28 d’abr. 2010

S’han de regular els continguts a la televisió?

Conferència de Manuel Feu, Secretari Gen. del Consell de l’Audiovisual.

Casal Pere Quart de Sabadell
30 de Juny del 2005


Conferència organitzada per l’Ajuntament de Sabadell i la Lliga dels Drets dels Pobles en el marc del cicle “Televisió, política i poder”

Bona tarda a tothom.

S’han de regular els continguts a la televisió?
Jo crec que sí, que s’han de regular. El que no s’ha de fer és censura. ¿Què vull dir amb això? Que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya –i ara explicaré el que fem i quina és la nostra manera de funcionar- sempre fa una actuació a posteriori. El que està prohibit per llei és la censura prèvia. Nosaltres no podem evitar que un determinat anunci surti a la televisió, el que sí que podem és fer-lo retirar si aquest anunci va en contra de la dignitat de les persones, incita a la violència, etcètera. Però sempre és una actuació a posteriori, mai de censura prèvia. Vull deixar-ho clar, perquè no som com els censors que hi havia durant el règim franquista, sinó que actuem sempre a posteriori.

El CAC és una autoritat reguladora independent. ¿Què vol dir això? Vol dir que no depenem del govern de la Generalitat, malgrat que som un organisme d’aquesta institució, sinó que depenem directament del Parlament de Catalunya. No estem lligats al govern sinó al Parlament. A qui rendim comptes és al Parlament, com ho fan també la Sindicatura de Comptes i el Síndic de Greuges. Es tracta d’un cas similar. El CAC està format per nou persones, escollides per Parlament de Catalunya per una majoria de dues terceres parts, sempre que hagin estat presentats, almenys, per tres partits polítics. Tot això es fa per evitar que aquestes nou persones tinguin un segell marcadament partidista, sinó que han de ser proposades per diversos partits i aprovades per una gran majoria dels membres del Parlament. De fet, tots els membres del CAC han estat aprovats per unanimitat per part del Parlament. El mandat d’aquestes nou persones dura sis anys i no poden ser reelegides. És a dir, es tracta d’un parèntesi en la seva vida, es dediquen a això durant sis anys i després tornen a fer el que feien abans (o el que vulguin), però en qualsevol cas, no poden tornar a pertànyer al CAC. A més, hi ha un president que és proposat pel govern i que ha de ser ratificat, però que ha de ser ratificat pels propis membres que formen el consell. Els nou consellers, una vegada nomenats, són els que decideixen entre els candidats que proposa el govern, quin serà el seu president. El CAC està format, doncs, per nou vocals i un president.

¿Com funciona el CAC? Funciona mitjançant comissions internes. Una que vetlla per la normativa, una altra pels operadors i una tercera pels continguts que surten a les televisions. He d’aclarir quin és l’àmbit territorial de la nostra competència. Òbviament, nosaltres només tenim competències sobre aquelles emissores de ràdio i televisió de Catalunya. O, en qualsevol cas, quan es tracta d’una emissora de fora de Catalunya, tenim competències si aquesta emissora fa desconnexions per a Catalunya. Però, per exemple, no som competents amb Antena 3 i Tele 5, ja que el seu àmbit és tot Espanya i no fan desconnexions per a Catalunya. Per tant, el nostre àmbit d’actuació és Televisió Espanyola (en les seves desconnexions per a Catalunya) i, evidentment, Televisió de Catalunya (TV3 i Canal 33) i, sobretot, les televisions locals de Catalunya (que sembla que no sigui res, però que són moltes). Hem de saber que, en aquests moments, a Catalunya hi ha un centenar de televisions locals.

Amb les emissores de ràdio, passa exactament el mateix. Som competents amb les emissores que hi ha a Catalunya, fins i tot amb aquelles que són de fora de Catalunya, si realment tenen emissores pròpies aquí. Per exemple, la Cadena SER té Ràdio Barcelona que, en aquest cas, sí que és competència nostra. Hem de dir que a Catalunya, en aquests moments, hi ha 300 emissores de ràdio. Resumint: 300 emissores de ràdio i unes 100 emissores de televisió, cadascuna dins del seu àmbit. Algunes d‘àmbit català, d’altres d’àmbit comarcal i unes darreres només locals. Totes elles estan sota l’òrbita d’actuació del CAC.

¿Què intentem regular a través de la nostra capacitat normativa? Regulem que aquestes emissores, tant de ràdio com de televisió, compleixin les normatives establertes. Les normatives que ens afecten són variades: des de normatives europees (que, com ja explicaré, són d’aplicació a les televisions catalanes), com normatives de publicitat, de protecció a la infància, com les que volen evitar que hi hagi actes de violència o de menyspreu a les persones. Al CAC, a més dels consellers i del president, hi treballem un total de vuitanta persones, dividits en tres àrees diferents: la jurídica, l’administrativa i la d’anàlisi de continguts que és, precisament, la més important i la que es dedica a la regulació de la televisió i de la ràdio. I això com ho fem ? Doncs de la següent manera: primer de tot, nosaltres gravem durant les 24 hores tota la programació de Televisió Espanyola (TVE 1 i TVE 2), de Televisió de Catalunya (TV3 i Canal 33), de Tele 5, d’Antena 3, de Canal Plus, de Barcelona Televisió i de City TV. Som l’únic organisme a Espanya (ningú més ho fa) que tenim gravades les 24 hores d’aquestes cadenes. Perquè és evident que cadascuna d’elles sí que té gravada la seva programació.

Nosaltres les tenim totes gravades. I ho fem perquè després realitzem estudis sobre les televisions, tant de les que tenim competència com les que no. Quan fem estudis sobre pluralisme, ho fem sobre totes les cadenes i per això les tenim totes. En aquests moments, al magatzem tenim enregistrat tot el que ha sortit en aquestes televisions des de mitjans del 2002 fins ara. En una programació normal d’una televisió seria l’equivalent a la programació d’uns dos anys seguits. Ara tenim, doncs, gravats els últims dos anys i mig de totes les televisions que he anomenat. A més, també enregistrem la programació (les 24 hores) de quatre emissores de ràdio. Com que n’hi ha moltes més que de televisió, el que fem és que cada tres o sis mesos les canviem.  Ara podem estar gravant, per exemple,Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona, Ràdio Hospitalet i Onda Cero. I d’aquí tres mesos, agafarem unes altres quatre i les gravarem, etcètera. Amb això anem fent els controls.

Un cop hem fet les gravacions, les passem a uns analistes que són els que estudien els continguts i fan els seus informes. Una hora de gravació de televisió suposa, aproximadament, unes sis hores de feina d’un analista. Has de mirant, parant, calculant els minuts, què diu cada intervenció, etcètera. Això es fa cada dia per tots els telenotícies i per tots els programes d’informació que es fan en totes aquestes cadenes que he esmentat. D’això es fa un informe sobre pluralisme, ja que nosaltres hem de vetllar pel pluralisme. Hauran sentit a dir moltes vegades, als polítics i a altres persones, que determinat partit no surt mai per la televisió o que determinada persona surt molt i els altres no. Abans de que nosaltres féssim aquests estudis, això es deia una mica per intuïció i perquè algú potser s’havia dedicat, a estones, a valorar el temps en que sortia un personatge, un partit o una determinada idea. Nosaltres cronometrem tot això i també l’ambient cultural, altres notícies, etcètera. Amb tot això s’elabora un dossier que s’envia al Parlament de Catalunya i a totes les emissores que hem analitzat.

Ara, quan es diu que determinat partit polític o persona surten o no a la televisió, ja disposem de dades objectives que demostren si ha sortit o no, del temps en que ha sortit, etcètera. El que no fem és valoració de qui surt i qui no. El que fem és agafar totes les notícies, cronometrar-les, transcriure què diu cada persona, quin dia ha intervingut, de quin tema ha parlat, etcètera. Això ho enviem en un informe i, en tot cas, les conclusions d’aquest treball ja les extrauran els diputats. Nosaltres no valorem si és bo o és dolent que un partit hagi sortit més que un altre ni perquè. No és feina nostra. Nosaltres només fem la foto del que ha passat. Hi pot haver un partit polític que, en una setmana determinada, faci el seu congrés. És lògic que si passa això, aquest partit surti molt més que la resta de partits perquè hi ha un esdeveniment que ho justifica. El que fem és reflectir això i si és lògic que hagi sortit més o no, no ens correspon decidir-ho a nosaltres. Si més no, el que sí que diem és tot el que surt a les emissores. Per això gravem també aquestes emissores sobre les quals no tenim competència, perquè quan fem l’estudi sobre pluralisme, l’hem de fer sobre el que es veu a Catalunya, tant si això que es veu s’ha fet des d’aquí com des de Madrid. En definitiva, és el que veiem entre tots i per això els estudis sobre pluralisme versen també sobre aquelles emissores sobre les quals no tenim competència. Simplement, perquè l’estudi és sobre el pluralisme que es veu o s’escolta des de Catalunya. Les mesures sobre si hi ha pluralisme o no ja les prendrà el Parlament que és qui té competència per fer-ho.

Al CAC li fa falta un complement i crec que això es comprendrà de seguida. En tots els països europeus hi ha uns organismes reguladors que són exactament iguals que el nostre i, en canvi, Espanya és l’únic país europeu que no té un organisme regulador a nivell espanyol. A l’Estat hi ha un organisme com el nostre a Navarra i se n’acaba de crear un a Andalusia, que encara no s’ha posat en marxa i encara han de nomenar les persones que l’integraran. Nosaltres trobem a faltar un organisme com el nostre a nivell d’Espanya, perquè sinó aquestes emissores que són d’àmbit espanyol no tenen un organisme que faci les funcions que fem nosaltres.

Evidentment, aquestes emissores estan controlades pel Ministeri d’Indústria, però no a través d’un organisme independent. Dins de la Direcció General del Ministeri d’Indústria hi ha una subdirecció que es dedica a fer unes tasques similars a les nostres, però nosaltres som independents del govern de torn, però les persones del ministeri sí que depenen del govern de torn. Creiem, honradament, que cal crear un organisme similar al nostre per a tot l’àmbit espanyol i, de fet, en el projecte de llei que hi ha actualment al parlament espanyol de reforma de les telecomunicacions, ja es contempla la creació d’aquest organisme, perquè no té sentit que tots els països europeus ho tinguin i Espanya no. En alguns països, com Alemanya, l’organisme federal és una suma dels organismes dels länder. A Bèlgica n’hi ha dos: el francòfon i el flamenc. Però sempre n’hi ha un a nivell de tot l’estat, que és el que trobem a faltar. Nosaltres ja apliquem les nostres competències, però hi ha emissores que es reben a Catalunya i sobre les quals no podem actuar.

Com es fa aquesta regulació? A través d’unes instruccions que fa el CAC, un organisme que té capacitat normativa. Fem instruccions que són d’obligat compliment, evidentment només per a les emissores de Catalunya. Si tinguéssim la capacitat normativa, però no tinguéssim la capacitat sancionadora, segurament aquesta normativa nostra no serviria de gran cosa. Per això, a més de dictar instruccions, tenim la capacitat de sancionar en el cas que alguna d’aquestes emissores no compleixin amb la normativa establerta.

Què és el que tractem de regular, en el ben entès que sempre actuem a posteriori i mai anterior a l’emissió d’un programa? Doncs el que tractem de protegir són els infants i els adolescents. Això es fa a través del que anomenem “l’horari protegit”, que va des de les sis del matí a les deu de la nit. En aquest horari protegit no es poden posar pel·lícules, ni series ni programes que siguin per a majors de 18 anys. Els programes, en el cas de la televisió, han d’indicar clarament fins a quina edat estan permesos. Poden ser: per a tots els públics, a partir de 7 anys, a partir de 10 anys, a partir de 13 anys, a partir de 16 i a partir de 18 anys. Doncs bé, des de les sis del matí fins a les vuit del vespre, només es poden posar programes que siguin o bé per a tots els públics o per a persones fins a 13 anys. De les 8 del vespre fins a les 10 de la nit, hi poden haver els que acabem de dir i també programes aptes per a persones fins a 16 anys. A partir de les deu de la nit és quan es poden posar programes per a persones més grans de 18 anys. D’altra banda, els programes X (de pornografia) es poden posar a partir des de la una de la matinada fins a les sis.

Nosaltres vetllem per tal que tots els programes que s’emetin es programin adequadament. Però no només vetllem perquè surti un programa que indiqui “a partir de 13 anys” sinó que cada vegada que Televisió de Catalunya treu una sèrie nova, nosaltres analitzem els cinc primers capítols, ja que marquen la pauta que després portarà la sèrie. Analitzem quina és la senyalització que ha de portar (a partir de 10, 13, 16 o 18 anys. O per a tots els públics). Som els que diem a Televisió de Catalunya si estem d’acord en la senyalització d’edat i cada vegada que hi ha una sèrie nova, l’analitzem per veure si la cadena ha escollit bé la franja d’edat. Cal dir que TVC es qui senyalitza l’edat, però nosaltres ho analitzem i si no hi estem d’acord, li fem canviar. Últimament, per exemple, la sèrie El cor de la ciutat (amb més de mil capítols emesos) sembla que ha pujat de to. Nosaltres ens n’hem adonat i si valorem que realment és així, li direm a Televisió de Catalunya que l’ha de programar no per a persones a partir de 13 anys, sinó a partir de 16.

No només ho fem al principi, que marquen la pauta, ja que si després es veu que ha evolucionat i el to ha canviat, tornem a analitzar si la qualificació és la correcta o s’ha de canviar. També mirem la publicitat, per tal que no n’hi hagi en excés (per llei només es poden emetre 12 minuts de publicitat per cada hora). En alguns casos se’ls pots donar algun permís extraordinari, quan es tracta d’anuncis d’interès social en què la cadena no cobra res. Aquests computen a banda dels 12 minuts. Han de demanar dispensa al CAC per tal que els autoritzi a posar-los fora de l’horari autoritzat.

A part de mesurar que no es passin amb els anuncis, també mirem el seu contingut, i aquí és on tenim més queixes. Al CAC tenim l’ODA (Oficina de Defensa de l’Audiència), on rebem més queixes dels anuncis que dels programes. Hi pot haver anuncis que incitin a la violència o anuncis, sobretot, que van en contra de la dignitat de la dona. L’últim anunci que varem fer retirar, que va sortir fa un parell de mesos, on sortia una noia anunciant un número de telèfon, amb els pits enlaire. Per anunciar un número de telèfon no cal ensenyar els pits. La gent mirava més els pits que el número de telèfon, amb el qual l’anunci no servia per a res, però, en qualsevol cas, això és una utilització de la dona que no es pot permetre.

Una altra cosa és l’anunci d’una empresa molt coneguda que anuncia temes de cirurgia plàstica i sí que hi apareixen dones, però és que està anunciant cirurgia plàstica per a dones i el cos s’està utilitzant per a una cosa que forma part de l’anunci. Aquesta empresa també treu homes despullats anunciant cirurgia plàstica. En aquest cas, la utilització del cos de l’home o de la dona està justificat. Però no està justificat mostrar un cos despullat per anunciar un número de telèfon o com un altre d’una marca de xiclets que mostrava una noia que quan menjava xiclet li explotava la camisa i mostrava els pits. Aquest tipus d’anuncis (que denigren el cos de la dona o de l’home, encara que majoritàriament sempre és el de la dona) els fem retirar. També varem fer retirar un anunci d’un determinat grup de cantants de Cornellà perquè incitava a la violència. Sempre ho fem a posteriori, quan ja ha aparegut l’anunci. De vegades, algun anunciant ens ha demanat que perquè no ho mirem abans per no retirar-lo, però legalment no ho podem fer perquè això seria censura prèvia.

Una altra de les coses que mesurem és la protecció de la llengua i la cultura catalanes. Això ho fem perquè la llei de protecció del català estableix la obligació que quan hi ha música cantada, el 25 per cent ha de ser en català. Ho mesurem. Quan vaig entrar al CAC, em van presentar una persona i em van dir: “Es passa tot el dia escoltant música”. I vaig pensar: “Quina ganga! Treballar escoltant música tot el dia”. Però quan ho penses després, és una mica fort. Quan arriba a casa seva, suposo que no deu posar mai la ràdio. Es deu saber els 40 Principales de memòria, perquè cada dia ha de mesurar que el 25 per cent de la música sigui en català. Sembla un treball molt divertit, però si ens diguessin de fer-ho cada dia, potser diríem: “Quin pal de feina!”. També controlem que a les emissores privades, com a mínim el 50 per cent de la llengua emprada ha de ser el català. La veritat és que, aquí a Catalunya, la majoria d’emissores de ràdio locals pràcticament ho fan tot en català, però, en qualsevol cas, han de tenir en compte que el 50 per cent ha de ser en català. Nosaltres hem de controlar que aquesta quota es compleixi.

En televisió, hem de vetllar que per que es compleixi la normativa europea, perquè en ràdio no n’hi ha. La normativa europea Televisió Sense Fronteres obliga a que les televisions europees facin determinat tipus de programes. Per dir-ho ràpidament, això està fet per protegir-nos de la televisió nord-americana. Ells fan molta televisió, ens venen moltes sèries i la Unió Europea va decidir que calia prendre mesures per protegir la indústria europea davant de l’americana. Motiu pel qual, dels programes que fan les televisions de Catalunya, el 51 per cent, com a mínim, han de ser de producció europea. Tenint en compte que estem parlant de programes i que no entren ni els telediaris, ni les retransmissions esportives, ni els anuncis. Es tracta de les sèries i programes similars.

Dintre d’aquest 51 per cent que ha de ser europeu (el 50 per cent) han de ser programes en els quals la llengua originària el castellà o el català. En definitiva, estem dient que el 50 per cent d’aquest 51 per cent ha de ser o bé de producció espanyola o bé catalana.

En definitiva, nosaltres controlem que les televisions de Catalunya facin els seus programes en català i que hi hagi producció pròpia. Hem de dir que, de vegades, les televisions locals tenen problemes per complir amb el català. No tant en els espais sinó en les pel·lícules, perquè doblar-les és molt car i per a una televisió local (com ara Televisió de Cardedeu o el Canal 50 de Sabadell) això és inassumible. Per afavorir la quota de pel·lícules en català a les cadenes locals, s’ha fet un acord amb Televisió de Catalunya, en virtut del qual aquesta cedeix gratuïtament a les demés televisions aquelles pel·lícules que tenen doblades al català. Sempre han de ser pel·lícules que Televisió de Catalunya ja hagi emès prèviament en català. Per tant, si una pel·lícula no ha estat adquirida per Televisió de Catalunya i no ha estat doblada al català, ha de ser emesa en castellà o en versió original per part de les televisions locals. Aquest és un dels petits problemes que ens hem trobat amb les televisions locals, però, llevat d’aquest problema, aquestes emissores compleixen amb la normativa de llengua i cultura catalanes.

Com sabem nosaltres que hi ha un anunci que no està bé o que un programa està pujant de to? Doncs de dues maneres. Ho podem fer d’ofici. És a dir que disposem de persones que quan troben anuncis que consideren que no estan bé ens ho diuen i nosaltres ho estudiem per veure què s’ha de fer. O bé –i això és molt habitual, menys del que nosaltres voldríem- a través de l’ODA (Oficina de Defensa de l’Audiència), una oficina del CAC a la qual tothom pot trucar i enviar un missatge electrònic o un fax, queixant-se de la programació tant de ràdio com de televisió. Els puc assegurar que donem resposta a totes les denúncies que entren. Dona resposta no vol dir donar la raó, això ha de quedar clar. Els poso un exemple real d’una queixa rebuda: “Al Canal 33 els caps de setmana fan massa esports”. Bé, doncs ho sentim molt, potser és que ha de canviar de canal. Nosaltres no hi podem fer res perquè això no és il·legal. Igualment podríem rebre una altra queixa on ens diguessin que els sembla que fan pocs esports. Tot això és molt relatiu. També hem rebut queixes de l’estil de: “En alguns programes de Televisió de Catalunya es diuen massa paraulotes”. Doncs potser sí, però això, en principi, tampoc és il·legal.

Ara bé, si hi ha un anunci o programa que no es considera correcte (que incompleixi la normativa actual) , nosaltres intervenim. Per exemple, en una ocasió hi va haver una reclamació de que una emissora local havia posat pornografia en horari protegit. Vàrem demanar a l’emissora de televisió que ens enviés el que havia emès aquell dia. Ens el va enviar i vàrem comprovar que en aquell horari havien posat pornografia.  Vàrem demanar explicacions a l’emissora i ens van dir que se’ls havia espatllat la màquina, que la màquina que passava la pel·lícula pornogràfica estava programada amb l’horari del Japó, etcètera. Segurament tenien raó que se’ls havia espatllat la màquina. No hem de malpensar. Però és que, casualment, aquell dissabte a les vuit del matí, la mateixa cadena havia programat horari infantil. I, per tant, tots els nens que tenien pensat veure dibuixos animats, devien estar amb els ulls com taronges veient allò que sortia aquell dia a les vuit del matí.

L’emissora ens va donar la seva explicació, ens els vàrem creure, però els vàrem sancionar exactament igual perquè ells són responsables d’allò que emeten. Si se’ls va espatllar la màquina havien d’haver tingut una persona allà que tallés l’emissió o bé deixés la pantalla en blanc o que fes el que volgués. Però, com que era dissabte, el que hi havia de ser no hi era i etcètera. En definitiva, calia sancionar aquesta actuació perquè això no es pot fer. Ens en vam assabentar perquè hi va haver una persona que va fer una denúncia. Nosaltres no tenim gravada la programació d’una cadena local d’un dissabte al matí, però sí que tenim facultats per demanar el que han emès i estan obligats a fer-ho. No s’hi poden negar i aquesta és la nostra manera d’actuar. Per això els demano a vostès que si algun dia observen alguna cosa que va en contra de la normativa de protecció a la infància o de protecció a la dignitat de les persones, que facin una queixa. Ho podem fer per telèfon, per escrit, per correu electrònic, per tal que nosaltres puguem actuar. Sobre el que nosaltres gravem, ja actuem d’ofici. Però, és clar, no podem gravar les cent televisions ni les 300 emissores de ràdio.

Ara estem intentant una nova tecnologia per veure si podem captar totes les emissores locals de Catalunya. Ara només captem les que són prop de Barcelona. Volem captar-les totes: des de la Vall d’Aran fins a Tortosa. Evidentment, que a través d’aquesta tecnologia ho puguem captar tot, no vol dir que tinguem tot gravat, perquè això seria impossible. Però sí que podríem, en moments determinats, anar passant per diferents emissores i anar veient de manera aleatòria si la programació que fan és la que ens diuen a nosaltres que fan (entre altres coses, tenen l’obligació de comunicar-nos anticipadament la programació que volen fer). Quan siguem capaços de captar totes les emissores, podrem exercir més control, tot i que sempre serà aleatori. Continuem necessitant l’ajut dels teleespectadors i dels oients de ràdio, que ens mantenen informats de quan passen coses estranyes.

També vàrem intervenir en uns canals -que es veien a Sabadell, entre altres ciutats- on es feien uns sorteigs que eren estafes. Suposo que hauran llegit alguna cosa sobre això. Les emissions es feien des de Madrid i es veien des d’aquí. Vàrem intervenir i li hem obert dos expedients sancionadors que s’estan tramitant. El que no vàrem poder fer va ser tancar aquests canals, per la senzilla raó de que emetien des de Madrid. Tot i això, hi havia un repetidor a Terrassa i nosaltres vàrem poder sancionar precisament per aquest fet. El que sí que penso que és bo que sàpiguen és que vàrem gravar aquestes emissores. Eren uns concursos on s’estafava la gent. Sortia un presentador dient que truquessin a un número de telèfon de tarificació addicional perquè els donarien un premi d’un viatge meravellós.

Les preguntes eren d’un nivell molt baix, com ara: “¿De qué color es el caballo blanco de Santiago?”. I què passava? Doncs que la gent trucava i mai aconseguia entrar en antena. Els deien: “Esperi’s un moment, esperi’s un moment”. T’anaves esperant, anaves pagant i els altres anaven cobrant. Era una estafa i els propietaris han anat a la presó. Però torno a repetir, la prova que hi ha hagut contra ells han estat els vídeos que nosaltres vam enregistrar al CAC. La Guàrdia Civil ens ho va demanar i això ha servit com a prova en el judici que s’ha fet a Madrid per poder posar a la garjola als propietaris de l’emissora. La nostra feina ha estat profitosa. A part dels expedients administratius que els hem obert, els posarem una multa.

El CAC també forma part de la EPRA (European Platform of Regulatory Authorities), una associació de totes les entitats reguladores d’Europa. Aquest organisme internacional està integrat per 39 països. Evidentment, per part d’Espanya hi anem els navarresos i nosaltres, ja que som els únics que tenim entitat reguladora. El govern central no té entitat reguladora i no hi pot enviar a ningú. Tenim la satisfacció que el president d’aquest organisme és Joan Botella, un dels nous consellers del CAC. En aquest moment, doncs, estem presidint aquest organisme europeu, fet que no deixa de ser un reconeixement a la tasca del senyor Botella -que és una persona molt preparada- i també a la feina que fa el CAC. Malgrat que no representem un estat sinó un país, ens han reconegut la tasca feta i ens honoren amb la presidència d’aquest organisme europeu.

1 comentaris:

dada xu ha dit...

swarovski crystal
coach canada
michael kors outlet
nike tn
kate spade
fitflops
polo ralph lauren outlet
true religion jeans
coach outlet store online clearances
polo ralph lauren outlet online
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada