5 d’abr. 2010

Catalunya 2020

Conferència del Conseller d'innovació,
universitats i empresa, Josep Huguet

Societat Econòmica Barcelonesa
21 de juliol de 2008


Baixa-te-la en PDF

President de La Caixa, honorables consellers, magnífics rectors, diputats, autoritats,  
senyores i senyors, la conferència que desenvoluparé gràcies a la invitació del Cercle  
Financer de La Caixa porta per títol “Catalunya 2020: llibertat, benestar i excel·lència”.  
Desenvoluparé aquesta conferència en quatre blocs. En un primer bloc faré un breu repàs  
als motius pels quals entenc que s’està produint un canvi de cicle al món, a Espanya i a  
Catalunya des dels vessants polític, econòmic i social. En un segon bloc marcaré el que crec  
que pot ser la visió d’aquesta Catalunya 2020 i amb quines forces podem comptar per  
arribar-hi, amb quines garanties i amb quines fortaleses podem enfocar-ho. En el tercer bloc  
m’esplaiaré molt més sobre quins són els reptes immediats que ens hem posat precisament  
en el marc del debat del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, que crec que és un  
document important –de fet, ja ho va ser el Document de Bases elaborat pels experts- que  
ens marcarà, com ha dit el president de La Caixa, el full de ruta per als propers anys. I  
acabaré amb algunes consideracions sobre el canvi de model de governança que ens  
correspondria fer als responsables del que els experts anomenen la triple hèlix, que som  
l’administració i els governs, les empreses i les universitats, per abordar precisament amb  
possibilitats d’èxit el canvi de cicle econòmic que tenim al davant.   
 
Començo, doncs, amb unes breus pinzellades sobre el que entenc que és aquest canvi de  
cicle. Crec que ens trobem, sens dubte, en el primer gran xoc de l’economia global. De fet,  
portem gairebé quinze anys de creixement sostingut. Abans d’aquests quinze anys hem de  
recordar que ni Rússia ni l‘Índia, que malgrat la democràcia era un mercat tancat, ni la Xina  
ni els països del seu entorn no havien entrat a formar part del mercat global. Estem parlant,  
doncs, que, en quinze anys, més de la meitat de la població mundial ha entrat a formar part  
d’aquest procés d’economia global. Per primera vegada, amb tots els avantatges que ha  
comportat aquesta ampliació del mercat global, estem patint algunes conseqüències  
negatives o, si més no, no previstes fa un temps: la crisi energètica, imparable, sembla, a  
curt termini, el fet ja reconegut per tothom de l’impacte ambiental de l’ús de combustibles  
fòssils, amb el consegüent canvi climàtic, i la crisi alimentària.  

Hi ha també enormes capitals financers disponibles a tot el món, cada cop més concentrats  
entre aquells qui controlen els recursos bàsics i que segons alguns experts són en part  
causants de l’actual situació, en la mesura que el mercat de futurs està influint molt en  
l’escalada de preus alimentaris i energètics. Crec que a la sortida del cicle hi haurà un debat  
ètic sobre l’ús o abús del capital i de la ciència en benefici de la humanitat.  

I, davant d’això, el repte de la governança. Els estats no ho reconeixeran, però es veuen a  
vegades impotents quan ja deixen de regular i redistribuir davant de fenòmens que  
desborden les seves capacitats. I hem sentit estadistes tant de dreta com d’esquerra  
demanant una certa governança del model de globalització si no volem prendre mal.  
En tot cas, d’aquesta crisi no tothom en sortirà igual. Aquells països, aquells pobles que  
s’esforcin per canviar, per fer els deures, en sortiran reforçats, com en general en qualsevol  
crisi. Els resistents als canvis, els que s’adormin, sortiran amb democràcies més  
degradades, estats del benestar en fallida i economies decadents; i això s’ha de dir pel seu  
nom, perquè ens hem de posar les piles.  

És hora, doncs, d’un reformisme fort, i això vol dir lideratge i vol dir posar d’acord les forces  
del canvi. Vol dir triar i a vegades “tries estratègiques” vol dir “decisions pressupostàries”.  
Llegia fa pocs dies al diari que Baviera, l’estat que ha passat de ser el graner d’Alemanya a  
ser-ne la punta de llança tecnològica, decidia paralitzar el seu projecte de tren ràpid per  
passar els 400 milions d’euros del projecte a investigació i recerca. Això és una opció  
estratègica, com ho va ser al seu moment que l’Ajuntament de Barcelona decidís que al  
22@ no hi anaven habitatges de luxe si no es reformulava la industrialització cap a una  
captació de valor afegit, que és el que estem fent ara. Per cert, s’ha signat aquest matí amb  
l’Ajuntament, en un acte amb representants de la Caixa, la creació al 22@ de quatre edificis:  
del centre tecnològic de les TIC, del centre tecnològic mèdia, del centre tecnològic de Leitat  
vinculat a la biotecnologia i d’un sector que és el bressol (que és la nostra proposta) d’un  
viver de dissenyadors. És hora de decisions estratègiques i s’ha de ser valent.  

Estem en un final de cicle també en l’àmbit de l’Estat espanyol. Segurament acaba una certa  
visió de la bondat infinita del model d’estat autonòmic, d’un cicle expansiu basat en la  
construcció i en el consum, a causa de l’augment demogràfic. Estem al final d’aquest cicle.  
I hi ha coses que afecten directament Catalunya. Aquesta tarda estàvem reunits amb  
l’oposició catalanista per decidir precisament com enfoquem el debat sobre el finançament.  
La publicació de les balances fiscals per part de l’Estat és una fita històrica. És un  
reconeixement d’una situació que ens ha portat fins on som ara. És greu que a Catalunya el  
debat encara sigui sobre si els trens arriben d’hora o si tenim prou diners per crear noves  
escoles o nous CAP, quan hauríem de debatre quants diners posem a R+D. Patim una  
mitjana de 9% de PIB de dèficit fiscal, això no hi ha cap territori europeu que ho aguanti. I  
crec que estem en condicions, a partir d’aquesta transparència, d’exigir unitàriament el  
canvi, però estem aquí en aquests moments. Trenta anys que es mouen en mitjanes entre el  
7 i el 9% de dèficit fiscal. I això ha tingut i té repercussions en els índexs de creixement i de  
benestar de Catalunya.  

Al costat d’això, la delimitació del model autonòmic. Tenim un nou Estatut, aprovat pel 33%  
del cens, el que tenim. Ni que s’hagués aprovat el projecte del Parlament, el problema, i vull  
parlar de forma crua, és un altre. El problema ja no és el text de l’Estatut, sinó que les regles  
de joc constitucionals són dolentes i mentre les regles de joc constitucionals siguin dolentes,  
tant li fa la capacitat d’autogovern que digui l’Estatut, no servirà per a res. Vull ser clar,  
perquè així és.  

L’Institut d’Estudis Autonòmics, presidit per Pi i Sunyer, detecta, com a mínim, set  
estratègies que vulneren sistemàticament l’autogovern, sigui quin sigui: lleis de bases  
invasives; subvencions en matèries que no són de la competència de l’Estat; transposició de  
directives europees per recentralitzar; aplicació de competències supracomunitàries sobre  
diverses comunitats per entrar a àmbits que no li pertoquen a l’Estat; utilització de títols  
transversals de la Constitució també per entrar en competències pròpies; la deslleialtat  
institucional aplicada quan des de l’Estat es generen despeses que acaben havent de pagar  
les comunitats autònomes; i finalment la mateixa arquitectura constitucional que fa que la  
composició d’organismes d’estat com el Tribunal Constitucional i d’altres estigui esbiaixada i  
no sigui en absolut de composició federal. Això fa que, sigui quin sigui el nostre Estatut, no  
els vull enganyar, mentre no canviïn aquestes regles del joc, no hi ha res a fer. Siguem  
conscients d’on estem. Per tant, o comencem a abordar amb calma i tranquil·litat un nou  
cicle o això no té sortida. I és un model inestable entre el centralisme i el federalisme. O  
tirem endarrere cap al centralisme o bé hem d’avançar rotundament cap a una modificació  
profunda de la Constitució. Això crec que s’ha de dir clar, perquè res ens porti a dubtes.  

Si això ho acompanyem amb el fet que el conflicte avui dia és econòmic i ideològic, ens  
trobem amb determinats comportaments, que alguns empresaris d’aquí coneixen  
perfectament, com concursos públics on de vegades es limita la presència de catalans; com  
comunitats autònomes molt engreixades per fons europeus i per fons catalans que  
practiquen l’atracció regalant terrenys, posant una fiscalitat favorable o fins i tot empresaris  
que fitxen els nostres investigadors a través del programa ICREA: un cop localitzem quin és  
el talent que hem de portar a Catalunya, arriba una carta d’una comunitat -no sé quina-, amb  
el 30% més de sou perquè se’l quedi. Ens està passant amb els dissenyadors, a un nivell  
més elemental. Aquí fem la tria dels dissenyadors, llavors la passarel·la Cibeles posa una  
subvenció sobre la taula i se l’emporta. Això és habitual. Hem de saber que ens trobem en  
aquest punt.  

Això pel que fa a temes estructurals. Pel que fa a temes de política, crec que hem de sortir  
de l’alegria amb què s’han fet algunes coses. Algunes frivolitats de les polítiques  
econòmiques de l’Estat s’han de superar i hem de tenir valentia, també l’Estat ha de tenir  
valentia per reformar, ara toca reformar. No s’hi valen frivolitats com els 400 euros, això és  
una frivolitat, que es poleix d’una tacada el superàvit que hi havia a costa del dèficit català.  
Això és una frivolitat. Cal abordar reformes en profunditat del sistema de seguretat social, cal  
abordar modificacions de l’horari laboral, de la conciliació de vida laboral i familiar, per fer  
potser, a vegades, menys hores i més productives. No som productius. I finalment, entre  
d’altres coses, caldria abordar, com ho van fer les societats democràtiques nòrdiques, fer  
una reforma en profunditat del subsidi d’atur. La persona que està en atur, desgraciadament,  
i en tindrem unes quantes ara, necessita un incentiu per a la recerca de treball. El subsidi no  
és un desincentiu a la busca de treball, ha de ser un incentiu, per tant s’ha de modificar el  
model. O ho fem ara, o ens equivocarem de nou.  

Finalment, Catalunya. Crec que hem arribat, després de l’època de Pujol, que té tota la seva  
èpica, a una certa època postpujolista en la qual Catalunya es comença a plantejar en què  
és dèbil, que és bo saber-ho, perquè si saps on ets feble, pots superar-ho. Jo he vist alguns  
documents de cercles d’opinió d’empresaris que són autocrítics, cosa que és molt important.  

El problema no és només Madrid, molts cops el problema som nosaltres: quan hi ha  
excessiu individualisme; quan hi ha manca de lideratge; quan falta cooperació entre  
empreses o entre empresa i administració o entre empresa i administració i universitats;  
quan el sector públic és massa ineficient... això és culpa nostra. D’això, la culpa no la té  
Madrid, la culpa és nostra. Per tant, hem de veure a quins deures hem de fer front per  
abordar aquests reptes. Fins aquí la part crítica.  

La pregunta és: es vol canviar aquesta situació? O no es vol canviar? I si es vol canviar, qui  
està disposat a donar suport al canvi? Hem de saber qui està disposat a donar suport al  
canvi. De vegades, permeteu-me un discurs polític, quan es busca excessivament el centre  
polític, sembla que el que es busca és “qui dia passa, any empeny”, no tocar res. No seria  
una bona recepta a Catalunya obsessionar-se per aquesta mena de centralitat amorfa. Cal  
la centralitat de les forces del canvi. No un centre equidistant dels qui no volen canviar res i  
dels qui els agradaria canviar alguna cosa. Perquè això vol dir que no es mou res.  

Finlàndia, l’any de la sortida del règim comunista, va tenir una crisi profunda de país, o es  
posaven les piles o passaven a ser un país d’emigrants. I ho van fer, van fer una sotragada i  
la majoria del país va decidir el canvi. I el canvi va ser apostar per la formació i en aquest  
cas una aposta bàsicament vinculada a l’àmbit de les comunicacions, tothom té al cap  
Nokia. Però això va ser una aposta de país en un moment de sotragada.  

Catalunya crec que ha estat capaç d’abordar perfectament bé altres situacions de canvi o de  
necessitat de canvi importants. Hem tingut treballadors qualificats, gent de la menestralia,  
gent de la burgesia il·lustrada que han liderat altres moments de canvi importants. Si no, no  
s’explicaria el que seria el nostre destí natural, sense la nostra gent, un país sense recursos  
naturals i abocat per la pèrdua de centralitat política a una dependència d’Espanya. Estàvem  
abocats a ser el Finisterre de la península Ibèrica i no ho som. I no ho som per voluntat  
pròpia, perquè ho hem sabut fer i ho tornarem a fer.  

Com que estic convençut d’això, hem de i podem aspirar en dotze anys, el 2020 (i dic el  
2020 per alinear-me amb les polítiques europees -el vuitè programa marc s’acaba  
aleshores), a ser un país globalitzat i líder internacional en sectors econòmics d’alt valor  
afegit. Catalunya pot aspirar a estar inserida en l’economia del coneixement, ser el principal  
clúster de la formació del sud d’Europa i ser referència internacional en recerca i innovació.  
Catalunya pot tenir una identitat pròpia que li doni valor afegit a molts sectors econòmics,  
per exemple, el turisme, la indústria cultural, etc. Pot aspirar a ser, ja és en part, però encara  
pot aspirar a ser-ho més, una nació multiracial i multilingüe cohesionada a l’entorn del  
civisme i la llengua catalana, com a ascensor social, amb una societat civil forta i no  
corporativista. Podem aspirar a tenir una administració poc burocratitzada, transparent,  
eficaç i eficient, amb un estat del benestar que recuperi la responsabilitat dels ciutadans, la  
coresponsabilitat dels ciutadans. Finalment, podem aspirar a tenir un reconeixement, a tenir  
un poder de decisió similar al que en aquests moments tenen o tindran territoris europeus  
com l’estat lliure de Baviera, l’estat federat o cofederat de Flandes i la nació escocesa.  
L’esforç per assolir l’estat català federat amb qui sigui o amb qui es deixi és l’aliat al  
desenvolupament econòmic i social de Catalunya.  

Amb quins potencials podem avançar cap a aquesta visió de futur? Tenim una economia  
diversificada. Segons el recent informe d’un banc, no esmentaré aquí la competència,  
Catalunya està en millor situació que altres comunitats autònomes per superar la crisi, per la  
seva diversificació. Segons l’OCDE, Catalunya és la cinquena regió europea que després  
d’aquests quinze anys, de primer impacte de la globalització, ha pogut augmentar el nombre  
d’ocupacions en indústria i en serveis a la indústria, quan altres territoris han perdut  
centenars de milers de llocs industrials, en aquesta primera gran crisi de la globalització, i  
nosaltres l’hem resistit. Tenim dimensions econòmiques i ocupacionals equiparables amb  
països fins i tot independents d’Europa, tenim capital humà, tenim consens social i polític,  
crec que suficient, com a eix central de govern social i econòmic; som emprenedors -a  
Catalunya es creen 30.000 empreses a l’any-, Catalunya és la primera comunitat autònoma  
en nombre d’empreses de l’Estat espanyol, el Global Entrepreneurship Monitor situa  
Catalunya entre les regions europees més dinàmiques pel que fa a l’emprenedoria -el 33%  
de les empreses espanyoles innovadores són catalanes-; tenim universitats amb estudis de  
qualitat, amb recerca homologable a les avançades d’Europa, font de talent, i per tant, que  
estan jugant i estan cridades a jugar un paper central i estratègic en la nova societat de  
l’economia del coneixement; tenim el 25% de la producció científica de l’Estat.  

Som, de fet, referents, a vegades menys del que ens mereixem perquè no ens venem, no  
ens sabem vendre, també us he de dir això. Som referents, en alguns àmbits ja, precisament  
com a país creatiu i de talent. La recent aparició de la revista Nature sobre el sistema de  
recerca a Barcelona és una indicació, o el congrés que s’està fent en aquests moments,  
l’ESOF, amb quatre mil persones vinculades a la ciència que han triat Barcelona com a seu  
dels seus debats. Per tant, tenim capacitats, i me’n deixo moltes, me’n deixo moltes.  

Aquí hem de començar a abordar el canvi. El canvi, aquest govern l’ha enfocat precisament  
a través de la necessitat d’acordar pactes: l’Acord Estratègic, el Pacte Nacional  
d’Infraestructures, el d’Educació, el d’Immigració..., i ara el Pacte Nacional per a la Recerca i  
la Innovació. Aprovat fa dues setmanes pel Govern, després d’un treball de set-cents  
experts -alguns de vostès segur que han estat participant en aquest procés durant tot l’any  
passat-, tenim en aquests moments un document de bases que està gairebé a punt de sortir  
ja del forn, perquè hi ha acord pràcticament tancat amb les patronals, els sindicats i les  
universitats. Falta algun detall, però estem a la recta final de l’acord sobre la recerca i la  
innovació.  

Aquest acord ha permès una diagnosi amb profunditat, que és el que els explicaré ara, i  
crec que lliga molt amb quines són les línies de futur, de les quals sóc optimista. El primer  
que recomana (en tot cas tampoc hem inventat la pólvora, ja que ho han fet altres països  
que ens porten avançada), com qualsevol anàlisi sobre un canvi de model econòmic, és un  
canvi de paradigma, passar d’una economia tradicional a una economia del talent: saber  
focalitzar, saber en quins àmbits som forts sobre PIB, en ciència, i veure entre els reptes que  
ens posa el món actual com amb aquestes dues fortaleses, sector econòmic i recerca,  
podem fer front a aquest repte social que pot ser a la vegada estirat des d’un mercat públic o  
des d’un mercat privat. Estem parlant de donar solucions a les persones. De vegades les  
solucions són públiques, perquè ho paga el diner públic; de vegades les solucions són  
privades, perquè és un producte, un bé que es ven al mercat i que la persona compra. Però  
estem parlant de necessitats socials. Abans n’apuntava algunes línies que Europa, de fet, ja  
marca en alguns casos com a prioritàries en les seves polítiques d’investigació: el canvi  
climàtic, l’escassetat de productes energètics... Òbviament són reptes i és per això que en  
aquest punt hem de decidir o hem de saber en què som forts. Per exemple, en la recent  
visita que vam fer a Israel ens vam emportar amb nosaltres representants dels centres de  
recerca universitaris, els centres tecnològics i les empreses vinculades amb el món de  
l’aigua. La distribució, el reciclatge, el dessalatge, tota la gamma de possibilitats entorn d’un  
bé escàs com és l’aigua. En aquest sector, estem ben posicionats i ens hem d’alinear amb  
els altres que estan ben posicionats. Així, tenim camí per córrer davant d’una part del repte  
del canvi climàtic, l’escassetat d’aigua.  

Per posar un exemple de què vol dir enfocar, tenim un bon sector agroalimentari, que cal  
veure cap a on avança. Quan el CENTA, el Centre de Noves Tecnologies i Processos  
Alimentaris de Girona, empreses metal·lúrgiques i sectors derivats del porc descobreixen –  
no sé si serà revolucionari- que es pot assecar el producte carni, no amb els tres mesos  
d’estar penjat en un rebost, sinó amb un ventilador en dos dies, evidentment estem parlant  
de producte industrial. Tot i que això mai superarà el Jabugo, és una revolució l’han  
inventada a Girona. Un clúster.  

O la salut, la salut també sempre serà un repte. Tenir els millors oncòlegs, els millors  
cardiòlegs i d’aquí derivar-ne en algun moment valor afegit, és una possibilitat.  
O la gestió sostenible de les ciutats complexes. De vegades hem de viatjar a fora perquè  
ens diguin en allò que som bons. En el viatge a Egipte, que vam centrar en el tema dels  
serveis, davant del Fons Monetari Internacional es va fer una presentació i se’ns va demanar  
per què no ens presentem més als concursos i a les línies d’ajut que donen per a  
infraestructures per a països emergents. Ens van dir “si sou bons en aigües, en gas, en  
electricitat, en transport urbà, en arquitectura, en paisatge urbanístic”, i això és un pack.  
Capacitat i gestió de ciutats. Resulta que som bons en aquest àmbit. Doncs aquí hi ha una  
línia de treball. La meitat de la població mundial viurà en grans ciutats en pocs anys. Són  
reptes enormes. Per tant, necessitats socials i mercat alhora. Estem abordant dos temes  
importants alhora. Catalunya és bona en això, i ho pot ser més.  

O la seguretat de les persones, sigui física o de prevenció de desastres naturals o  
psicològica, o l’estalvi, les finances. En tot això som bons. Doncs a investigar, i a continuar.  
Les migracions i el multilingüisme també són un gran repte i d’aquí en deriven necessitats  
socials i de mercat. Hem parlat amb la consellera Carme Capdevila de l’envelliment de la  
població. A la gent que es fa gran, cada cop més li hem de facilitar que sigui el màxim  
d’independent i amb això solucionem tres problemes alhora: un, el problema de qualitat de  
vida d’aquesta persona; dos, generem un mercat de productes de robòtica, de productes de  
la construcció destinats a aquesta no-dependència; i tres, estalviem diners a la caixa  
pública. Us sembla poc important un objectiu com aquest? Hi hem de treballar. Tenim  
possibilitats.  

La formació al llarg de la vida, el clúster de la formació amb escoles reconegudes,  
l’ensenyament a distància, privat, públic. Tenim aquí oportunitats. Els serveis i la indústria de  
l’experiència, que diria l’amic Rotllán, l’oci, la cultura, el turisme i l’esport. Si ja sortim d’un  
índex de PIB molt alt, aquí hi hem de posar innovació, perquè estem ben posicionats. El  
turisme, per exemple, ens aguantarà bastant l’estrebada d’aquests dos anys que vénen. Per  
què? Perquè el turisme està ben posicionat. I malgrat les crisis no quedarà gaire tocat,  
perquè sempre compensa. Doncs ja que és així, hi hem de posar encara més innovació.  

Em refereixo també a la mobilitat sostenible, de persones i béns, al transport, als automòbils,  
a la producció i distribució i a les franquícies. D’aquestes, en tenim més de tres-centes de  
catalanes al món i hem d’aspirar a tenir-ne uns quants centenars més.  

I, finalment, la governança. La governança política, econòmica i social. Esmentant els grans  
reptes que té la humanitat en aquests moments, i segur que me n’he deixat, i en què, fent la  
introspecció, som bons, és evident que podem tenir grans oportunitats per investigar, per fer  
recerca i crear negoci i a la vegada solucionar problemes socials. Això és una de les  
recomanacions que fa el document del Pacte.  

El Pacte també incideix en la captació de talent. Pretén continuar una política important  
iniciada a l’etapa d’Andreu Mas-Colell com a conseller de la Generalitat, amb programes  
d’ICREA i els centres de recerca, que han estat uns referents, gràcies als quals en aquests  
moments, per exemple, al concurs del Consell Europeu de Recerca, de 300 investigadors  
seleccionats, vint-i-cinc són de projectes espanyols, dels quals setze són catalans. Golejada.  
Exactament el 5,6 % dels projectes són catalans, quan el pes de Catalunya està entorn de  
l’1% europeu. És una bona política, que seguirem i consolidarem, estenent-la en altres  
àmbits: captació de talent, primes sobre el talent.  

Pel que fa a la transferència de coneixement, tenim aproximadament 7.000 professors  
universitaris que exerceixen la docència, entre les missions dels quals hi ha la recerca i la  
transferència. Som, ho he dit abans, el 25 % de la producció científica del conjunt de l’Estat  
espanyol. Per tant, el que cal és, d’aquesta capacitat que ja tenim, com transferim, ja sigui  
en qualitat de vida, ja sigui en negoci. El negoci vol dir creació de llocs d’ocupació, que no és  
poc als nostres dies; de qualitat, amb aquest coneixement que té la universitat cap a la  
societat.  

Tenim el 40 % de les patents de l’Estat, però no estem bé com a ràtios europees, ens falta  
patentar més. Aquest és un dels gaps que tenim.  
En quart lloc, el que els experts en diuen el factor “pull”, d’estirar. De fet són les empreses i  
l’administració qui hem d’aprofitar aquest capital, sobretot humà, que hi ha en la recerca, i  
per això hem de millorar algunes coses que no s’han fet bé. A la petita i mitjana empresa, en  
solitari, li és molt difícil accedir a la universitat i trobar el que busca. Per tant, hem  
d’aconseguir que, agrupant aquestes pimes en clústers, puguem crear una massa crítica  
suficient per atreure la universitat cap a la recerca privada que toqui, si és que toca. En tot  
cas, el que no pot ser és que la pime no pugui accedir als centres de recerca perquè parlen  
llenguatges diferents. I estem treballant en això. No pot ser tampoc que les grans empreses  
tractores del país, que podrien ser tractores del país, badessin una mica en el passat en fer  
aquesta funció de lideratge i atracció de clústers cap a l‘R+D. Crec que els programes que  
va engegar l’ara president José Montilla quan era ministre d’Indústria, els del model Zenit,  
que imiten una mica els models econòmics europeus i que seguim nosaltres, han començat  
a fer canviar la situació. I em coneixen vostès, amb alguns n’hem parlat personalment, he  
induït grans empreses a no fer només innovació a dins sinó que també liderin projectes a  
fora, estirant de tota una galàxia de pimes i centres de recerca i innovació a través de la qual  
generem projectes cooperatius que creen xarxa.  

Això mateix ho estem fent i ho hem de fer encara més amb les multinacionals de capital forà  
presents a Catalunya. Mil cinc-centes d’elles són productives, algunes ja sense ajut del  
Govern, cosa que és d’agrair, o en tot cas d’admirar. Han fet l’opció, perquè hi ha capital  
humà bo a Catalunya, que a Catalunya hi hagi centres d’R+D, i gràcies a això no només  
creem llocs d’ocupació de banda alta, sinó que també fem arrelar la multinacional a casa  
nostra, de manera que és més difícil que se’ns escapi quan vinguin xocs de deslocalització. I  
això s’està aconseguint, però ho hem de fer més. Algunes empreses ho van fer pel seu  
compte, felicitats! I que no se m’enfadi ningú, tinc a mà sempre un exemple que em va  
xocar: Hewlett-Packard estava a punt de tancar el 2001 perquè les impressores individuals  
que feien ara es fan a la Xina. Doncs la plantilla de Catalunya va saber demostrar a la seu  
de la multinacional que aquí sabien i podien fer les gran impressores, tenien la tecnologia i la  
ciència. En aquests moments Hewlett-Packard té més gent treballant que fa cinc anys i són  
els líders mundials en recerca i en producció de grans impressores. Això és el que hem  
d’aconseguir, això és el que toca. I això ho hem d’aconseguir amb altres multinacionals  
presents a Catalunya. Altres exemples: la bona notícia quan Microsoft pacta un acord amb el  
Supercomputing Center de Barcelona per desenvolupar programari o quan Dow Chemical  
diu que instal·larà a Tarragona el seu centre mundial de dessalinització i reciclatge d’aigües.  
O el que es generarà entorn d’una autèntica gran infraestructura científica com l’accelerador  
de partícules o sincrotró Alba. Hem de treballar des d’ara perquè tot això sigui una taca d’oli.  
Això són bones notícies. I hem de continuar treballant.  

L’administració també s’ha d’implicar en aquests objectius, no val a dir que només el  
Departament d’Universitats, el d’Indústria, el d’Agricultura o el de Salut són els que han  
d’impulsar l’R+D. L’han d’impulsar tots els departaments, tots. En això anem endarrerits,  
aquí i a l’Estat espanyol. I per això el PNRI diu que a partir d’ara els departaments de la  
Generalitat hauran d’internalitzar en els seus pressupostos polítiques d’R+D competitives. I  
aquestes polítiques, ja les executarà qui en sàpiga. En el cas de les empreses, l’agència  
ACC1Ó, i en el cas de la recerca, l’agència AGAUR, que tindran un conveni de col·laboració.  

Però els diners, els ha de posar cadascú dels seus. Si la construcció ha de fer un pas  
endavant, vol dir que hem d’innovar en la construcció: cases sostenibles, cases per a  
persones dependents... mireu si hi ha aquí per innovar i fer recerca. Els diners de l’àrea  
d’habitatge han d’anar a R+D. Ja els administrarem nosaltres, que ho sabem fer, perquè hi  
ha les agències que ho saben fer. I això és una política integral d’arrossegament de l’R+D  
des de tots els departaments. També des dels ajuntaments. Repeteixo que l’acord  
Ajuntament de Barcelona-22@ que hem signat avui hauria de ser normal. Però no ho ha  
estat sempre, de normal. Molts cops contraprogramant des d’administracions locals o des  
d’administracions autonòmiques. El més normal hauria de ser la col·laboració, l’alineament  
de polítiques. Perquè si els recursos són escassos, si els sumem bé, els resultats es  
multipliquen.  

No menyspreem la innovació que de vegades s’anomena oculta. Catalunya no surt als  
rànquings d’R+D de vegades, però no seríem tan forts com ho som si no hi hagués una  
innovació que Europa encara no valora perquè costa de fer-ho, però que ara està estudiant  
com ho farà, que és aquesta innovació que es basa en el disseny, que es basa en la gestió,  
que es basa en els processos, que es basa en el màrqueting, que es basa en la distribució;  
en definitiva, el nucli d’un negoci. Una innovació que ha acabat sent determinant per a  
Catalunya, per això no podem deixar-la en mans de les muses. Tots tenim un pare o un avi,  
o l’havíem tingut, que gràcies al seu enginy va tenir el nas de veure on hi havia un negoci. I  
encara en tenim molta d’aquesta gent. Però la creativitat també es forma. Aquí tenim el  
repte, tenint una xarxa territorial, de com aprofitar coses que ja existeixen. Hi ha escoles  
empresarials que s’han d’obrir més als clústers perquè no pot ser que estiguin d’esquena a  
la realitat més immediata. Han d’ajudar a assessorar les pimes. El 90 % de pimes no està en  
la fase d’R+D encara, però sí que està preparada per rebre injeccions d’innovació i formació  
per a la creativitat. I la creativitat és la clau del valor afegit. Al final, l’R+D és important que  
es faci aquí, per descomptat, però també cada cop més serà en xarxa. Qui acabarà  
valoritzant és qui sàpiga unir descobriments amb necessitats de mercat i d’allà en creï un  
negoci. I d’això tenim una tradició en la qual som bons, però les tradicions de vegades es  
perden, les tradicions es creen però es poden perdre també. Per tant, hem de treballar  
perquè aquesta creativitat s’implanti arreu del territori. I treballar. Per exemple, el centre de  
Microsoft a Manresa, i deixeu que escombri cap a casa, destinat al software de pimes per a  
Europa, és una mostra del que podia ser el terreny de suport a les pimes. De vegades no de  
propietat pública, sinó privada.  

Hem de pensar globalment la recerca i la innovació, això vol dir internacionalització. De fet  
ho estem fent amb la transformació de l’antic COPCA, i el CIDEM, en l’agència ACC1Ó. El  
COPCA té una bona evolució per part de l’empresariat, s’ha dedicat durant molts anys  
bàsicament a ajudar exportadors. Doncs bé, ara l’estem canviant. Estem ajudant a la  
internacionalització no només de l’empresa, sinó també de la recerca, ja que està a  
disposició de les universitats i de la tecnologia i també ajudant a captar inversions. Un  
senyor del COPCA a Califòrnia deia que el que menys importa és ajudar a la importació i, en  
canvi, el que ens pot ajudar molt són aliances tecnològiques amb la Universitat de Califòrnia  
o científiques i de captació de capital-risc americà cap a aquí, que de vegades ens falta.  

Això és el que ens pot ajudar des d’aquesta xarxa de 35 punts que tenim arreu del món. I  
l’hem de remodelar i l’estem remodelant.  
Òbviament internacionalitzar vol dir tenir un aeroport en condicions, aquest és un altre tema  
de la llista pendent de resolució per part de Madrid. Un aeroport que competeixi, que sigui  
una empresa. També vol dir banda ampla a tot el territori, un tema que va deixar bastant  
lligat l’exconseller Joan Puigcercós i que ara continua el conseller Jordi Ausàs. Un país  
també amb cohesió digital, per connectar-se al món.  

Necessitem, en sisè lloc, socialitzar. Socialitzar vol dir que la societat faci seves aquestes  
qüestions. Sóc conscient de la dificultat perquè, quan un país pateix dèficits estructurals,  
com deia abans, com Rodalies i alguns serveis públics, és clar que la gent posa per davant  
aquests temes. Però els polítics crec que hem de dir la veritat i a vegades hem de sacrificar  
algunes coses peremptòries per apostar per allò que és estratègic, permetent un benestar a  
mitjà termini. No podem no ser solidaris intergeneracionalment. Si només ens preocupem  
per la immediatesa, en aquesta filosofia de la modernitat líquida, volent-ho tot per ara mateix  
perquè anem inflant les expectatives, doncs no ens en sortirem. Per tant, s’haurà de parlar  
clar, potser s’hauran de fer sacrificis en alguns àmbits en què s’havien creat unes  
expectatives que no seran abastables, i menys amb la conjuntura econòmica actual. Per  
això crec que no hauríem de fer que matéssim la gallina dels ous d’or, perquè si ens  
barallem per repartir els ous mentre no donem gra a la gallina, estem perduts. I la gallina és  
l’economia basada en el talent.  

Evidentment això vol dir un gran esforç inversor, setè repte, que és el que ens demana el  
Pacte, i nosaltres farem tot l’esforç que sigui necessari, sempre que aquest debat ideològic i  
pràctic al si del govern tingui acompanyament de la societat civil, perquè això vol dir treure  
d’aquí i posar allà. Això que ha fet Baviera, que en comptes de fer el tren ràpid, ho posen tot  
a innovació. És una decisió molt forta. Per tant, estic a disposició de la societat civil perquè  
vegi clar que aquesta és la línia. Pressupostos vol dir prioritzar. I òbviament crec i entenc, no  
pel bé d’aquest Departament, sinó pel país, que la priorització en R+D és fonamental perquè  
aquesta sortida del cicle sigui per la banda alta. Ara bé, l’Estat també ha de fer la seva feina.  
Si un territori, com el català, que aporta a l’Estat el 40 % de les patents totals, el 50 % de la  
inversió en empreses d’alta tecnologia, el 25 % de la producció científica i el 33 % de les  
empreses innovadores, no pot rebre amb alguns programes un tracte de repartidora  
territorial, és, a més d’indecent, suïcida. És suïcida per a Espanya perquè en el pitjor dels  
casos representem la quarta part de la seva potència. En el pitjor, perquè en el millor, quasi  
la meitat. I doncs, si ens escanyen, s’escanyen. Així de clar. I li he dit a la ministra  
Garmendia. Crec que tenim una ministra que ho entén. Una altra cosa és el que hi ha per  
sota de la ministra, que són els funcionaris. D’això ja en podíem parlar, de la  
tecnoestructura. La ministra ho entén i espero que s’imposi. Pel bé de tots.  
Finalment, i acabo, el model de governança s’ha de canviar. Governança que ens podem  
aplicar a nosaltres mateixos, al Departament hem fet alguns esforços. Queda molt per fer,  
queda molt per fer. La mateixa creació d’ACC1Ó com a fusió de CIDEM/COPCA, la  
necessitat de simplificar alguns organismes d’R+D que tenim a l’àrea del Comissionat per a  
Universitats i Recerca, etc. Ens posarem a treballar per simplificar, ja està una mica  
dissenyat en l’acord. I finalment tot el treball que s’ha fet, com ha esmentat en el preàmbul  
de l’acte l’amic Isidre Fainé, en el referent a la simplificació administrativa.  

Encara s’ha collar més, però és el conjunt de l’hèlix que ha de fer canvis a l’administració.  
Ho dèiem abans, simplificació i purgar la burocràcia. El model d’estat ha de canviar. L’estat  
autonòmic està en inestabilitat, o torna el centralisme o s’imposa un model federal, de  
veritat, en què Catalunya sigui estat. I això vol dir eficiència també. Que quedi clar que no  
podem separar la política del canvi de model econòmic, forma part del canvi de model. És el  
mateix afany. Cal, evidentment, obrir, per exemple, concurrència en professions que són  
molt corporatives, i això són temes normatius que depenen de l’Estat. No m’estendré més.  

Dins d’aquests canvis, el finançament que estem discutint aquests dies és fonamental. S’ha  
d’aconseguir la unitat de les forces de Catalunya davant de Madrid per tenir un model que  
sigui transparent, que se centri, ja que està basat en l’anivellament, més en els serveis, que  
no ens anivellin també la recerca en el mateix paquet. I que Catalunya no perdi les  
posicions, això és el que deia la nostra interpretació de l’Estatut i així ho defensarem davant  
de Madrid.  

Quan els números no surten, aquí fem trampes al solitari. Des del 1999 l’Estat incrementa el  
seu pes en ingressos en relació a les autonomies. Portem gairebé deu anys de  
descapitalització, en què assumim noves competències o hi ha un increment de  
problemàtiques, com l’arribada d’un milió i mig d’immigrants. L’Estat està creixent en  
ingressos i nosaltres decaiem en ingressos. Per tant, el primer de tot és recuperar aquest  
gap, però és que a més hauríem de fer un pas endavant perquè anem a noves necessitats. I  
no pot ser que diguin el 50% de l’Estat, on està escrit això? És que potser li toca el 35 % a  
l’Estat i aquest 15 % ha de servir perquè el sudoku del finançament surti i perquè ingressin  
els ajuntaments, que estan tan mal finançats històricament i que després s’han d’acollir a la  
promoció immobiliària. Aquest també és un reformisme fort, ara és el moment del  
finançament local que no es basi en els impostos basats en el totxo. Aquest és el canvi. Hi  
ha reformistes a Madrid o no? Si n’hi ha, que es noti. 35 % per a l’Estat i aquest 15% que  
guanyem, a les autonomies i als ajuntaments. Aquest és el canvi i l’eficiència.  

Ell Llibre blanc dels rectors de les universitats públiques apunta algunes línies de canvi:  
compromís amb la societat, alta qualitat, aprofitar el procés de Bolonya per fer unes carreres  
que tinguin presents les necessitats socials, una universitat europea, amb vocació global i  
òbviament amb unes estructures eficients. Recordo que la competència bàsica és de l’Estat.  
Nosaltres tenim una llei, la LUC, que canviarem, per la qual cosa estem parlant amb els  
rectors i amb els presidents de consells socials. Crec que la tendència porta cap a més  
autoritat dels rectors en els àmbits acadèmic i de recerca i més autoritat dels consells socials  
en els àmbits de gestió de personal i financer. Cap aquí va Europa, serem nosaltres  
capaços? No ho sé, per ser-los franc, però ho intentarem, d’acord amb LUC, però l’Estat  
també ha de fer passos cap aquí perquè el marc de les competències bàsiques és de l’Estat.  

Cooperant molt més del que ho fan, estant a sobre de les universitats per detectar llebres,  
que n’hi ha moltes. No pot ser que les cacin els americans, les llebres de les universitats  
catalanes. Ha de potenciar la internacionalització encara més. No hem de tenir por a les  
fusions, això ho diu Francesc Cabana. Diu: “Aquí, abans vendre que fusionar”. No pot ser  
això, la cultura de la fusió s’ha d’implantar a Catalunya, s’ha d’agafar musculatura. Parlant  
avui amb Josep Miquel Piqué, parlant del 22@, comentàvem que ja que hi ha empreses  
que estan en un nivell encara baix de facturació, intentarem fer programes perquè puguin  
passar en poc temps a multiplicar-se i a situar-se ja en la lliga mitjana.  

Cal també innovació en la governança d’institucions privades. La societat civil ha de ser  
forta. Perquè sigui forta, primer ha de ser independent del poder polític i segon ha de ser  
representativa, màximament representativa. Llavors és quan aquesta societat civil parlarà  
clar i fort i els polítics l’haurem d’escoltar. Per tant, cadascú també s’ha d’aplicar el canvi en  
la seva eficiència. I això acaba òbviament per una cultura, que això ja se’ns escapa des del  
Govern, a Europa i en general, de les noves generacions, que s’han instal·lat una mica en la  
comoditat. Hi ha una certa pèrdua de la cultura de l’esforç, de l’estalvi, del no estirar més el  
braç que la màniga i de la necessitat de respecte al fracàs. El fracàs és la primera  
assignatura que s’ha de passar per aconseguir l’èxit. Això s’ha de recuperar. Això ja sé que  
es fa a les famílies, és molt complicat perquè tots protegim els nens fins que quasi els  
portem al casament. Si es casen, sinó se’t queden a casa fins a la jubilació pròpia o de  
l’altre. Per tant, des del Govern tenim difícil fer-hi res, però aquesta reflexió s’ha de fer.  

Els grups socials i econòmics catalans actuant de comú acord, com deia abans amb una  
societat civil forta, sobre el sistema català de partits polítics, poden obligar aquests a definir  
unes mínimes posicions comunes pel que fa als canvis en l’estructura d’estat, que és un dels  
problemes que tenim, no l’únic. És clar que un territori que pesa  
-recordo: la cinquena part en la creació de riquesa i ocupació, la tercera part de l’exportació,  
el 40 % de les patents-, si va junt, s’ha de fer escoltar. De vegades el problema és que no  
anem junts. Ens manca autoestima; si no hi ha autoestima, ens manca civisme i llavors ens  
falta valentia davant d’un poder polític i mediàtic molt fort que està a la capital i que al model  
centralista o pseudoautonòmic li convé que continuï. En tot cas, són temps de superar el  
repte que us he expressat al començament.  

Canvi de cicle en el món global, canvi de cicle en el marc politicoeconòmic espanyol, canvi  
de cicle ni que sigui des de l’òptica no només política de l’alternança que hi ha en aquests  
moments en el Govern de la Generalitat, sinó també de consciència de les pròpies  
individualitats de Catalunya. Aquests tres reptes es poden utilitzar a favor nostre.  
Fa un segle la burgesia catalana abraçava la causa del catalanisme i la regeneració sumant-  
se al moviment popular de renaixement cultural amb ambiciosos projectes i entrant en  
política per trencar una dinàmica d’alternança entre partits provinents de la Restauració. Hi  
havia un objectiu compartit, que explica l’enorme mobilització de recursos humans entorn  
d’empreses, entitats i associacions de tot tipus: les caixes, les mútues, les cambres de  
comerç, els orfeons, els clubs esportius. Ara, cent anys després, després d’alguns episodis  
també excitants: la transició dels anys 70, la febre olímpica dels 90, l’inici de la reforma de  
l’Estatut, que ha acabat amb mitja victòria mitja frustració... Ara crec que toca un altre  
període amb horitzons alts.  

Permeteu-me una excursió partidista, l’única que faré: en aquest final de cicle una part de la  
població es troba desconcertada, troba a faltar el lideratge polític i hi ha aquesta figura nova,  
que no sé si existeix o no, però se’n parla molt, del català emprenyat. El partit en què milito,  
que per tradició i ADN representa el sector més inquiet de la població catalana, és  
criminalitzat precisament per inquiet, però jo crec que és un error això. Quan Esquerra  
esternuda és que Catalunya té una grip. Per tant, no matem el senyal, anem a buscar on és  
la malaltia.  

I és evident que estem en un final de cicle. Hi ha alguns malestars. Aquest país ha viscut  
unes certes sotragades, polítiques, socials, immigració, alguns desencisos i ara ens arriba la  
crisi de la globalització. No és estrany que hi hagi inquietud. Però matant la inquietud no  
evitarem el problema. Fent discursos sobre que se sap on es va o que es vol liderar  
l’hegemonia del centre polític no se soluciona el problema de fons.  

Per tant, cal repensar on som, calen nous horitzons, calen aliances entre els sectors  
innovadors. Necessitem un reformisme fort. Catalunya no es pot encantar, necessitem  
voluntat i capacitat de lideratge, cal aquesta unitat per al canvi entre els que volem el canvi.  
Aquesta és l’autèntica centralitat, la centralitat de la majoria per al canvi, no de tota. Hi ha  
gent que es resistirà al canvi, ho sabem, és la unitat dels que volen el canvi. Canvi tranquil,  
però canvi. Hem d’anar junts, hem de parlar de les responsabilitats que tenim tots i cadascú.  

Per això, la lluita per la llibertat personal i col·lectiva també és catalitzadora per al canvi, és  


un catalitzador per superar la dependència i activa el civisme, el patriotisme, és un intangible  
que els pobles no poden perdre. O per què ens pensem que Dinamarca surt entre 
els països  més feliços i més patriòtics del món i per tant que estan en els nivells d’R+D 
més importants  de la comunitat científica? Doncs perquè tot va lligat.  

Hem de fer els deures, també per millorar la qualitat democràtica i l’estat del benestar. Però  
un estat del benestar sostenible, en què els ciutadans tornin a ser conscients que l’educació  
dels seus fills no s’ha de fer tota a l’escola. No pot ser, com diu la meva dona, que a l’escola  
els demanin que ensenyin els nens a pelar una poma perquè els pares no ho han fet. O que  
carreguem el deute sanitari pels senyors que no es cuiden la salut. Prevenció,  
responsabilitat. Si volem consolidar l’estat del benestar, hem de reclamar una certa  
corresponsabilitat a la ciutadania adulta, que és l’evolució que ja han fet les democràcies  
europees. No m’estic inventant res.  

En tot això, necessitem excel·lència i talent. Cap repte d’aquests és abordable des de la  
mediocritat. Les capes socials innovadores, totes, els empresaris, els intel·lectuals, els  
artistes, els presidents d’entitats, tots els més innovadors, estem cridats, com va passar a  
principis del segle XX i a finals del XIX, a fer aquest salt endavant. I políticament les noves  
generacions de federalistes desacomplexats, de sobiranistes de centredreta i  
d’independentistes republicans han d’impulsar una Catalunya que sigui estat, i liderar els  
àmbits socials i institucionals.  

La Catalunya del 2020 pot ser líder europeu i mundial en alguns sectors econòmics i estarà  
plenament inserida en la societat del coneixement, la seva identitat serà un valor afegit, no  
una nosa, serà multiracial i multilingüe, tindrà una administració senzilla i eficaç i haurà  
aconseguit el dret, el poder de decidir. És l’hora, doncs, de la valentia, d’aquest reformisme  
fort que jo reclamo a Europa. Serà possible, doncs, si som capaços d’extreure oportunitats  
d’aquests reptes del canvi de cicle i de convertir les nostres debilitats en fortaleses. Estic  
convençut que ho aconseguirem i que Catalunya, com en altres ocasions històriques, en  
sortirà reforçada i farà la seva aportació, també, al progrés de la humanitat. 

Moltes gràcies.  

1 comentaris:

dada xu ha dit...

coach outlet
chaussures louboutin
nike air max 90
nike free run black
mulberry uk
nike outlet
pandora jewelry
cheap oakley sunglasses
marc jacobs bags
ray ban sunglasses outlet
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada