocodril”, de les que tenia raó la Victoria Abril, es noten al cinema, però al teatre a vegades no serveixen, perquè des d’una fila llunyana a l’escenari no es veuen. De fet, i a vegades, com més fictici més emoció es crea. L’òpera produeix un tipus d’emocions i, en canvi, el cantant no es pot emocionar, perquè es podria quedar sense veu.

SENTIMENTS I EMOCIONS

- Ignasi Morgado: En el llenguatge popular parlem indistintivament d’emocions i de sentiments. Però des del punt de vist científic les emocions fan referència a l’expressió del cos, mentre que els sentiments fan referència al que es sent a dins, a aquella experiència íntima i subjectiva que es té quan hi ha una emoció. Són diferents, però estan molt relacionades.

Canvis que són neurals, el cor pot bategar més fort, la respiració fer-se més profunda o es segreguen hormones com les glàndules suprarenals, que van a la sang. Aquestes hormones fan referència a l’adrenalina i la nonadrenalina, que tenen l'objectiu d'energitzar l’organisme per si en aquella situació d’emoció s’ha de donar resposta a algun perill, a alguna cosa que molesta o s’ha d’assumir amb alguna postura defensiva concreta.

El propi cos, doncs, adopta una postura típica de cada emoció (la postura del cos quan s’està enfadat no és la mateixa de quan s’està trist o alegre, o es sent vergonya, etc.). Cada emoció té una postura física concreta i un patró de respostes fisiològiques determinades. El cervell és una audiència captiva del cos, fins i tot de manera no conscient està auscultant contínuament què li passa, dia i nit, fins i tot dormint. D’aquesta manera pot controlar correctament el funcionament de l’organisme.

Quan ens emocionem, el cervell també ho nota, ho captura i llegeix tot el que passa al cos. Aquesta lectura és la que provoca el sentiment, que fa que un se senti com se sent quan està emocionat.

L’emoció és el que passa al cos i el sentiment és com el cervell ho interpreta. Aleshores, i fent referència a si un actor bo podria pot una emoció, és evident que pot produir la part del cos, l’expressió de la cara, del rostre, de tot el cos i, fins i tot, algun tipus de resposta fisiològica. Però i el sentiment? Fins a quin punt l’arriba a tenir? Quan més aconsegueix un actor (o qualsevol persona) activar tot el seu cos emocionalment, més sentirà verdaderament l’emoció quan tot el que està passant al seu cos arribi al cervell i aquest ho capturi.

Hi ha un experiment al respecte en el que si s’aconsegueix posar cara d’una determinada emoció, per exemple de felicitat (i perquè s’aprèn a posar la musculatura típica de la cara quan s’està feliç), quan el cervell llegeix el que està passant a la cara, arriba a tenir el sentiment de felicitat. I això és el que hauria de ser capaç de fer un bon actor a escena.

- Lluís Pascual: Quan li van preguntar com havia fet i trobat el personatge de Picasso a l’Anthony Hopkins va dir: “caminant a la platja”. La resposta va ser: “Sí, però deu haver vist moltes pel·lícules, el deu haver vist pintant...”, i ell responia: “no, no, caminant a la platja, només caminant a la platja”. I és que l’actor va trobar el personatge de Picasso de cop i volta. Observant una pel·lícula va veure que a partir d’una determinada edat va començar a caminar amb els peus paral·lels. Hopkins es va posar a caminar amb els peus paral·lels, va agafar el caminar de Picasso i, de sobte, li va sorgir el personatge.

Un altre exemple és el fenomen Carlos Latre, imitador. Posant-se un raspall al cap,
inclús sense posar-se’l, es converteix en la Isabel Pantoja, en el Jordi Pujol o en qui vol. Com ho fa? És una qüestió de posició física i d’una col·locació determinada de la veu. Això li deu provocar una quantitat d’hormones que es disparen, tota una química que va que el públic acabi veient un personatge completament diferent a qui és en realitat.

Hi ha una altra part, a banda de la física. Per explicar-ho, hi ha l’exemple de l’actriu Lana Turner. Li deien: “quan baixi les escales, hauria de plorar, li hauria de caure una llàgrima”, i ella responia: “pel lacrimal dret o pel lacrimal esquerre?”.

Per últim, evidentment també hi ha actors que realment arriben a creure-s’ho i que produeixen des de dintre.

EL CONTROL DE LES EMOCIONS

- Ignasi Morgado: Existeix la ficció negativa o és tot un intent de convertir el propi espectacle del teatre en realitat?

- Lluís Pascual: Es tracta de fer-ho versemblant, més que real, la realitat ho és tot. Es tracta de fer i trobar una versemblança intel·ligent. No m’agrada quan es diu que els polítics fan teatre, ja que ells, directament, menteixen. El teatre, en canvi, és una mentida consensuada.

- Ignasi Morgado: Amb els polítics hem arribat una mica al mateix, tothom sap que menteixen.

- Lluís Pascual: Sí, però no et fan sentir més intel·ligent. El teatre, sí; de cop i volta, es dispara alguna cosa que ens fa sentir més intel·ligents. En el cas dels polítics no, menteixen.

Sobre si l’actor arriba a sentir de veritat el que està representant, seria com el que ens passa a tots en algun moment i a diferents nivells, que ens arribem a creure les pròpies mentides.

- Ignasi Morgado: A vegades, quan una obra de teatre té èxit, es pot arribar a repetir durant anys i anys. Com evoluciona l’emoció de l’actor quan ha de repetir el mateix dues vegades al dia durant mesos i mesos? Ho fa cada vegada de manera més sincera o més fictícia?

- Lluís Pascual: És un miracle. Sembla que els actors no facin res diferent que la resta de les persones, parlen, miren, caminen, s’asseuen. Sembla molt fàcil i no és així, no es parla, ni es camina, ni es seu de la mateixa manera, és una altra realitat. L’actor té la interpretació, que es és com un arbre. Té l’arrel posada al bon lloc de la terra, amb els colors i els sentiments adequats per alimentar el personatge. Colors i sentiments que, a més, retroba cada dia.

Però el públic tampoc és el mateix. Hi ha funcions fantàstiques perquè es connecta amb el públic.

- Ignasi Morgado: Un diferent públic crea també una emoció diferent o la reactiva.

- Lluís Pascual: l’actor respira amb la sala, s’alimenta d’allò.

- Ignasi Morgado: El cervell humà, en general, és un òrgan preparat per assumir de manera automàtica conductes que es repeteixen. Quan comencem a aprendre coses, ens costa molt fer-les, però si les repetim moltes vegades les podrem fer de forma automàtica, sense pensar ni tan sols que les estem fent.

Aquestes conductes emocionals que ha d’emetre un actor a l’escenari, quan ja les ha fet moltes vegades, no té tendència a fer-les de forma tan automàtica, repetitiva i, fins i tot, inconscient que llavors, quan tingui aquesta conducta automàtica, tan reflexa, perdi emoció i el públic ho arribi a notar?

- Lluís Pascual: La meitat de la feina d’un actor i de la gent del teatre és lluitar contra això, que en teatre se’n diu mecanització. De tota manera, un bon actor és el que té un mecanisme, no se sap per què, que lluita contra això.

Pepe Bódalo, un grandíssim actor molt aficionat al futbol, escoltava el partit fent Juan Manuel de Montenegro del Valle Inclan. Era com fer el Rei Lear, un personatge que li passava de tot, cridava, plorava, es tirava per terra. L’he vist fent el personatge, acostant-se entre caixes i preguntant: “Com estem?”, li deien el resultat i tornava a fer el paper al teatre. Tenia un control molt gran perquè li agradava molt.

- Ignasi Morgado: Si marcava el seu equip potser se li notaria, perquè deuria tornar a l’escenari amb un estat d’ànim diferent.

- Lluís Pascual: No, hi havia una part d’ell que estava amb el futbol i podia controlar-ho. Això és el que diferència un actor d’un altre ésser civil.

- Ignasi Morgado: És impressionant, realment. Al vostre món, tothom acaba actuant de la mateixa manera o al final trobem el que ho sap fer per mecanització i sempre es posa en la situació emotiva vivint cada nit com si fos l’original?

- Lluís Pascual: Hi ha una porta que sempre està oberta. Jo, que he fet d’actor uns anys, podria dir que un dia arribes i dius: “avui necessito una capsa d’aspirines o alguna cosa perquè no tinc ganes de fer l’obra, ho sento”. Llavors, surts a l’escenari i tot és perfecte. I també hi ha el dia que arribes i dius: “avui veuràs quina funció. Avui he dormit, sé perfectament el personatge, ho sé tot”. I després tens problemes, l’obra no surt com esperaves i no entens el que ha passat.

És veritat que també depèn del públic, hi ha energia que arriba des d’abaix, que és la maca.

- Ignasi Morgado: Hi ha una opinió popular que contradiu a la ciència: “jo puc fer això, o puc prendre una decisió, o puc conduir-me en un determinat aspecte de la vida de manera absolutament racional, no em deixo portar per les emocions, perquè les emocions el que fan és produir interferències, fer-te prendre decisions equivocades”. Aquest és un concepte erroni, perquè és impossible eliminar les emocions a la vida, fins i tot alhora de prendre decisions.

De manera racional es poden posar sobre la taula les diferents opcions que hi ha davant d’una situació concreta, però la única manera de saber si una opció és positiva o negativa, és avantatjosa o pot presentar problemes, és amb el sistema emocional del teu cervell. Si el sistema emocional del cervell no funciona, mai es pot saber si una opció és positiva o negativa, tot i saber que n’hi ha vàries. I això es sap, sobretot, perquè la gent que ha tingut problemes cerebrals i lesions al cervell emocional, és gent que no pot prendre decisions que siguin avantatjoses per ells mateixos, gent que s’equivoca contínuament.

És impossible treure les emocions de la nostra vida, tan contínuament presents, encara que no ens n’adonem. Portat al món del teatre, és possible fer un teatre neutre, que no tingui emoció? Que l’emoció no jugui cap mena de paper i que igualment sigui un teatre interessant, que agradi i que arribi?

- Lluís Pascual: No. Fins i tot el teatre més polític i dialèctic, perquè la dialèctica provoca també un tipus d’emoció. A més, tampoc és possible perquè es necessita que arribi la temperatura des de baix. Hi ha un intercanvi emocional amb l’espectador que no és tangible.

- Ignasi Morgado: Com és més fàcil arribar a emocionar l’audiència, en un ambient ric de personatges? O és més fàcil quan hi ha un únic actor amb molta flexibilitat conductual, capaç de crear i de tenir molta expressivitat, d’introduir molts elements a la paraula amb el gest i l’expressió física? Què és més ric, emocionalment, el teatre d’abundància de personatges i d’escenes complicades o aquell teatre al que es tendeix, algunes vegades, de molts pocs personatges, amb tota una bona estona en silenci o fent molt poca cosa, intentant captivar?

- Lluís Pascual: Amb talent... L’últim partit de la selecció espanyola a la Copa d’Europa n’és un exemple. El que tenia gràcia és que era un equip, i al teatre passa el mateix. L’únic que fem anar els directors és l’energia que hi ha entre els personatges. I a la gent, quan els agrada alguna cosa de teatre, encara que no ho sàpiguen, és perquè veuen equips. Quan hi ha una energia que funciona, perquè la gent és curiosa i vol saber què passa i quines són les relacions que existeixen entre els uns i els altres, és quan més enganxa.

PREGUNTES I RESPOSTES

Hi ha públic i públic? Hi ha públics i públics?
- Lluís Pascual: Hi ha públics que es formen cada dia. Cadascú ve a teatre amb el seu bagatge, és a dir, si ha passat un bon dia, un mal dia, si li ve de gust, si va per compromís, per acompanyar a algú o si ha tingut problemes per aparcar. Tothom arriba d’una determinada manera i el que desitgen és que els treguin de tot allò i els posin en una altra realitat, que en aquest cas és consensuada. Després, s’encomana. De fet, les butaques dels teatres no són molt còmodes, ni ho han de ser. A vegades hi ha teatres on et toques el colze amb gent que no ho hauries pensat mai. Així, és més fàcil que s’encomanin els riures, els plors o el fracàs.

- Ignasi Morgado: Per què no han de ser còmodes les butaques, per què la gent no s’adormi?

- Lluís Pascual: Exacte. No són com les dels multicines, on has de menjar crispetes. Al teatre es necessita una certa posició.

- Ignasi Morgado: una certa posició, perquè no únicament tinguin emocions els actors. De fet, que és més important, que tingui més emoció l’audiència?

- Lluís Pascual: L’audiència, a dalt que passi el que es vulgui. Llavors, hi ha una certa manera de seure i això s’encomana.

Hi ha un públic anglès? Un públic francès? Un públic català?
- Lluís Pascual: Naturalment. Si fas el Manelic, que hauria d’anar amb barretina, amb un barret de “Cordobés” al public d’aquí li sobtarà. Els anglesos, en canvi, no sabrien de que els hi parlen, no entendrien quina revolució haurien fet.
Hi ha públics diferents al món sencer i hi ha públic anglès, com hi ha teatre bo i dolent al món sencer i hi ha teatre anglès, que és una altra cosa. Per entrendre-ho, els anglesos no fan teatre el diumenge, està tan genèticament posat que el teatre és una cosa que es fa durant la setmana, igual que fan altres activitats.

Hi ha un cervell anglès? I hormones angleses?
- Ignasi Morgado: El patró de resposta hormonal produït per un anglès en unes determinades circumstàncies és diferent al que pot produir un francès o un altre persona d’un altre país. Però és obvi que les reaccions emocionals de cadascun de nosaltres estan lligades al nostre passat, a la nostra història i al nostre ambient. Malgrat que en termes genèrics el cervell d’un anglès és molt semblant al nostre, la seva experiència i les terminals petites del cervell que connecten les unes amb les altres s’han connectat de maneres diferents a la cultura anglesa, a la nostra o a un altre país.

Ahir parlàvem de cervell entre homes i dones, que hi havia diferències...
- Ignasi Morgado: Els cervells dels homes i de les dones són diferents per dues raons. Primerament, perquè estan organitzats, anatòmicament i fisiològicament, de manera diferent i, segonament, perquè la cultura que normalment rep l’home és diferent de la que rep la dona. En aquest sentit està canviant molt, però és evident que som diferents i es nota en la pràctica, i és que reaccionem de manera diferent davant de les mateixes situacions emocionals.
Actrius i actors, òbviament deu passar una cosa similar alhora de transmetre emocions...

- Lluís Pascual: Sí, per exemple, és molt diferent la percepció i l’ocupació de l’espai d’una actriu o d’un actor. Un tenor, generalment, se’l fa entrar per l’esquerra, i a una soprano per la dreta.

- Ignasi Morgado: Entren millor...

- Lluís Pasqual: Sí, ocupen l’espai d’una manera molt diferent. La percepció de l’espai de les dones és diferent.

Fa una estona ha dit que era gairebé, o del tot impossible, negar una emoció. Quan l’estímul no és nostre, però el veiem, que és el que fa el teatre, veiem una emoció de l’actor i ens emocionem, ens està explicant una història trista i plorem. Hi ha certes professions, molt dures, que veuen repetidament, durant tot el dia, situacions dramàtiques i s’han de desinhibir absolutament. Estic parlant de jutges de família, maltractaments, etc. Són una espècie diferent?

- Ignasi Morgado: El cervell humà està preparat per habituar-se. El mateix li pot passar al membre d’una ONG que està a l’Àfrica i veu cada dia que la meitat de gent mor als seus braços. O el metge que fa oncologia i cada dia ha de veure morir els seus malalts. Si aquests metges i aquestes persones estiguessin patint amb cada malalt o amb cada situació que quotidianament han de viure, o el mateix que patim qualsevol de nosaltres quan ens enfrontem per primera vegada a una situació d’aquestes, no ho resistirien, és impossible. Però el cervell humà té una gran capacitat adaptativa i arriba un moment en que sabem contenir l’emoció, percebre-la d’una altra manera i, llavors, no es produeix. Es fa el que en psicologia es diu una reestructuració cognitiva, que consisteix interpretar la situació d’una altra manera. Ens passa a tots quan, repetidament, hem patit per alguna raó. Afortunadament, és certa aquella dita que diu “no hay mal que cien años dure ni cuerpo que lo resista”.

Pedro Alonso és metge i treballa desenvolupant una vacuna contra la malària i l’està provant a Moçambic. Li preguntàvem exactament el mateix, què passa, què sent, què nota quan està a l’Àfrica i veu que nens de cinc anys moren, ja que és quan afecta la malaltia, quan molts dels seus companys cauen afectats, quan nota que la SIDA és una malaltia que avança i amb prou feines hi ha mecanismes per solucionar-ho. La seva resposta em va sorprendre: “No podem anar amb cara de pena, allà hi ha una oportunitat i anem a buscar-la i a treballar-nos-la”. Tot això també deu ser un mecanisme de modulació de les emocions...

- Ignasi Morgado: Al mateix temps que patim molt quan quelcom ens sap molt greu, de vegades ens sorprèn la increïble capacitat que arriba a tenir la ment humana per suportar de manera continuada situacions difícils. És interessant el tema del dolor i el sofriment. Són coses diferents, perquè el dolor és més aviat del cos i el sofriment és aquell patiment mental que queda per tota la vida després d’haver tingut una situació dura. Per exemple, com és possible que la gent, després d’haver perdut un fill en un accident, pugui estar tota la vida patint i ho aguanti d’alguna manera i encara pugui arribar a suportar-ho? El dolor, realment, ens fa comportar de maneres estranyes i insospitades.

En una pel·lícula que cito al meu llibre apareixen un pare, una filla i una mare que mor sobtadament d’una malaltia. Al cap d’uns quants mesos el pare ha aconseguit refer una relativament la seva vida. La filla, que està patint encara el dolor de la mort de la mort de la seva mare, li recrimina d’una manera escandalosa i cruent al pare que hagi aconseguit normalitzar la seva vida. Són dues maneres de reaccionar davant d’un dolor, d’una situació emotiva, d’una situació tensa, i és que ens podem sorprendre a nosaltres mateixos de com podem arribar a reaccionar els uns i els altres en situacions que moltes vegades són, fins i tot, imaginables pels que no les hagin pogut viure.

En un restaurant del Perú, cada taula del restaurant tenia una tarja petita on hi havia un petit escrit: “No critiques nunca a una persona cuya carga no hayas llevado nunca a tus propias espaldas”. Entendre les emocions de l’altre és quelcom que també costa i que de vegades no som capaços de fer. Es tracta de l’empatia, d’emocionar-se quan veus l’emoció d’un altre.

L’empatia és també diferent entre els homes i les dones. Les dones tenen molta més capacitat empàtica que els homes, com també més intel·ligència emocional.

Una escena típica que jo no he acabat d’entendre mai: Un actor tres minuts abans de sortir a funció; un director tres minuts abans de dir “apa, som-hi”. Per què aquest nivell d’estrès que després descarrega de seguida? Com el suporteu?

- Lluís Pascual: Es necessita un atac de responsabilitat. A més, és un intercanvi d’energies físiques. Vols quedar molt bé i no saps si estaràs en condicions de quedar a l’alçada de l’acte de fe que fan els espectadors. En general és això, és un estrès, una por d’estar a l’alçada.

- Xavier Pujol: Que descarrega de seguida...

- Lluís Pasqual: Descarrega quan entres.

- Ignacio Morgado: El que estiguis més o menys nerviós en una situació pública depèn molt de com penses que els altres et perceben i de com perceps la gent que hi ha al davant. Així doncs, la percepció que tens de la gent que hi ha davant és molt important.

- Lluís Pasqual: Sí, però l’actor es troba amb un desconegut, no ho sap.

- Ignacio Morgado: No, però pot tenir una idea. Si es pensa, per exemple, que a la sala hi ha altres actors de la mateixa professió que estan mirant des del punt de vista professional, s’actuarà de manera diferent que si hi ha un públic suau.
La percepció que es té de la situació és molt important per l’estrès, el nerviosisme davant d’una situació pública. Després hi ha l’experiència, òbviament.

- Lluís Pasqual: No, la Montserrat Caballé té els mateixos nervis ara que fa vint anys, que fa trenta.

- Ignacio Morgado: O sigui, que no us adapteu mai...

- Lluís Pasqual: No, jo crec que es necessita. Inclús hi ha gent que està tranquil·la fins tres minuts abans. A partit d’aquí el comportament dels camerinos és esquizofrènic, tinguis l’experiència que tinguis, siguis qui siguis o tinguis el nom que tinguis.

- Ignasi Morgado: Feu servir ansiolítics als camerinos?

- Lluís Pasqual: No, l’actor no es dopa, perquè justament és el terror de l’actor. Està aterroritzat perquè vol tenir un control absolut i total, físic, psíquic, de la veu, qualsevol cosa que ho alteri li fa por.

- Ignasi Morgado: I l’ampolla?

- Lluís Pasqual: Només una vegada he vist un actor realment borratxo en un escenari, però era tan extraordinàriament genial que inclús li agraïes. Era el Peter O’Tool, però és l’únic cas que he vist, l’actor és responsable amb l’alcohol (almenys abans de l’actuació).

Veure vídeo de la conferència

2 comentaris:

Abel Ahar ha dit...

after reading this article inspired many of my .

cara menggugurkan kandungan
obat aborsi
tanda tanda kehamilan

dada xu ha dit...

louis vuitton
marc jacobs handbags
doudoune moncler
nike roshe run
burberry outlet canada
pandora jewelry
ed hardy
birkenstocks
lebron james shoes 2017
polo ralph lauren outlet
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada