23 de març 2010

Veus de l’Islam als EEUU

Conferència de la professora i
escriptora iraní Azar Nafisi.

23de febrer del 2010
Aula Magna - Universitat de Barcelona


Venir aquí em fa sentir pròxima a vosaltres d’una forma íntima, tot i que no us conec. M’encantaria que, a part de mi fent un monòleg, no importa quan d’interessant sigui parlar de democràcia, això sigui més un intercanvi que no només jo parlant, i per això vull controlar el meu rellotge, per assegurar-me que no parlaré de més.

Primer de tot vull agrair a la gent que m’ha portat aquí, amb vosaltres i amb aquesta preciosa universitat, i sento molt que havent-hi un dia tan meravellós i solejat, quan ens havien promès que plouria, i tal i com si fossin paraules dels polítics quan prometen sol i plou, ens havien promès pluja i mireu com brilla el sol…

M’agradaria agrair-vos que em doneu aquesta oportunitat, no només en general, si no també a la que considero la meva amiga Helena Pujol, de qui no puc dir el cognom, però també penso que molta gent no pot pronunciar el meu cognom, així que puc dir malament els cognoms dels meus amics. També agrair a les fades madrines del meu llibre, les editorials de les qual depenc, és com enviar la canalla a un altre país i no tenir cap idea de que els passa, i sempre hi ha algú que te cura d’una forma més imaginativa de la que jo tindria, i així és com em sento amb Duomo. M’agradaria agrair a Valerie Mas per dedicar-se en cos i ànima mentre estic aquí, per estar aquí asseguda i així no haig de preocupar-me del que ella té preparat per mi.

Havent-hi dit això, tinc una mica d’idea del que heu estat llegint, sembla que els llibres que heu estat treballant son part dels meus favorits, i com que heu estat treballant en classe aquesta paraula “Multiculturalisme”, així que m’agradaria parlar-vos sobre les idees de multiculturalisme, així com també m’agradaria parlar-vos, com que hi som a la Acadèmia i la Acadèmia quan vens a un lloc com aquest… vens a un lloc com aquest no per que en sabem, si no precisament per que no en sabem. Això és el que cadascú que escriu i que llegeix fa! Sembla ser que a Margaret Atwood li van preguntar: I tu per que escrius? I ella va contestar, no ho sé, sembla que hi ha veus des de ciutats distants parlant-me, sembla que hi ha una escletxa al mig de la sala i em pregunto a mi mateixa umhh… que és el que fa aquesta escletxa aquí... necessita que s’hi investigui.

Així que fins i tot quan escric o llegeixo un llibre com “Lolita en Teheran”, o “Coses que callat”, que en part és la meva vida personal i la meva vida de família, no ho escric perquè ho sé, ho escric perquè hi ha aquesta obsessió que cadascú que llegeix que escriu, que fa ciència, que hi ha quelcom íntimament aliè d’aquest estrany que, inclòs sense tu, necessita ser investigat. Malauradament, amb les teories i les fórmules actuals, amb que ens aproximem, inclòs al multiculturalisme, anem a les coses perquè ens volem reafirmar en allò que ja sabem. Jutgem un llibre, no com ho fa Alícia, prenent el risc de seguir aquell meravellós conill blanc, i saltant al bosc sense saber quina mena de món se’ns ofereix.

Anem allà, per exemple si ets una dona en un país musulmà (el llibre diu coses amb les que hi estareu d’acord sobre les dones als països musulmans), al meu país, a Amèrica, si ets afroamericana et diuen que no més has d’ensenyar estudis afroamericans i escriure sobre tot allò que és afroamericà… La primera vegada que vaig anar als EEUU, em van dir carai quina sort que tens, ja que ets una dona i formes part de la societat islàmica estàs realment al mercat, pots ensenyar estudis islàmics i estudis de dones… i jo vaig dir, no, tu ves i ensenya estudis islàmics i estudis de dones, jo vull ensenyar els homes blancs morts, ja que la idea de venir a un lloc com aquest és parlar i entendre i apreciar “allò altre”… És una de les coses més avorrides, no més parlar sobre tu mateixa! Parlar a gent que és com tu i voler escriure per gent que és com tu. M’avorreixo massa si escric de coses que ja sé o sobre altra gent que conec. Així que escriure o llegir, és sempre un risc, qui llegeix arrisca quelcom que és molt intern, i això son els seus prejudicis, la idea que vull transmetre és que veniu a un lloc així no per conformar-vos, si no per rebel·lar-vos, no a conformar-vos o rebel·lar-vos contra el món, doncs, això és fàcil, sinó revelar-vos contra vosaltres. I aquí és on vull emmarcar el que vull dir, i per suposat cada peça d’art té aquesta tensió i confrontació entre ficció i realitat.

Precisament perquè hi som aquí penso que aquests termes son molt familiars per vosaltres, no més volia dir que un aspecte de qui escriu i d’allò que escriu és prendre revenja de la realitat. Que pot ser heu triar a quina ciutat heu néixer? Quina llengua heu començar a parlar? Que pot ser heu triar quin nom teniu? Hi ha certes coses amb les que naixem, i llavors la realitat, no només la meva realitat, també la realitat d’Espanya, cada país ha fet guerres i revolucions. Cada país s’ha enfrontat a moments on la ciutadania, a la seva pròpia casa, és privada del dret de sentir-se a casa.

Valeri i la seva parella, Aurelia, em van fer una tour de tres hores a aquesta fantàstica ciutat, sobre cada petit detall (del que vull escriure, per cert) que es mostrava, com per exemple aquella plaça on hi havia gent dansant la sardana, i em van contar que durant els temps d’en Franco la gent de Barcelona tenia prohibit ballar la dansa catalana. Us podeu imaginar, i això és el que vull parlar avui d’imaginar no més pensant en el país on visc i d’això en parlaré després, la idea absoluta de que quan creem la nostra identitat, el nom, la llengua, hi és també a allò que ens envolta en caminar pels carrers, a Barcelona vas passejant i t’adones que és un dels pocs llocs del món on l’art està als edificis. Així que cada matí quan us aixequeu i cada nit quan us aneu a dormir esteu en relació amb la bellesa, i espero que mireu aquesta bellesa amb els ulls que Tolstoi anomenava “nous ulls rentats”, mitjançant els ulls de l’art. L’art és com la pluja davant dels teus ulls, te’ls renta i te’ls deixa net, i al matí quan t’aixeques hi ha sol rere la pluja, i això és el que una bona literatura hauria de fer-vos, i quan mireu tots aquests edificis de Gaudí quan camineu, la idea es que la bellesa, aquesta mena de bellesa que l’art ens dona és el tipus de bellesa que necessitem com a part de la nostra identitat com a éssers humans per poder viure-hi.

Si multiculturalisme significa algú que prové de les muntanyes de Vermont, on la natura és la bellesa, i ve a aquesta ciutat antiga i mira la bellesa d’aquests edificis segons camina segur dirà, oh Deu meu, no tenia ni idea de que una cosa així existia. Així que això és el que Espanya és, llavors, això és el veritable multiculturalisme, però també parlaré de l’altra mena de multiculturalisme amb el que tinc molts problemes, però parlant d’identitats, com a ciutadana, aquests carrers, la forma en que el sol brilla, en que hi cau la pluja, el tipus de cuina que mengeu, tot això conforma part de la vostra identitat, la llengua que utilitzeu, la forma en que dieu hola al matí, i llavors un matí hi ve un règim a dir-vos que no podeu parlar més aquesta llengua, que no podeu ballar aquesta dansa més, que no podeu cantar.

Al meu segon llibre “Coses que he callat” volia celebrar la memòria, i si hi ha coses males a la meva família, també hi ha coses fascinants de com treballa l’amor, perquè la vida és així, la vida té camps de concentració i te l’heroïcitat de la gent comú, colze a colze, i a cada moment hi estem morint, doncs, cada moment se’n va i es fa irrecuperable, així que la literatura i l’art esdevenen consignes, no sols contra la tirania de Franco o de Stalin, o Ahmadinejhad (tot i que és massa petit per posar-lo al costat dels altres), si no que esdevé també una consigna contra la tirania del temps, de la bàsica injustícia del temps, del fet de que hi morirem tothom, de que aquests moments, de que la vida en essència és molt efímera.

Llavors, la nostra revenja de la tirania del temps és agafar aquests moments, aquest moments que per nosaltres semblen tan ordinaris i tornar-los en monuments extraordinaris a la vida. Això és el que Lorca va fer, els monuments extraordinàries que ell va crear a la vida portant-hi compassió i crueltat, colze a colze. Així que la idea de literatura i identitat, no son polítiques d’identitat, però el fet de que la literatura, i això és per què multiculturalisme és important, el fet de que la literatura és part de redir i reanomenar, així com de qüestionar el tipus de cultura i el tipus de món, el tipus d’identitats que en tenim, i és per això que necessitem no llegir no més de nosaltres, si no sempre llegir més enllà de nosaltres, els altres. És igual si es un Rumi, o un Hafez, o un Herdosi (?), o es un Cervantes, o un Dante, o un Flaubert, o Standall, si es una Jane Austin, o un Mark Twain, o una Emily Dickinson, necessitem ser interpretats i constantment remirats mitjançant els ulls alternatius de la ficció. I això és perquè els llibres necessiten ser llegits, perquè la imaginació persegueix els acosadors en la vida real i els llença a les escombraries, tal i com passa al final del conte de “La historia interminable”.

Navokof deia: “Els governs venen i van, no més l’empremta del geni es queda”. No recordem qui va matar a Lorca, aquests homes anònims que a la foscor de la nit van posar una bala en ell, hi seran per sempre amagats rere la vergonya, però Lorca no necessita realment un lloc, una tomba, un cos que no importa realment on hi és, perquè hi ha un lloc per a aquest poeta al cor, no tan sols de les gents espanyoles, si no al d’aquella noia que mai ha deixat aquell país anomenat Iran que obre un llibre de poemes i diu “ Deu meu, he estat buscant aquest home tota la meva vida!”. Així és com els polítics moren i els poetes sobreviuen, i no al cor dels seus països, si no al cor de tot el món.

Tot això son paraules introductòries d’allò que anomeno la República de la Imaginació, perquè quan parlem de multiculturalisme, no més té significat si prové dels confins d’aquesta República de la Imaginació. Quan els homes blancs llegeixen, gaudeixen i escriuen sobre dones afroamericanes, i viceversa, llavors és quan tothom es fa ciutadà d’aquesta República, on la vostra identitat és, no més, la vostra passió. Quan transcendiu aquestes fronteres de la nacionalitat, de la llengua, de la religió, l’etnicitat, el sexe, el gènere, la classe, i la raça, això, és el veritable multiculturalisme que vibra als cors i ments de les universitats.

Així que tornant-hi a la meva experiència de multiculturalisme, a l’Oest i a l’Iran, bé a l’Iran, òbviament una de les raons per les que vaig deixar l’Iran i de la que parlo en “Coses que he callat”, és per que no podia continuant-hi sent la mena de docent i la mena d’escriptora que respecto ser-ne, i irònicament, si abandono el meu país puc escriure-hi al respecte d’una forma molt més oberta i molt més veritable que si hi visqués. I una última cosa que vull dir sobre la literatura, és que la gent pensa que en aquest món tenim crisi econòmica, tenim guerres, tenim tota mena de problemes, i en aquesta situació... Qui vol llegir “Gatsby”? Bé, el cas, no és que la literatura vagi a solucionar immediatament la crisi econòmica (es clar que els polítics no estant fent un bon treball tampoc), no és això el que fa d’aquest món el que és, però llegir, i escriure, i pensar... i pensar... necessitem una nació de gent que hi pensa, una nació que qüestioni, una nació que hi pugui veure, i aquesta és la veritat que un lloc com aquest us pot donar, us dona una nació que hi pensa, una nació que hi crea, una nació que no s’espanta en prendre riscos, i és per això que necessiteu l’ull alternatiu d’imaginació. No és quelcom que utilitzeu avui i demà us podeu desfer, és una forma de viure.

El pensament imaginatiu, com tot el coneixement, és una forma de veure el món, relacionar-se amb el món, i canviar-ho. Així que la pregunta és, per exemple... Per què passa que a cada un dels països on la gent és privada de tot allò que hi tenen, per què... no cal ni tan sols parlar de països, hi podem posar l’exemple dels camps de concentració, si veieu totes les històries que provenen dels camps de concentració on la gent ha estat privada inclòs de la veritat de Deu, i aquells que hi sobreviuen ens diuen a les seves memòries que en aquell moment hi estaven pensant en Flaubert, recordant-hi una peça de Mozart, pensant-hi en una pintura... Aquesta és la pregunta que resta al cor del per què la literatura hi viu: Pot la literatura salvar-vos de la mort? Pot la literatura resoldre els vostres problemes econòmics?... I malgrat això hi tornem a ella!

Així que aquesta és la mena de sentiments que hi vaig portar a Amèrica quan vaig deixar Iran al 1979. Llavors vaig pensar, ok, soc lliure i pensi el que pensi la gent m’entendrà, i en certa manera ho soc, vaig escriure el que vaig escriure, puc parlar amb vosaltres tal i com vull, així que realment aprecio i agraeixo aquesta llibertat, però per algú com jo, o algú que hagi tingut les experiències de l’altra Espanya, en sabreu apreciar molt bé que aquesta mena de llibertat hauria de mantenir-se sempre nova, i que mai s’hauria de donar per descomptada.

Però, cada vegada que parlo amb gent, molta gent especialment de l’Acadèmica que em miren i diuen: “Oh! Però si ets Occidental!... Us mostraré les fotos del que volen dir per “Occidental”. Llavors parlo de les lleis repressives a Iran, i em miren i em diuen: Però és que, és la seva cultura!” Inclòs una periodista avui mateix em deia: “Però, no podem criticar-los! (A ells! Sempre hi ha un “ells”) ja que els hi ofendríem... Qui som nosaltres per criticar-los a ells?” I jo li vaig respondre, que aquesta postura, en realitat, no respecta a “ells”, ja que no més som capaços de criticar a la gent que respectem. A aquesta habitació si la vostra professora fa quelcom que no us agrada, vosaltres la criticareu perquè sabeu que ella hauria de saber fer-ho millor. La idea és que respecte no prové d’una completa i cega afirmació, respecte esdevé del discurs i del diàleg. Quan faltem al respecte a algú, o bé els insultem dient per exemple el que molta gent diu: “Tots els musulmans son terroristes bojos, la seva cultura és una cultura de violència”... Al segle XX, pot ser Stalin prové d’Iran? Pot ser Hitler, Hitler que prové del cor mateix de la civilització Europea, del lloc on Goethe va viure, on els més prestigiosos poetes i filòsofs estan acostumats a fer els seus treballs, allà on ell va construir el seu Buchenwald i Auswitch. Així que tothom és culpable, tothom en tenim coses de les que ens avergonyim, però, quan tracteu a la gent com “els altres”, quan dieu que no haurien de ser criticats, això no vol dir que no penseu “deixem als nadius menjar-se els una als altres! Qui som nosaltres per criticar-los!”.

Però si els musulmans, si la gent de l’Iran o l’Afganistan... primer de tot nosaltres no els anomenem “musulmans”... Que pot ser anomenem a la gent d’Espanya, França o Alemanya països cristians? Nosaltres els diem Espanya, França, Alemanya. Aquests països son més diferents en Història, en Tradició, en Cultura, inclòs en la forma en que es miren la Religió que Alemanya, França o Espanya, i no tenen aquest rerafons. Iran, que va ser la vella Pèrsia durant 3.000 anys, dels quals la meitat d’aquests 3.000 anys van ser Zoroastres, encara tenim l’any nou el 21 de març d’acord amb la vinguda de la primavera del calendari Zoroastra, el nostre més del calendari persa es correspon amb el més zoroastric. La passada nit deia a unes amigues que el meu nom és Azar perquè vaig néixer al més de Desembre i Azar és el preciós foc sagrat del zoroastrisme. Encara en tenim els Drets del foc, aquest govern ha anat quasi cap a la guerra civil tractant d’eliminar-ho i no ho pot fer.

Els nostres poetes, son del més essencial, son els poetes més eròtics en la historia de la poesia de qualsevol lloc. Les dones que hi viuen i que menciono al meu llibre “Coses que he callat”, les dones que hi van viure a l’èpica escrita fa 1000 anys al llibre antic Shahnameh son dones independent que trien els seus amants, tenim una dona anomenada Tajminé (?) que va a la tenda del heroi iranià antic més popular Rostam, i diu: “El meu nom és Tajminé i la luxúria per tu ha inflamat tot el meu cos i vull dormir amb tu una nit”. Aquestes son el tipus de dones que quan nosaltres imaginem en la Història iraniana, que quan imaginem la Cultura iraniana, no ens anem a Occident, es clar que també hi anem, però, perquè nosaltres anem a totes les dones, anem a les dones que al començament del segle XX van sortir al carrer demanant les seves llibertats i van ser colpejades i les van llençar pedres.

La primera dona que es va treure el vel a l’Iran va ser la precursora de una nova religió, la religió Bahai, li diem babaisme, també era poeta, va anar cap els seus seguidors i es va treure el vel i va dir que l’adveniment universal havia arribat, i diuen que dos homes dels seus seguidors estaven tan commocionats pel fet de que s’havia tret el vel, que no podien matar-la perquè eren els seus seguidors, així que es van tallar els seus propis colls per tal de no mirar els ulls d’una dona com aquella. Aquesta és la mena de poder que una dona tindria en un país musulmà, perquè caminar pels carrers així, significaria la mort del seu govern. Així que aquesta dona, tal i com li va passar a Lorca, va ser segrestada per la nit i escanyada, perquè era tan popular que no en volien saber com va ser assassinada, on va ser matada, i no en sabem on és la seva tomba.

Les dones iranianes, i ho menciono això al meu llibre “Coses que he callat”, quan l’americà Morgan Shuster va venir a Iran al 1916, va dir que les dones iranianes, en un període de molt pocs anys, havien fet avenços de segles, va dir que estaven molt més endevantades que les seves germanes occidentals. Les dones iranianes, les dones egípcies, les dones libaneses, les dones turques, van anar a les conferències internacionals, algunes de les millors feministes venen d’aquí. Aneu a llegir Història, no m’escolteu a mi, aneu i llegiu aquestes dones, aneu i llegiu les dones al Líban que van escriure sobre els 7 vels de la ignorància que subjecten el país i les dones.

Ara, després de 1979, sobtadament tot això s’ha reduït per a aquests països com “El món Islàmic”, i es redueix la religió, que com el Cristianisme, el Judaisme, o qualsevol altra religió, son tan variades, tenen tantes interpretacions diferents. Tenim els Sufís a Iran que son les criatures més pacífiques de totes, i aquest govern ha estat atacant les cases i els treballs dels Sufís, arrestant-los, torturant-los, han matat Sunies, han matat Shaykhis, han matat Xiites perquè la religió Xiita no creu en governs a la terra, han posat a la garjola grans aiatol.làs que han dit que això és el final de l’Islam...

I ara, vinc a Occident, i la gent em diu “És la seva cultura! ... I si tu hi mires com hi mires, és perquè ets una dona Occidentalitzada o una agent israelí”. Una de les raons per les que vaig escriure “Llegint Lolita” és perquè volia dir: “No, nosaltres no som mr. Ahmadinejhad, no som mr. Jatami”. Durant 40 anys aquest país va estar sota el control de Franco, i mai la gent com jo va pensar que aquest país és Franco, pensem que aquest país és Unamuno, que aquest país és Ortega i Gasset, que aquest país és Goya, que aquest país és Buñuel, que aquest país és Almodovar... Allò que esperem d’Occident és que es pensi: No, Iran no és Ahmadinejhad i Jomeini, Iran és Hafez qui fa 750 anys va escriure poemes criticant als clergues, anomenant-los hipòcrites clergues que beuen vi en privat i retreuen a la gent en públic, l’agnòstic poeta Haiam, el astròleg que va dir cada vegada que veniu a la meva tomba llença una copa de vi a la meva tomba per recordar-me. Els nostres poetes pensen el vi com a comunió sagrada amb Deu. Les nostres poetes feministes contemporànies en Iran poden rivalitzar amb qualsevol poeta. Ens agradaria ser recordades per la nostra vergonya, perquè cada país te coses per les que ha d’avergonyir-se, i nosaltres vam portar al poder a aquest govern a les nostres espatlles, així que també som culpables. Però, al mateix temps, volem ser recordades pel que hem donat al món que és part de la millor poesia, part de la millor filosofia que el món pot tenir... I per cert, sabíeu que els iranians pensen que el vi va ser inventat en Persèpolis en Iran.

I us vull dir tot això perquè alguns dels acadèmics escriuen i justifiquen les lleis de la Sharia, però, Iran, abans de la República Islàmica, tenia una de les lleis més progressistes al respecte de les dones, i això no era per raó del Sha, els drets de les dones no van ser donats pel Sha per tal de ser sostrets per l’aiatol.là, elles van lluitar pels seus drets durant més de 100 anys, als temps de la Revolució, les dones actuaven a tots els fronts de la vida, en teníem dues dones ministres, una ministra dels Afers de les Dones. La meva mare va ser una de les primeres dones que al 1963 estava al Parlament Iranià. Suïssa, no va donar el dret a votar a les seves dones fins el 1974.

Així que quan aquesta gent va venir, van fer el que es fa a qualsevol sistema totalitari, la primera cosa que van fer és anar contra els Drets Humans i els Drets individuals, sempre, apunten a la diferència, així que van anar en contra de les dones, van anar en contra de les minories i en contra de la Cultura. La primera llei que van revisar va ser la Llei de Protecció de la Família que protegia a les dones, i van intentar que les dones portessin el vel i llavors les dones d’Iran....

El vel és una qüestió de la que en podem parlar, el vel és una qüestió d’elecció, si una dona vol portar vel degut a la seva fe hauria de poder fer-ho, però, cap dona hauria de ser forçada per l’Estat a portar, o no portar el vel. Ara, moltes dones musulmanes senten que el vel s’ha convertit no en el símbol de la seva fe, si no el símbol del seu estat, i us mostraré la foto de la meva àvia que mai es va treure el vel.

Així que quan ells van arribar al poder a Iran, van canviar totes aquestes lleis i van imposar la Llei de la Sharia, que significa que van reduir l’edat de casament de les dones des del 18 fins al 9 anys... Qualsevol que em digui que un home casant a la seva filla a aquesta edat “és la seva cultura”, penso que realment hauria d’avergonyir-se. Si un home té sexe amb una noia, llavors les dones treballen dur i les tenen fins als 13 anys, però un jutge pot decidir que es poden casar per sota dels 13 anys, una noia de 13 anys i un home de 80 que ja te diferents dones, perquè hi ha la poligàmia, pot casar-se amb una dona de 13 anys... als EEUU es va a la presó per fer això i encara em diuen “No ho pots criticar això és la seva cultura”. Ells van portar quelcom que mai havia existit a la Cultura de Iran, el càstig de lapidar fins la mort allò que ells anomenen prostitució i adulteri, al segle XXI les dones no tenen els mateixos drets, no tenen la custodia dels seus fills.

Shirin Ebadí, guanyadora del Nobel, ella va ser la primera jutgessa, una de las primeres dones que van ser jutgesses a l’Iran, i ells van destituir les dones jutgesses perquè deien que les dones eren massa febles per jutjar. Si les dones no es van anar a la casa, si dones com Shirin, en comptes d’anar-se a casa van començar a ser advocades per les dones i les criatures, va ser perquè les dones iranianes tenien aquesta Història darrera d’elles, no va ser perquè s’estaven mirant a l’Angelina Jolie i deien “Sí, volem ser Occidentals!”. Va ser perquè elles tenien aquesta Historia que no es van anar a casa.

Al 1963, l’aiatol.là Jomeini, quan les dones van adquirir el dret al vot, l’aiatol.là Jomeini va llençar la Fatwa dient que dones votant és prostitució. Al 1979, va decidir que no podia tractar amb aquestes dones, aquestes dones no s’anirien a casa, així que va decidir que era millor portar les dones a la seva causa que no lluitar contra elles. Així que el tipus de dones que veieu en Iran, les que veieu a la televisió islàmica, no hi son gràcies a la República Islàmica, hi son allà malgrat la República Islàmica.

Així que això és el que diuen que és la nostra cultura, i que jo estic occidentalitzada i tota una sèrie de coses més perquè dic aquestes coses. Vull que mireu aquestes fotos que he portat de “Coses que he callat”, mireu quina és la història de les dones iranianes si aneu al començament del segle.

Mireu aquesta és la meva àvia[1], aquella que us he dit que estava en desacord en forçar a les dones a portar el vel, al començament del segle, les dones en Iran havien de portar el vel cada vegada que sortien fora de casa s’havien de cobrir i així és com es mostraven, algunes dones a l’Iran encara ho fan, i d’altres no.

Aquesta altra es va als anys 30[2], i és la escola de la meva mare, i parlo d’aquesta fotografia al meu llibre, aquesta és la meva mare, hi ha les monges aquí i aquesta és una de les escoles més famoses a l’Iran, era una escola anomenada Jeanne d’Arc, i aquestes dones, moltes d’elles de les que hi seuen van lluitar pels drets de les dones a l’educació pública, per treure el vel, no només lluitaven contra la religió, lluitaven també contra el xovinisme masclista, amb el que totes les dones estem més o menys familiaritzades.

Aquesta és la imatge de la meva mare[3], i això no és quelcom que no veieu si aneu a Teheran. La gent que va a Iran es queda al·lucinada, perquè van a les cases i veuen una estampa completament diferent, i així és com es mostrava. Ella era una dona religiosa, i quan anava a la Meca, així era com vestia[4], però ella no més ho feia això com quan es va a l’església si ets una dona catòlica. Així que així no és com ella es mostrava! I quan aquesta gent van venir, i jo vaig decidir no portal el vel a la universitat, ella em va dir, “Ves i dona’ls-hi!”... Per què ells pensen que son més musulmans o iranians que jo soc? Jo en tinc tant o més dret, i us volia ensenyar que cada dona que té un aspecte com el meu, no vol dir que siguin dones anti-islam simplement perquè les dones sense vel han esdevingut un símbol anti-religió... Això no és religió, és confiscació de la religió!

I si en voleu conèixer aquests països, llegiu Pamuk (?), llegiu Nadjikmafus (?) i llegiu Nassarkabanir (?) un poeta sirià que ha escrit alguns dels poemes més eròtics de la Història, aneu a Hafezz, aneu a Ferdosi, aneu a Hardosan(?), llegiu a aquesta gent i ho trobareu.

Aquesta és una foto de la meva mare al Parlament[5], està donant una xerrada a un grup de dones.

Aquesta és una foto de jo i el meu marit[6], aquest és l’aspecte que en teníem. El seu bigotis seria rar ara!

Això és en el que ens van convertir[7], vull que mireu la diferència entre allò públic i allò privat, això és a la universitat, i aquí estic jo, em van posar pegues al fet de que ensenyo una mica del meu cabell, jo sempre em posava pintallavis i deixava una mica del cabell fora, perquè volia provar-los que no ens havien conquerit, així que constantment estava a l’oficina del degà, em portaven constantment allà per pregar-me que no fes això. Però, aquestes dones, si les veiéssiu a les seves cases no les reconeixeríeu.

Aquesta és una fotografia dels meus fills[8], just abans de que la meva filla anés a l’escola, aquest és el seu aspecte, és preciosa i era així.

I així és com és quan va anar a l’escola a l’edat dels 6 anys[9]. Així que vam començar amb els començaments del segle quan les dones tenien aquesta imatge, i totes les transformacions per les que van passar, per tornar a això.

Però, el més important és que les dones iranianes no es van rendir, que les dones iranianes, cada centímetre del camí han protestat. Al començament de la Revolució, i hi ha una foto d’això també al llibre, centenars de dones van sortir als carrers dient: “La llibertat no és ni d’Orient, ni d’Occident, la llibertat és global!!”. I des de llavors, les feministes iranianes han creat aquesta campanya d’un milió de signatures que també està a la web, i han guanyat un munt de premis, fa poc he estat a Londres recollint el premi d’Anna Politkovskaya[10] que han guanyat. Van crear una campanya de signatures contra les lleis repressives d’Iran, perquè elles volien que fos una campanya educativa, no només anar al carrer cridant, i dins l’Iran han aconseguit anar juntes, dones molt tradicionals, colze a colze, amb dones modernes. Els nostres interessos son els mateixos! Que quan no tens la custòdia de les criatures, és igual si portes el vel, o no. La idea principal per elles era fer entendre a les dones que pot ser tenim diferents creences, però tenim els mateixos interessos.

No sé quanta gent de vosaltres heu vist a la televisió o a internet les últimes manifestacions a l’Iran, però si les veieu, veureu un munt de dones joves com vosaltres, i veureu dones que porten el xador, colze a colze amb aquestes dones joves. Veureu dones i homes, tothom joves, sortint fora. I el símbol d’Iran ara, no és mr. Ahmadinejhad (qui per els mitjans dels EEUU es tractat com si fos Brad Pitt o George Clooney, cada vegada que ha vingut, tothom el vol entrevistar), sinó aquesta dona jove, Nedar, aquesta dona jove que va ser tirotejada als carrers de Teheran i el règim va tractar de dir que els EEUU i el Mossad la van matar i intentaven culpar al règim iraní pel fet. Aquesta dona jove no era política, no pertanyia a cap grup polític, i m’identifico molt amb ella perquè no em sento pas política, perquè la lluita a Iran no és només política, és existencial! Ella era una filòsofa a qui l’agradava tocar música! Quan va morir van ensenyar els llibres de la seva habitació i els llibres eren Herman Hesse, Gabriel García Márquez, i Silone. Ella volia viure! I aquest dret a la vida d’una dona jove que vols enamorar-te, vols agafar la mà de l’home al que t’estimes, vols ballar, vols cantar, vols ser tu mateixa i vestir-te com tu ets, i quan tot això t’ho treuen, i a milions a l’Iran s’ho han tret, la lluita contra l’Estat, no és només una lluita política, és una lluita per l’existència.

I per acabar, constantment penso que molta gent sent pena per la gent a l’Iran, i no penso que hauríeu de sentir pena, perquè penso que Iran pot ser utilitzat per vosaltres com a model que podeu utilitzar, tal i com és l’Europa de l’Est o Sudàfrica, que tindrà ressonàncies no només al món islàmic sinó al llarg del món. De tant en tant, la gent s’aixeca contra la tirania, per recordar al món les llibertats que nosaltres donem per descomptades. Aquest espai que en teniu, és un espai que té molta Història de sang i sacrifici darrera nostre, tanta gent que ha hagut de morir perquè vosaltres podeu seure avui aquí, i parlar de Zoronil Hest (?) i “El Gran Gatsby”.

Així que aquesta llibertat és preciosa. La gent és jutjada a Iran per llegir Max Weber, això està a les cròniques de l’educació superior, acusats de ser “Occidentals”, la gent que escolta rap és enviada a presó, tal i com passava amb el jazz a l’Europa de l’Est. Llegeixen Hannah Arendt, i Karl Popper i Spinoza, i tenten que pagar un preu tan alt per llegir Spinoza, i vosaltres ho teniu lliurement.

Així que tornem cap a Occident! Una decepció en mig de totes les esperances que tenia quan vaig venir al món Occidental, que poca passió, que poc coneixement genuí, que poca imaginació i pensament realment significa pel país que m’estimo, els EEUU, un país al que dec molt i em sento prou a casa com per criticar-lo, perquè quan et sents a casa vols que tot hi sigui bé. Hi ha moltes coses als EEUU que estan malament i que necessito parlar-ne, però, una de les coses que més em preocupa és que les “Liberal Arts and Humanities” estan tancant, i els pares estan dient als seus fills “No aneu a classes de Literatura Anglesa, no faràs diners d’això!” Deu meu! Tothom morirem algun dia, volem portar no més diners a les nostres tombes? No podem aspirar a tenir passió? No volem arribar a pensar que hem vist el món de forma diferent? Allò que va crear les democràcies occidentals no va ser la Inquisició, no van ser aquells que van cremar gent pel seu coneixement, els que van cremar Bruno per preguntar a Galileo que canviés les seves paraules, el que va crear aquesta civilització van ser homes i dones que es van atrevir... aquest Gaudí que em va dir Valeri va morir incògnit i pobre sense preocupar-se si els seus edificis serien valuosos i quants diners en trauria d’ells, ell va tenir la passió d’ésser humà.

L’empatia, multiculturalisme és empatia amb els altres, llegiu les seves històries i poseu-vos al seu lloc, enteneu no quant de diferents sou, sinó quant de vius sou, i llavors ser cristià, o musulmà, o marxista, o jueu, no importa, perquè tal i com Shakespeare va dir “si ens punxes, tothom sagna”.

I això és el que us vull contar avui, apart que ha sortit el meu llibre, si he vingut aquí és perquè penso que podem formar part d’una conspiració per promoure Imaginació i Pensament. No deixeu els llibres tancats i envieu el missatge als editors de que sí, que volem llegir bons llibres, que no, que no volem llegir només memòries d’actrius i de Sarah Palin, que ens mereixem molt més. Manteniu les nostres biblioteques vives, les nostres llibreries vives, lluiteu a les universitats, formeu grups de llibres sagrats a les universitats, escriviu a Internet i demaneu que la imaginació i el pensament revisquin de nou.

Així que vosaltres com lectors i escriptors us hauríeu de comprometre amb aquesta conspiració, els lectors necessiten dels escriptors i els escriptors necessiten dels lectors, no es pot existir l’un sense l’altre, no es pot existir sense la llibertat. I acabo amb una cosa que Solbelo (?) va dir, va dir que a l’Est, Stalin va portar la mort a la gent, però que aquesta mort és molt obvia, el fet de que Stalin o Hitler cremessin llibres i prohibissin autors està clar perquè ho van fer, ell va dir que a Occident, allò que realment ens amenaça és la nostra consciència dormida, ell va dir que a Occident el que realment ens amenaça és l’atrofia dels nostres sentiments.

No us conformeu! Necessiteu rebel·lar-vos, no només en termes de proclames, les proclames son conformatives, necessiteu rebel·lar-vos donant-hi una nova interpretació del Gran Gatsby. Així que com he dit que odio les proclames, acabaré amb una proclama: Lectores del món, uniu-vos! Moltes gràcies!

1 comentaris:

dada xu ha dit...

swarovski crystal
coach canada
michael kors outlet
nike tn
kate spade
fitflops
polo ralph lauren outlet
true religion jeans
coach outlet store online clearances
polo ralph lauren outlet online
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada