29 de març 2010

Si vols la pau, prepara les paraules

Conferència de l'exdirector de la UNESCO,
Federico Mayor Zaragoza.

25è Aniversari de 'Gent de Pau'.
L'Hospitalet / 29 de Maig del 2008

Baixate-la en PDF

Molt agraït... I, en primer lloc, felicitats! Felicitats i "que en pugueu complir molts, molts més”. Vint-i-cinc anys de la GENT DE PAU, un grup veïnal d'acció cívica i cultural.

La veritat és que, només pensar en que existeixen agrupacions de gent que, des de fa anys, estan amb el seu treball, amb la seva manera de reunir-se,auxiliats, com passa en aquest cas, per una altra institució que es diu L'H ESPAI DE DEBAT i que busca, precisament, espais per trobar-se, per parlarse per, a través del diàleg, escoltar els altres, expressar les pròpies opinions... Això que sembla tan senzill, de substituir la imposició, la força, la violència, el dogmatisme, el fanatisme per la paraula, sembla tan senzill.

Perquè a més, L'H ESPAI DE DEBAT i GENT DE PAU..., quina meravella! Què és el que fa la gent de pau? Doncs, parla, perquè parlant s'entén la gent i la gent es respecta. Això no vol dir que no haguéssim d'acceptar els que pensen exactament el contrari del que pensem nosaltres, perquè ens hem de respectar. La única cosa que hem d'excloure és precisament la dels que ens volen imposar quan ens diuen: "Això és d'aquesta manera i no és de cap altra...". I no només això, sinó que a vegades tracten i actuen imposant per la força –i per la força algunes vegades més cruel– la seva manera de pensar.

Doncs, què be, que m'hagin invitat a aquest L'H ESPAI DE DEBAT, que ja té una trajectòria important –no té vint-i-cinc anys, però té una bona trajectòria–. I ho han fet,conjuntament amb els de GENT DE PAU que, com us he dit, són absolutament complementaris. La gent de pau és la gent que vol arreglar les coses a través de la paraula, que vol conèixer els altres. No podem canviar res. Què podem realment canviar si no coneixem la realitat?

Aquesta realitat, a més, hem de procurar conèixer-la amb una profunditat tal que ens faci conscients del conjunt, d'allò que pensem que en part s'ha de canviar, però si ho coneixem bé, potser direm: "Doncs tot això, m'agradaria conservar-ho...". Perquè creiem que és bo poder tenir tots aquests punts de referència, tots aquests punts de vista. I llavors es veu que altres coses s'han de canviar.

El que passa normalment és que no coneixem la realitat profundament. Coneixem la realitat parcialment. Per què? Perquè avui tenim un immens poder mediàtic que fa que la nostra capacitat de lectura, que la nostra capacitat d'informació neutral, desapassionada, amb aquest diàleg que s'estableix entre el lector i l'autor d'un llibre, que fa que el lector sigui quasi un coautor, perquè fa que aquesta posició permanent de dialèctica fa que siguem com espectadors, espectadors que rebem informació permanentment fins al punt que quedem submergits en aquesta informació.

Però, es clar, la nostra capacitat descriptiva, com a essers humans és precisament la de ser capaços de pensar, de reflexionar, d'elaborar les nostres pròpies conclusions, de saber argüir en defensa d'aquestes opinions, d'escoltar les del altres... I tot això no ho podem fer si no coneixem el conjunt d'aquesta realitat. Imaginem un quadre: un quadre que és molt gran i que a nosaltres els mitjans de comunicació només n'il·luminen una petita part. Si no veiem el seu conjunt, com podem dir:

“Això s’ha de transformar? Això s’ha de canviar? Què és el que veiem?” És lògic. Els mitjans de comunicació no ens informen de la realitat, sinó de la realitat "extraordinària", del que és insòlit, del que és un accident, del que és desmesurat, del que és atípic. Això és el que ens informen. A més, és veritat, ja ho sabem... La informació no ens parla de que hi ha tantíssima gent que viu de la generositat i de la dedicació d’uns altres, no en parla de la "ordinarietat" d'aquesta vida, d'aquesta quotidianitat. Ens parla només del que és excepcional.

I per això hi ha moltes vegades que, amb molta bona fe, però decidim una sèrie de coses i diem: "mira com està això, què n'està de malament, què terrible"... Però no veiem tot l'altre. En una paraula, hem de procurar, per transformar la realitat en tots aquells aspectes que creiem que s'han de transformar, hem de procurar conèixer no només el que els mitjans de comunicació ens donen com informació sinó el conjunt. Hem de veure els invisibles.

És una de les coses que m'agrada repetir, perquè hem va impressionar molt –ho he contat moltes vegades– quan l'any 1985 li van donar el Premi Nòbel de la Pau a un president de la Societat Nord-americana de Cardiologia que es deia Bernard Lawn2, per la seva lluita contra l'armament nuclear. Quan va parlar a Oslo, en rebre el premi, deia: "Fixis: Si només veiem el que és visible i no som capaços de veure 'els invisibles', mai no podrem fer els impossibles". Jo crec que això ho hem de meditar tots molt, perquè per fer possible demà, per als nostres filles i els nostres nets, per a les generacions que viuen a un pas de nosaltres, per ser capaços de canviar les coses hem de saber veure també 'els invisibles'. I només en la mesura amb la que siguem capaços de conèixer els invisibles, serem capaços de conèixer els que són impossibles avui i que seran possible demà.

A més a més, això ens porta a una altra reflexió, que és molt important, referent a la paraula i a la capacitat de transformació, que és una capacitat de transformació que com ja saben, és inherent i exclusiva a la condició humana: la capacitat de crear. Avui que coneixem molt bé el llenguatge de la vida, doncs ja sabem –perquè tot són reaccions de complementarietat especial de les formes de les diferents molècules a l'espai– quin serà el comportament de tots els insectes, de tots els animals, de tots els éssers viu, amb una excepció, amb una sola excepció –això ho hem de reconèixer, perquè és la nostra esperança–, la del ésser humà. Fixin-se quina meravella, el pensar que cada ésser humà és únic, irrepetible, i a més està canviant contínuament. Ja ningú és igual que quan hem entrat aquí a aquest local. Des d'un punt de vista biològic hem tingut mils de mutacions i des d'un punt de vista intel·lectual i cultural també, perquè estem escoltant coses, estem pensant en unes altres, estem reflexionant, estem reaccionant, tenim sentiments, tenim emocions, tenim pensaments.

Bé, doncs això és el que ens ha de fer reconèixer que som capaços, per tant, no només de transformar la realitat, sinó d'inventar la realitat. I això és el que constitueix la nostra esperança. Perquè d'aquesta manera podem fer el que ningú no espera, podem fer el que és "inesperat", que és la nostra esperança. Quan tenim sempre les mateixes fórmules per diferents malalties, ens donem compte que no van bé. Hi ha gent que està sempre dient: “Hem d'aplicar el passat a les qüestions del present, als problemes de l'esdevenidor”. I no és veritat. Hem d'aplicar algunes fórmules que segueixen essent intransitòries, que són els principis, que són els fonaments ètics. Això sí, però després hem de reconèixer que hi ha fórmules que serveixen per a unes coses i no per a unes altres. per a unes persones i no per a unes altres. I cada persona única és capaç de crear. Aquesta és la capacitat que realment caracteritza i dóna aquest to de possible transcendència, amb unes facultats divines, a l'espècie humana. És una cosa desmesurada! Com pot ser que cada ésser humà sigui capaç de crear, d'inventar, d'imaginar, d'innovar?

Doncs aquesta és la imatge que hauríem de tenir d'aquest “creador”. I no una imatge antropomòrfica de Deu com un home... Per què un home i no una dona? Perquè un home vell, i blanc, blanc...? Han vist alguna vegada una representació d'un Deu negre? Doncs tot això ho hem d'anar pensant perquè forma part d'aquesta reacció que hem de tenir davant d'aquesta posició d'espectadors, de gent resignada, de gent que ens passem el dia rebent informacions, rebent imatges davant del televisor, davant de l'ordinador, davant del telèfon, i ara també dels telefonets, davant del joc electrònic, sempre rebent... I quan tenim temps per exercir aquesta funció distintiva de pensar, de crear, d'innovar, de tenir respostes personals, inclosos aquests aspectes fonamentals als quals fèiem referència que són no només pensar què soc i com soc, sinó qui soc i què serà de mi. Aquestes preguntes essencials no les podem deixar de costat... Hem d’elaborar les nostres pròpies respostes. I per a això hem de tenir temps i no només ser espectadors sinó actors de la nostra vida. I per ser actors de la nostra vida és absolutament indispensable tenir l’exercici d’aquestes facultats, que són unes facultats, des d'un punt de vista biològic i químic, desmesurades.

Perquè no podem explicar, per aquesta afinitat especial de les molècules, etc., no podem explicar que cada ésser humà d'aquests sis mil tres cents milions de persones que avui som al món, sigui, cadascun d'ells capaç de procedir d'una manera diferent. I, què passa? Que tot això, aquesta manera de procedir, aquesta manera de reaccionar, de tindre les pròpies respostes i, per tant, de vegades assentir, però de vegades "dissentir" del que ens diuen, això no va bé per al poder absolut. El que mana d'una forma absoluta vol tenir súbdits, no ciutadans. I hem de procurar –ara és un bon moment–, hem de procurar passar ràpidament, ràpidament, de súbdits a ciutadans. Ciutadans, la qual cosa vol dir que participen, que són capaços de dir sí o no, que no tenen por, que no estan resignats, que no guarden silenci.

Per això m’agrada tant que aquest acte es digui també “l’espai de debat”. Hem de debatre, hem de canviar impressions, hem de canviar el que estem pensant, la qual cosa vol dir el que en part estem inventant, el que estem referint, el que estem descrivint, ho hem de sotmetre a aquest intercanvi, que és un intercanvi molt enriquidor perquè això és el que pot fer que efectivament estem a l'altura de aquests capacitats fantàstiques que cada persona té. I si no, poc a poc ens van adormint, poc a poc ens van convencent de que hem d'actuar en virtut del que ens diuen aquests immensos poders mediàtics que avui existeixen. I som com una fulla al vent, fem el que ens diuen que hem de fer, donem les respostes que diuen que hem de donar, diem que creiem en el que ens diuen que hem de creure... I així anem, sempre actuant al dictat, al dictat, a vegades, d'instàncies ben intencionades, però també d'instàncies molt mal intencionades. No tenim, per tant, aquesta capacitat de ser nosaltres mateixos. Això, això, és ser educat.

Després de tants anys a la UNESCO i, per tant, veient les diferents maneres d'enfocar el que és el procés educatiu, hi ha una conclusió que és evident, i és que educació és ser un mateix, és tindre les pròpies respostes, tindre les pròpies eleccions, ser nosaltres els qui elegim això o lo altre, els que diem: "de moment, jo estic més d'acord amb aquesta explicació que amb aquesta altra". Educació és dirigir amb sentit la pròpia vida. La definició és de Francisco Giner de los Ríos3 i, a la meva forma de veure, és absolutament immillorable.

Quan l’any 1992 vaig demanar a qui en aquell moment era el president de la Comissió Europea, el senyor Jacques Delors4 que reunís i presidís un grup molt important de sociòlegs, d'educadors, de pedagogs, de professors de diferents nivells, li vaig dir: "El que volem és que vostè ens digui quins són els pilars de l’educació diferent que hem de tenir el segle XXI per tal de que l'educació sigui un alliberament, per poder tenir ales, ales, sense adherències, sense addiccions, sense res que faci que al final no puguem pràcticament volar i siguem, com deia abans, espectadors del que passa, del que diuen que fan, i nosaltres només acceptant tot el que ens diuen que hem de fer i, inclús, donar la nostra vida quan arribi el moment perquè som resignats, som súbdits i no som ciutadans, no som ciutadans capacitats per participar, ciutadans que poden expressar lliurement la seva manera de ser.

En una paraula, educació que allibera. Aquesta educació s’ha de basar en uns valors intemporals que finalment la Declaració dels Drets Humans, el que té com a gran valor és que és una espècie de destil·lat de totes les religions, de totes les creences, de totes les grans pautes de conducta del món. És molt important que es va fer en un moment, com saben, de gran crisi, en un moment en el que hi havia hagut, no només una guerra, amb la utilització de l'extermini massiu, sinó també de genocidi, d'holocaust. I en aquell moment es diu: "aquests drets els hem escrit per alliberar la humanitat de la por i de la misèria" Doncs ara, quan veiem a gent amb tanta por, amb una por que la pot donar la ignorància i la pot donar també el saber que si parla pot tenir, com a conseqüència d'aquesta utilització de la seva educació i, per tant, de la seva capacitat participativa, pot tenir efectes molt adversos. Això ho hem de disculpar.

Jo he explicat moltes vegades que quan, l'any 1961, vaig anar per primera vegada a la Unió Soviètica –que hi vaig anar com a bioquímic–, em va impressionar moltíssim veure aquelles immenses quantitats de gent, de gent en silenci que et miraven sempre amb recel, amb sospita perquè era la llibertat, era la pau de la seguretat. Seguretat, cent per cent. Silenci, total.

Sospita, total. La gent sempre s'estaven mirant els uns els altres. A mi el que més em va impressionar quan hi vaig tornar moltes vegades i vaig fer tot el que vaig poder i al final vaig tindre la sort immensa de poder treballar amb el president Gorbachov per la "perestroika" i per la "glasnost", aquella sensació de dir: "es que no pot ser la pau de la seguretat, no la volem, volem la seguretat de la pau i de la justícia, aquesta és la que volem, perquè aquesta és la que fa que els ciutadans puguin participar, puguin intervenir, i que el poder sigui una emanació del poder ciutadà, sigui realment una espècie de mirall on es reflexa la voluntat popular. Això és el que hem d'aconseguir i per això, per evitar la por i la misèria és el motiu de que s'escrivissin aquests Drets Humans, que són una meravella. A mi m'agrada veure aquest llibre dels vint i cinc anys de GENT DE PAU: "Declaració dels Drets Humans. Article primer. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets, són dotats de raó i de consciència cal que mantenirlos entre ells amb l'esperit de fraternitat.

Fixeu-vos: Si fóssim capaços de veritat, de pensar que tots els altres, tots, siguin del sexe que siguin, tinguin la ideologia, la religió que sigui, tinguin el color de pell que sigui, si penséssim de veritat que tots som iguals en dignitat, la major part dels problemes als quals avui dia hem de fer front, estarien solucionats, perquè seriem capaços de respectar els altres, tot i que tinguin les posicions pròpies més oposades a les nostres. Per tant, és molt important GENT DE PAU, gent que parla, gent que és capaç de substituir la força per la paraula.

Aquesta és la solució. I és tan difícil, tan difícil, que des de fa segles i segles... La història és una successió de batalles i de guerres... Ho han pensat això? Se'n han donat compte? Llegeixes i et fa la impressió que no hi ha hagut ni artistes ni filòsofs..., només trobes que aquest senyor i l'altre, i el general “no sé qui”, i l’altre que ve. i l’altre que arriba, i la invasió, i la defensa... Per què? Per què la història és una successió de guerres. La pau té un espai de temps molt limitat que hi ha entre dos confrontacions. Per què? Doncs perquè, també des de sempre hi ha hagut aquest adagi, aquest proverbi pervers, perquè és pervers, que diu “si vols la pau, prepara la guerra”.

Aleshores, hem fet el mateix, els ciutadans han pensat: “el que hem de fer és ajudar, estar ben preparats per fer la guerra, perquè volem la pau”. I llavors, què fem? Fem la guerra, que és allò per a el que estem preparats. En el moment en que poguéssim dir: “si vols la pau, prepara la pau”, en aquell mateix moment sí que seria possible, sabríem com es fa la pau. I la pau es fa tenint debat, i la pau es fa amb la ma estesa i no amb la ma alçada. I la pau es fa sabent escoltar els altres. I la pau es fa, no només convivint, que vol dir "viure amb", sinó compartint, "partint amb els altres" el que un té. És fonamental. I no podem "partir" si no tenim tots aquests sentiments, si no estem guiats per tots aquests grans valors.

Aquests valors –és molt curiós– s'expressen amb una gran claredat perquè, com els deia, en aquest moment en que acaba aquesta guerra horrible, hi havia una sèrie de gent: intel·lectuals, polítics també –el president Roosevelt n'era un d'ells, era una persona molt preocupada perquè deia: "quin disbarat hem fet, això no es pot repetir", i el ministre d'educació del Regne Unit: "no podem ni imaginar que això torni una altra vegada"–. Tots van dir: "què és el que hem de fer?". La resposta va ser: "ens hem d'unir". Així van sortir les Nacions Unides. I aquestes Nacions Unides tenen una carta (és un d'aquests documents que quan un els llegeix se'n dóna compte de que tenen una força espiritual tremenda) que comença: "Nosaltres, els Pobles. hem decidit evitar a les generacions venidores l'horror de la guerra".

Fixeu-vos que hi ha tres aspectes que avui, avui mateix, podrien solucionar els problemes que tenim plantejats i que són molt forts –perquè estem en un moment d'una gran crisi–. "Nosaltres, els Pobles..." No diu: "Nosaltres, els Estats, nosaltres, els Governs". Diu: "Nosaltres, els Pobles". Els grans problemes, qui els ha de solucionar?. La gent, la gent, cada persona és capaç de crear i és capaç de pensar i de proposar solucions. La gent gran a més, té un avantatge perquè té l'experiència, que és el balanç dels encerts i dels errors, però té aquesta experiència que és un tresor fantàstic, tot i que la major part de les vegades ningú no se'n entera. És totalment una casualitat que siguem capaços d'expressar o que ningú no sigui capaç de preguntar i extreure aquesta experiència fantàstica que tots tenim.

Doncs, bé: “Nosaltres, els Pobles”. Què és el que nosaltres decidim? Decidim, no preparar la guerra, sinó el contrari, evitar la guerra. La qual cosa vol dir “construir la pau”. I per què ho fem tot això?: Ho fem per a nosaltres mateixos?, ho fem pensant en el passat? No, ho fem pensant en l'esdevenidor, ho fem pensant en les generacions futures. Aquestes generacions futures són les que avui esperen –i es mereixen trobar– un horitzó menys confús, menys trastocat. A vegades nosaltres mateixos diem: “Mira aquesta joventut...” Com ha de ser la joventut si el marc que els hem donat és ple de mals exemples. Jo podem fer discursos, ja en podem fer... Perquè més val un exemple que cent sermons. Quins exemples els estem donant? No dic que ho fem nosaltres com a persones, però com a societat estem tolerant, estem acceptant uns comportaments absolutament aberrants... Començant perquè hem substituït aquests grans valors intransitoris de la justícia, la llibertat, la igualtat i la solidaritat... (Són els que menciona la Constitució de la UNESCO).

Aquests són els principis que poden portar una pau permanent. La justícia, el primer. La justícia es fonamental. El que volem és la pau de la justícia i de la llibertat, com deia abans. El que no podem, de cap manera, pensar és que haguéssim de tenir aquesta pau de la seguretat total, del silenci total, de l'autoritarisme –que no és l'autoritat–. Nosaltres, els Pobles, hem decidit evitar la guerra, construir la pau, amb atenció a aquest compromís suprem que tenim tots, que és el futur.

Tampoc em canso de dir-ho, perquè ho crec sincerament, que hi ha gent que no vol conèixer el passat. S'equivoquen. S'equivoquen perquè el passat l'hem de conèixer per saber molt bé on varem encertar, on ens varem equivocar. Això no és una forma de jutjar el que va passar, no, no, però el que ha de quedar molt clar és que el passat ja està escrit. I ningú no pot pretendre reescriure el passat. El passat es descriu. I, a més, l'hem de descriure fidedignament, però no el podem escriure perquè ja està escrit, ja és com va ser.

Mentrestant nosaltres tenim una enorme responsabilitat, la de procurar que els nostres descendents escriguin lliurement el seu present, que és el nostre futur. Això és el que hem de fer. Aquesta gran tasca no la farem mai a bufetades, no la farem mai per la força, no la farem mai per la confrontació. La farem si diem, com la Constitució de la UNESCO, que una pau que sigui veritablement durable necessita aquest sentiment de justícia, de solidaritat.

A més, afegeix quelcom que és molt bonic: diu “Solidaritat intel·lectual i moral”. És a dir, no només hem de tenir aquest sentiment de justícia, de llibertat d'igualtat radical sinó que, diu, solidaritat, i afegeix: solidaritat intel·lectual i moral. Doncs això és el que hem de procurar parlant, perquè a través de la paraula i no a través de la força, a través de l'expressió lliure del que pensem que s'ha de conservar o que s'ha de canviar. Com que hem de fer aquest disseny de l'esdevenidor, d'aquesta manera és com podrem oferir a aquestes generacions que –torno a dir-ho– crec que són el nostre gran compromís. Aquest regal, aquesta herència, el que hem de fer es dotar-la d'aquesta llibertat, de que escriguin ells, lliurement, les pàgines de la seva vida. I no les hem de fer tants condicionaments, tantes ombres, perquè realment, quin enredo!. Fixin-se que jo els deia: “Nosaltres, els Pobles”.

Però és que després hem estat “Nosaltres, els Estats”. No hi hagut mai representació popular a les Nacions Unides. Ara estem procurant, ara estem tots els dies intentant a veure si podem fer, com hi ha algunes relíquies de la Societat de Nacions que tinguin també representació per elecció. És a dir, que hi hagi una part d'estats i que hi hagi una altra part que siguin grans organitzacions no governamentals, quesiguin grans organitzacions civils, i que hi hagi gent que hagi estat escollida de tot el món per tal de representar a “Nosaltres, els Pobles”. Perquè nosaltres, els pobles, nosaltres, els estats, hem decidit compartir... No, senyor. Per compte d'ajuts, préstecs. Hem endeutat els països, els hem explotat d'una manera terrible!

Això també he tingut ocasió de viure-ho i de conèixer-ho tan directament. Es poden imaginar la paciència infinita que tenen, sobretot, moltes dones d'aquests països als quals hem estat prometent anys i anys...que ara els ajudarem... Però entretant, pim-pam, a treure tot el ferro i tot l'aram, tot el gas i el petroli i l'or i els diamants i tot el que tinguin... És una vergonya, és una vergonya que hem de denunciar. No pot ser que per fabricar els telefonets per a unes empreses dels països més avançats haguem d'estar explotant, tal com s'està fent avui a la part menor oriental de la República Democràtica del Congo.

Tot això que ha fet la zona dels Kibbutz, tan propera a Burundi, a Uganda, a Ruanda. Quina vergonya! Els hem estat prometent: "Ara compartirem amb vosaltres, us donarem el 0,7 per cent..." Com si fos una gran cosa! Els catalans sabem molt bé que quan donem el 0,7, vol dir ens quedem amb el 99,3 per cent. És una vergonya! No heu sabut mai donar el 0,7. Però encara més. Ahir, precisament ahir, deia la premsa que la Unió Europea havia decidit disminuir l'ajut als països que més ho necessiten. Però, com pot ser?

Si ara no donàvem el 0,7, amb el 0,4 o el 0,3 o el 0,2... Els Estats Units, encara menys: el 0,1. I després de tot això, ara encara ho baixarem, ara que no volem complir les promeses que els hem estat fent any darrera any: "Ara us ajudarem! Ara us ajudarem..!" Hi ha una gran frustració perquèquan un viu durant anys i anys en aquesta situació, vostès es poden imaginar que aquesta gent arriba un moment...

Per això els deia abans: "com més dones tinguin influència en les decisions, potser les coses canviaran". Però en una societat de preeminència masculina, arriba un moment en el qual hem de dir: "Ja en tenim prou"."Ja en tenim prou, ja no aguantem més, perquè la vida només es viu una vegada". I clar, passen els dies i passen els mesos i passen els anys, i aquella gent vivint en unes condicions detestables. Unes condicions que, com saben, hom calcula que, com a mínim, 60.000 persones es moren de fam tots els dies. És una cosa horrible. Quan ho pensem: 60.000 que no tenen res per menjar tots els dies. Com pot ser, en una societat on avui tenim els coneixements per fer que tothom pugui tenir aigua, que tothom tingui aliment, tothom tingui els medicaments que necessita, tothom tingui l'energia que necessita...

Tenim els coneixements. Ara, és clar, per a aquests coneixements invertim unes quantes pessetes, uns quants euros, res... Tres mil milions al dia, en armament. I encara, la Unió Europea –una cosa absolutament increïble– acaba d'acceptar que els americans posin l'escut antimíssils. Això representa, com a mínim, uns dos cents milions més de dòlars al dia. Quan veiem que el fons anti-sida és un fons de cinc cents milions, que és una sisena part del que gastem en un dia en armament, no hi ha manera de fer res. I com que els que es moren són negres, doncs, molt bé. Jo els he vist morir a raig fet... Per això els dic que és una cosa horrible. Pensar que els que vivim en aquesta part de prosperitat del món, que som un 17 per cent –i això vol dir que el 83 per cent de la gent no viu en aquesta part pròspera del món–, hem de pensar en totes aquelles persones que viuen amb aquestes condicions.

He referit moltes vegades el que em va impressionar quan vaig invitar a anar a París, a la UNESCO, a uns adolescents de varis països del món. Al final els vaig reunir en un gran saló d'actes i els vaig preguntar: "A veure, què us ha agradat més d'Europa... què us ha agradat més?". Immediatament, darrera de la primera fila, es va aixecar una ma i va dir: "Le robinet" –l'aixeta–. El que més els havia agradat era poder fer un gest així i que sortís l'aigua, una aigua que podien beure, aigua calenta, aigua freda..., que feien així –clic– i s'encenia la llum...

Això és el que hem de pensar. Hem de pensar que hi ha solucions, però que aquestes solucions impliquen que "nosaltres, els pobles", "vosaltres, la gent" arribi un moment en que diguem: "Nosaltres, uns quants, vivim bé, però tenim aquesta consciència global. I quan mirem els altres, veiem que això no ho podem tolerar". No podem imaginar que hi hagi tanta gent que viu en aquestes condicions absolutament inacceptables.

Com els deia abans –i també he tingut l'ocasió de veure-ho–, les dones, no dic que esperin, perquè n'hi ha moltes que tampoc esperen res, ja no ens tenen confiança, ja sabem que les seguirem deixant que visquin d'aquesta manera, però pensen que la violència és sempre contraria a aquest respecte a la vida que té la dona. Per això hem de procurar que la poca influència que avui tenen en la presa de decisions –hem calculat a la UNESCO que no arriba al 5 per cent–, en uns quants anys pot passar al 15 o el 20 per cent. Només amb això ja en tindríem prou per anar, poc a poc, substituint la força per la paraula, anar substituint aquests 3.000 milions de dòlars al dia en armes.

Ara mateix he llegit el que costa aquesta experiència –que des d'un punt de vista científic és molt interessant, l'experiència que es diu: "Misión Marte", la missió d'anar a Mart. Són coses d'aquestes que dius: "Això està molt bé si hi hagués gent que pogués tenir els mínims. Ja només parlo de mínims: la igualtat en dignitat i la igualtat d'oportunitats. Però el que no podem imaginar és que quan parlem del fons alimentari –que es diu el PAM (Programa d'Alimentació Mundial)–... Aquest programa té 6.000 milions de dòlars, com a fons que es necessita anualment. Abans els deia que en dos dies, ens en gastem 3.000 en armament. Fa ben poc, el director d'aquest programa havia d'advertir que per raons d'especulació –res a veure amb els bio-combustibles i tot això, perquè altra vegada això són coses amb les que ens enganyen–, advertia que potser podria aconseguir 500 milions més (recordo que es una sisena part del que gastem en armes), o si no, calculava que això tindria un impacte encara més gran en el nombre de persones que moririen diàriament de fam.

Doncs totes aquestes realitats, avui ja les tenim, ja formen part de la nostra consciència. I, per tant, ja podem començar a desenvolupar aquesta força ciutadana que té la gent educada. Ja podem dir: “Volem que la nostra experiència com a gent gran, que la nostra experiència que hem viscut, que el que jo he aprés, moltes vegades amb els meus errors, volem que tot això contribueixi a aquesta experiència, contribueixi a aportar solucions”. Per això, com els deia abans, hem d’aprendre a escoltar molt. Sobre tot, la gent que està en posicions de poder ha d’aprendre a escoltar. Jo me’n recordo, quan a una universitat nord-americana hi havia a l’entrada la fotografia d’un professor, que es veia una persona gran, i hi havia un rètol que deia: “No nos niegue su experiencia”.

Necessitem aquesta contribució de tothom. El que no podem fer mai, mai –i això ho hem de deixar dit d’una manera molt clara–, el que no podem fer és, a més, atansar-nos a aquesta gent i, de vegades amb la millor voluntat, dir-los: “Mirin, venim aquí a ajudar-los. I vostès faran això...” No, no, no!. Ells diuen: “ Vostès, els que venen a ajudar-nos, hauran de fer el que nosaltres creiem que necessitem i no el que vostès pensen que nosaltres necessitem”.

També ho he explicat moltes vegades: Una professora, que deuria tenir uns cinquanta anys, a un centre d’un país de l’Àfrica del Centre, exactament a Burkina Faso... Nosaltres hi varem anar amb el President, i el Ministre, es poden imaginar, amb tota la plana major, per parlar de l’educació a Àfrica.

Amb la millor voluntat. Varem arribar allà i el Director General de la UNESCO, que era jo, varem parlar. També va parlar el President. I quan varem acabar, jo veia que aquella directora del centre tenia un somriure que, al començament, jo em pensava que era de satisfacció, però després vaig pensar que era d’ironia. Aquella dona estava pensant: “Però què saben aquests senyors? Si jo fa vint-i-cinc anys que estic aquí explicant les coses en aquest centre. I ara venen ells a dir-nos com ha de ser l’educació a Àfrica...”

Hem de reconèixer que hem d’anar, amb tota la humilitat, per donar-los la mà i dir-los: “Venim a ajudar-los de la manera que vostès desitgen que se’ls ajudi, perquè vostès tenen una saviesa acumulada, perquè han inventat, tantes vegades, en unes situacions de gran precarietat, han inventat tantes vegades la seva vida, que nosaltres ara venim a ajudar, però venim a compartir i venim a evitar que, de moment, vostès diguin que ja està bé, que ja porten vint o trenta anys de viure en aquestes condicions i que ja en tenen prou...”

Cal evitar, doncs, que comencin a actuar amb violència contra aquells que per a ells representem l’opressió, l’explotació, l’explotació i, només algunes vegades som capaços de moderar les dones, o bé que diguin; “Jo em jugo la vida per arribar allí i viure amb ells i poder treure alguns calerons i poder enviar alguns diners a casa...” Tenim una emigració desesperada, però que ens l’hem guanyat, perquè des de l’any 1974, quan varem decidir que ajudaríem a aquest països amb un 0’7 per cent, hem anat disminuint, en lloc d’augmentar aquest ajut, hem estat incapaços... els hem donat préstec i els hem endeutat i hem creat una situació que, com vostès saben, és una situació molt complicada. No només hem canviat l’ajut pels préstecs, sinó que hem canviat –i això és el més terrible– els valors dels preus.

Quan al final dels anys vuitanta ens van dir: “D’això no us en preocupeu, que ara l’economia –el món va molt malament, però l’economia ho arreglarà– farà la llei del mercat. Ens varen convèncer a gairebé tots, és que és una cosa... Quan ara miren endarrere i diem: “Però, com pot ser que ens haguessin enganyat així?” Doncs, la globalització –ningú no sabia molt bé el que volia dir això de la globalització, però tan s’hi fa–..., ja ens han enredat una altra vegada. Perquè no podem canviar els valors pels preus, no podem canviar aquests valors fonamentals que la UNESCO tant bé assenyalava l’any 45, no els podem canviar així com així, ara, dient: Anem a veure el que diu el mercat”. El mercat, és lògic, el mercat procura els més grans beneficis, a més curt termini, perquè d’una altra part, això és la seva obligació. No ens en hem de queixar d’això, el que hem de fer és saber que nosaltres volem la justícia, i volem l’equitat, i volem la igualtat, i volem les mateixes oportunitats per a tothom. Oi que això no ho podem acceptar de cap manera?

Bé, doncs, aquest sistema s’ha imposat fins a tal punt que, en aquest moment, tenim una crisi financera, una crisi econòmica, perquè sempre tenim els mateixos clients, aquest 17 per cent del qual abans els en parlava. Tenim una part del món, no només molt abandonada, amb uns límits de pobresa sinó, a més, molt frustrada, perquè no hem complert les nostres promeses d’una forma reiterada. I aquesta gent, ara, doncs té aquesta animadversió...

Quan, de moment, veiem a Bolívia i veiem que hi ha gent allí que no pot menjar, i tot seguit veiem que surten vint-i-set –no quatre, cinc o sis–, vinti- set institucions internacionals, corporacions internacionals que, a més anuncien d’una manera desvergonyida que han guanyat en els últimes mesos sis mil, o tres mil, o quatre mil milions... Però, què és això? Doncs això crea un ambient, que és el que avui hi ha a moltes parts del món, que fa dir: “No, nosaltres no en volem saber res d’això. I nosaltres, els d’aquí, encara els critiquem i anem dient: “Aquesta gent està reaccionant...” Com volen que reaccionin?

I que consti una cosa, que si hi ha algú que mai acceptarà la violència i mai la justificarà, aquest soc jo. Però hem de veure al mateix temps com podem explicar que aquestes posicions de gent que es juga la vida per arribar fins aquí, perquè no poden viure allà. I aquesta gent és la que ens diu; “ja en tenim prou, escoltin, jo fa més de quaranta anys que estic vivint en aquestes condiciones i ja n’estic fart! Tot això, per tant, hem de procurar anar-ho considerant per poder veure com podem fer-hi front. Per primera vegada, per primera vegada en molts segles segurament podrem, perquè no s’ha donat mai una visió global com la que ara tenim. Abans eren visions molt parcials. Cal comprendre a una gent que vivia, moria i, en cent kilòmetres al seu voltant, no podia fer grans coses. Hi havia una posició dictatorial molt forta, fins i tot amb estructures que representaven diferents tradicions religioses i existia una postura que s’havia anat reforçant i, de vegades, oblidant els missatges que havien de tenir des d’un punt de vista religiós i convertint-se moltes vegades, en estructures de poder.

I tot això, de moment amb aquests trenta o quaranta últims anys, ha anat canviant. I avui tenim una visió global. Avui tenim un percentatge de dones progressivament influent. I, el que és molt important, avui podem participar d’una manera no presencial. Perquè, es clar, vostès em diran: “Escolti, però què podem fer nosaltres?, què podem fer cadascú de nosaltres?, com podem participar?” Fins ara, la única cosa que podíem fer era anar a votar cada tres o quatre anys, quan ens convocaven. Que ja és molt que ens convoquin, ja és molt... Ens compten: “un, dos tres, quatre a favor..., uns altres en contra, uns per a aquests, uns altres per a aquests altres. Ens compten... Però es que la democràcia no és que ens comptin, la democràcia és “comptar nosaltres”, la democràcia és que ens el poder ens tingui en compte. La democràcia, finalment, és el poble reflectit en les estructures de poder, i no al contrari.

I, per tant, era molt difícil, perquè com ens podíem expressar?: Anant a unes manifestacions que de vegades no acabaven massa bé, o a unes altres que eren absolutament trucades, manifestacions on veiem que hi ha molta gent que hi va perquè els han enviat un autobús o els han donat un entrepà. Tot això ho hem d’anar posant al seu lloc. Ara podem dir: “tenim una visió global, tenim aquestes previsions de ràpidament poder disposar d’una més gran implicació femenina i una capacitat, no presencial, de participació. Això és fantàstic, això sí que pot canviar, perquè ens pot donar una consolidació de les democràcies i dels sistemes internacionals, perquè aquest sistema internacional de “nosaltres, els pobles” l’havien anat deixant poc a poc i avui les Nacions Unides són una espècie de “refugium peccatorum”. Quan les coses no van bé, ho arreglen les Nacionss Unides, però ningú els dona un ral i, a més, aquesta “democràcia” (entre cometes), que representen les Nacions Unides, s’ha substituït per una altra estructura que és l’agrupació dels països més rics, el G-7 o el G-8, que és una “protocràcia”, perquè quan manen els rics, ja saben que és una “protocràcia”. Ho hem fet molt malament. Hem substituït els valors pels preus, hem substituït els pobles pels estats, hem substituït un sistema multilateral per un sistema de sis, set o vuit, tan me fa, que són els països més rics i més poderosos del món.

Però tot això que ens pot impressionar i que ens fa preguntar-nos què podem fer, tot això avui té aquestes solucions que jo els dic. És a dir, parlant, parlant, podem anar substituint aquestes immenses despeses que avui tenim en armament, en defensa... I hem de començar a defensar aquell “nosaltres, els pobles”. I els podem portar tota l’aigua que vulguin, els podem portar l’alimentació que vulguin, el podem portar... Fixin-se, només imaginin que, no a prop del mar, no a prop de la costa, però sí que dins del mar, uns kilòmetres endins hi hagués un munt d’illes artificials on hi hagués energia termosolar, no fotovoltaica, sinó termosolar per dessalinitzar. Podríem tenir tota l’aigua que volguéssim, podríem anar en contra d’aquestes tendències que diuen: “i ara, tot el sud d’Espanya serà desert”. Això un diuen sempre els qui després ens passen la factura...

Avui, “nosaltres, els pobles”, “nosaltres, la gent”, “nosaltres, aquesta gent de pau”. La gent de pau és la gent que pot canviar el món perquè tindrem unes possibilitats de participació i d’expressió que fins a aquest moment no teníem, tindrem un coneixement de la realitat que no teníem fins ara i aquesta realitat global ens farà actuar amb un comportament que ens permetrà cada dia actuar.

I vull acabar, perquè són GENT DE PAU, vull acabar dient-los que una de les impressions més fortes que mai no he tingut, va ser quan vaig llegir una frase de Burke6 que diu així: “Quina pena que, pensant que pots fer tant poc, al final no facis res”. Això és el que ens ha passat. Hem dit: “Però jo, què puc fer?” Doncs. Com que puc fer tant poc, no faig res. Cadascú, encara que un pensi que el que ell faci no servirà per a res... Si hi ha una llavor, hi ha una llavor, i hi pot haver collita. Si hi ha un pas i hi ha mil persones que fan aquest petit pas, es fa un gran salt. Si hi ha molts milers de persones que porten un gra d’arena, es pot fer una gran construcció. I no farem mai res, si tots estem només mirant a veure què fan, a veure què diuen. Això és el que no podem fer. La gent gran, la GENT DE PAU, ens ha d’ajudar a mirar d’una altra manera.

Aquella nena, d’uns deu o onze anys, que arribava d’excursió a l’Uruguai, a prop del mar. Era la primera vegada que veia el mar, S’atansa a la seva mestra i li diu: “Maestra, ayúdeme a mirar”. Això és el que hem de fer nosaltres. Hem d’ajudar a mirar a la gent, als nostres, sobretot a la gent jove. I nosaltres mateixos hem de mirar d’una altra manera, de tal forma que arribem a poder oferir als nostres descendents, als nostres fills, als nostres nets, a les generacions que arriben, a les que arribaran d’aquí a un temps, aquest altre món possible amb el qual somniem. Moltes gràcies.

>Primera intervenció del públic: Hola, bona tarda. Bé, felicitats. Penso que d’aquí no en sortim iguals. Penso que hi ha hagut un canvi, que ens hem transformat. I el vull felicitar perquè realment tot ha estat d’un sentit comú total. Jo penso que aquestes coses la gent les hem de tornar a sentir. Les seves paraules, ja feia molt temps que no les sentia i jo penso que l’hem de felicitar per això. Però hi ha una cosa que m’ha sobtat molt. Vostè ho ha repetit unes quantes vegades: Ha estat el potencial de les dones. Però el que no ha dit es per què. Per això, encara que només sigui per regalar-me l’oïda. Bé, no es tracta de això, però en tot cas, també. Però sí que és cert que ho ha dit i que ho ha donat com un fet consumat, oi? Jo penso que si això és així, primer, per què no ha passat abans? I segon, per què els homes no han aprés d’aquest potencial.
M’agradaria que m’ho expliqués una mica.

>Resposta del Sr. Mayor Zaragoza: Amb molt de gust! Miri, perquè la constitució inherent a la dona és el respecte a la vida. En canvi, en aquesta civilització que, amb molt poques excepcions, tot el poder ha estat en mans dels homes, i avui també. Ara tenim la sort que comença a canviar. I ara les dones avui estan en unes situacions en les quals, només fa trenta anys, absolutament no s’hi podia ni pensar. Que la directora del departament de cirurgia fos una dona. Tot això ha fet un salt fantàstic. Però no hem d’oblidar –jo ja tinc una certa edat–, que fa poc temps patíem una exclusió pràcticament total de la don. La dona no era a l’escenari... I ara ja hi és. Però això deia que aquí hi ha una esperança.

Però vostè em deia: “però, per què?” Doncs, miri, li explicaré una anècdota que té un protagonista fantàstic, el senyor Nelson Mandela. Jo havia ajudat molt a un barri de Johanesburg que es diu “Alexandra Township”7. Encara és pitjor que Soweto, que ja és dir.

Vaig arribar allí un dia, perquè després anava a Pretòria a veure el president, que ho era des de feia tres anys, però abans vaig passar per Alexandra Township i vaig anar a veure les escoles i altres coses. Em vaig trobar amb una autèntica rebel·lió, això que li deia abans, que els homes deien que ja en tenien prou, que feia tres anys que tenien ja un president del mateix color, que és “el nostre president”, però que ja no se’n recordava d’ells. “Això no ho podem tolerar, perquè estem vivint en unes condicions terribles des del punt de vista social, etc. I jo vaig veure que les dones, que tampoc ja no es paraven, però que tenien aquesta, podríem dir, reticència a utilitzar la força. I deien: “Això de que no se’n recorda, no és veritat... Potser que se’n recordi, però no pot... A més, què aconseguim amb la violència... No serveix per a res. Al final, la violència no podrà resoldre res”. Al cap d’una estona, quan ja estava amb en Nelson Mandela a Pretòria, li vaig dir: “Miri, president, estic molt preocupat perquè acabo de veure això...”

I em va contestar: “Té tota la raó. Tenen tota la raó ells i elles, però sobre tot tenen la raó ells... Per què? Perquè jo ja fa tres anys que soc president, hem avançat en molts aspectes, molts, però no hi ha manera d’aconseguir que reparteixin millor les grans indústries, les grans mines, les grans...” Tinguin en compte que Sud-àfrica és riquíssima. I em va dir: “És una qüestió en la qual té tota la raó. Ara us en anireu a veure-ho. I a més faré unes declaracions dient tot això que està passant, perquè la gent se’n doni compte que hem superat un apartheid, discriminació racial, però no la social. I a més, sap per què s’aguanta tot això?... Això s’aguanta perquè les dones tenen aquesta manera inherent de respectar la vida que no tenim nosaltres”. Per això, jo també crec que en el moment en que tinguem més dones en situació de poder, serà possible la cultura de la pau per a la qual treballem, i aquesta transició d’una cultura d’imposició, de força –del que nosaltres diem “díjolo Blas, punto redondo”– cap a una situació de conciliació, de discussió, d’enteniment, només serà possible quan arribem a tenir una proporció més gran de dones que tinguin influència en la presa de decisions.

>Segona intervenció del públic: Usted, profesor, ha citado el tema del Congo y la Carta de San Francisco, de las Naciones Unidas, ha citado el tema del escudo anti-misiles... Ha hablado usted muy bien y yo le felicito por ello. Pero todos sabemos la gran hipocresía internacional que hay. Usted mismo está en la cuestión sobre la paz, ante la “Alianza de Civilizaciones” frente a la teoría del “choque de civilizaciones”.

Sabemos que en la práctica, diariamente, los medios nos dan la noticia de que muere gente, de que mueren palestinos cada día, de que Israel es el país que tiene más resoluciones incumplidas de esa Carta de las Naciones Unidas, de alguno de sus artículos... Y se preparan nuevas guerras –usted lo sabe muy bien–. Su teoría sobre el tema del G-8 creo que es inapelable aunque, desde que se creó el G-8, usted lo lleva diciendo muchos y en muchos medios de comunicación, el hambre ha aumentado mucho en el mundo y los muertos por esta causa, también. Entonces, yo le preguntaría: “Esta hipocresía internacional que hay, incluso por parte del representante de la Unión Europea, para no resolver, por ejemplo, el problema palestino y otros muchos más que hay en el mundo y que ha citado usted.., de dónde viene. Yo le pediría que desarrollase este tema.

Resposta del Sr. Mayor Zaragoza: Lo único que pasa es que usted se sabe muy bien estos temas y si yo los tuviera que desarrollar ahora necesitaríamos el tiempo de otra conferencia.
Pero muy rápidamente le diré que cuando he mencionado lo del Congo es precisamente por esto, porque no se están cumpliendo las resoluciones de las Naciones Unidas, no se está cumpliendo la carta por parte de los poderosas, empezando por Estados Unidos. Y por eso he citado a Roosevelt y ahora le citaría a Kennedy. Fue Kennedy el primero que fundó la Alianza,
que se llamaba “Para El Progreso”. Y además creó los “Cuerpos de Paz”.

Lo que le quería decir con esto es que tiene usted toda la razón. La Alianza, de la que yo creo que ha sido una iniciativa espléndida, a lo que quiere oponerse es a esta provocación de decir: “lo que tenemos aquí ahora es un enfrentamiento de religiones”. No es verdad, no es verdad, ni siquiera de civilizaciones y de culturas. Y, sobre todo, lo que no es verdad, es que
venga a continuación el señor Bush i diga: “Occidente es bueno. Y el Islam es malo”. ¿Pero, qué es esto? ¿Quién está primero? ¿Cómo compara una zona geográfica como es Occidente con una religión, que es el Islam? Eso es un disparate. Como es un disparate –tiene usted toda la razón– el que Israel –y fíjese que he trabajado mucho en Israel, he trabajado con Yasir Arafat, he trabajado con Simón Peres, he trabajado con Isaac Rabin; Isaac Rabin estuvo a punto de resolver el tema, por eso quizás le pasó lo que le pasó… Lo que es cierto es que Israel que, como usted dice bien, incumple las resoluciones de las Naciones Unidas, es fruto de una resolución de las Naciones Unidas del año 1947.

Son de esas cosas sobre las que uno dice: “¿Cómo puede ser que los mismos que se han originado, y en este caso, se han fundado como país, por una resolución de las Naciones Unidas, ahora incumplan las resoluciones de estas Naciones Unidas?” ¿Y cómo puede ser que Europa, que en estos momentos debería ser el faro del mundo, iluminando y gritando que no
puede ser que China y la India sean tenidas únicamente como recurso para las empresas que ganan mucho dinero puedan ganar mucho más…? ¿Cómo podemos tener a Europa, que podría ser la gran atalaya, una especie de gran observatorio con soluciones, sin aportarlas?

Tiene usted toda la razón. Pero, a pesar de todo, yo veo que ya no es posible en América Latina pensar en una “Operación Cóndor”, ya no es posible en África –fíjense que les estoy hablando de África- volver a un sistema de dependencia y de colonialismo como el que han estado sufriendo. Están todavía muy mal, están muy frustrados y muy radicalizados porque no les hemos hecho caso pero, a pesar de todo, yo veo que en quince años puede haber una Unión Africana importante. Creo que puede haber –ya sabe que se está manejando ya- una Unión Sudamerican. Y por tanto puede haber finalmente una distribución geográfica, estratégica, y no de dependencias, porque una Unión… Aquí cuando a veces hablamos de las diferencias en España, alguien grita: “todos iguales”. En Estados Unidos, a quien tantos nos ponen –y yo lo considero en muchos aspectos– como modélico, hay 36 estados donde existe la pena de muerte. En lo que se pone como ejemplo, hay 36 estados con la pena de muerte instaurada. Quiero decirle que esta heterogeneidad puede permanecer perfectamente dentro de la Unión Africana, dentro de la Unión, seguramente, del Sureste Asiático, dentro de la Unión del Gran Oriente, pero el mundo, al final, tendrá seis o siete grandes lugares.

¿Por qué le digo esto? Se lo digo porque me impresiona mucho cuando usted habla de Europa, porque Europa está permanentemente preocupada por cuatro cosas de lo que sucede en el Mediterráneo, y a lo sumo, en el Atlántico, pero ha olvidado al Pacífico. Y el futuro del mundo está en el Pacífico. Mientras, Europa está mirando a otro lado. Por esto creo que tiene usted razón. Necesitamos una maduración muy rápida de las estructuras que tenemos en Europa para poder estar satisfechos como ciudadanos europeos.

Tercera intervenció del públic:

> Miraré d’anar de pressa perquè soc conscient que no ens resta temps. De tot el que m’heu dit, no he sentit res de nou. Dána molt de gust sentir les vostres paraules, però no m’heu dit res de nou. Jo m’he passat gairebé tota la vida cercant la pau. He estat sempre al seu darrera, des de jovenet. Ja quan vaig anar a la “mili” i vaig tenir les armes a la mà vaig patir una crisi tremenda. Tots aquells enginys per matar. Per matar, a un germà o al veí del costat. Mare meva!!! Doncs, des d’aquell moment encara l’he cercat més la pau. I no he trobat un camí ni ideologies viables ni tradicions sagrades que em donessin una pauta. Res que em servís. Soc conscient que a la humanitat, des de que va començar el patriarcat, el poder, el pare, no han parat les guerres. Van començar fa deu mil anys, poquet a poquet, i
ara, com més tecnologies hi ha, s’ha matat més gent. Segona guerra mundial: seixanta milions de morts. Ni un més ni un menys.

Però la cosa no s’acaba aquí. Des de que va acabar la segona guerra mundial, ha mort més gent en guerres que en tota la història de la humanitat junta, incloses les dues guerres mundials. I no s’ha acabat. Com més tecnologia hi ha, més gent es mata. Els kurds, a tota la seva nació, el Kurdistan, els han conquerit diversos estats, els han conquerit a sang i fetge i quan s’amagaven a les coves, anaven amb el napalm, es posaven a la porta de la cova i me’ls fregien allà dins. No l’hi veig la solució. No l’havia vist fins que, per casualitat vaig trobar un senyor, un català, que tenia una alternativa, una alternativa viable, una alternativa difícil, en els temps que estem, de dur-la a terme, però la única alternativa viable que jo mai no he vist. El mateix que em va passar a mi li va passar a en Lluís Maria Xirinacs.

Després de ser senador es va dedicar dos anys a estudiar a aquest home. Jo, professor, li ofereixo aquest llibre... Això es soluciona canviant el “càrtel” del diner. En compte de ser un diner anònim, es passaria a un diner personalitzat. I això supera les crisis de les que hem estat parlant i supera el que depenguem de la indústria de la guerra. Sabeu que als Estats Units, més de la meitat de l’economia depèn de la indústria de la guerra. El president Bush té accions a la indústria de la guerra. Fins i tot l’Estat Vaticà també en té. Us invito a que us ho mireu...

(El moderador convida a fer, tot seguit, un parell de preguntes més per a que el professor les pugui contestar conjuntament, donat que se’n ha d’anar ben aviat).

Quarta intervenció del públic:

La primera cosa és felicitar la convocatòria d’aquest acte, felicitar a GENT DE PAU pels seus vint-i-cinc anys i felicitar-nos a tots pel fet de poder tenir amb nosaltres el senyor Mayor Zaragoza. Només volia dir un parell de idees, de entre les moltes que hem sentit i en les quals estem totalment d’acord. Una: la importància que vostè ha donat a la ciutadania, al compromís ciutadà com a tal, al compromís individual de cada una de les persones, per poc que sigui, per petit que sigui... I sempre és molt petit respecte de tot allò que caldria fer per a que les coses anessin millor.

El compromís de no deixar de fer allò que cadascú de nosaltres pugui fer per a que les coses vagin millor. Aquesta és una part normalment oblidada, tapada –per dir-ho així–, perquè pensem que no tenim cap poder, tot i que de fet cadascú de nosaltres en tenim una mica. La segona cosa, lligada amb això, és que aquesta consciència ciutadana universal, per dir-ho d’alguna manera, ha de poder influir, ha de servir per poder influir em els governs. Soc de les persones que voto quan cal anar a votar. No penso deixar de fer-ho –les dones no fa gaire anys que ho fem–, però tot i així em sembla fonamental que grups de gent com GENT DE PAU, L‘H ESPAI DE DEBAT o tantes altres entitats com hi ha avui aquí puguin treballar cada dia
per fomentar el debat, la confiança i la relació entre les persones i, per tant, augmentar la ciutadania.

Cinquena intervenció del públic:

Vostè ha parlat al principi –la primera part ha estat la més important– de que hem de conèixer tota la realitat, no només una part del quadre. Això és tan evident que si ho apliquem a tot el que està passant avui dia –el relat que ha fet de l’Àfrica és esfereïdor–, sembla que una conclusió fàcil seria dir: “L’occident en té tota la culpa. L’occident ha fet això, s’ha aprofitat de les mines del Congo, ha esclavitzat països, ha fet bestieses”. Això és tota la realitat? Jo penso que no, que només és una part de la misèria de la situació negra. Vostè ho sap. Rhodèsia, vostè ho ha conegut, estava administrada per anglesos... Rhodèsia... tenia plantacions, extreia minerals, tenia excedents. Rhodèsia va patir una rebel·lió alliberadora, un moviment d’alliberació, el que es diu Zimbabwe, avui dia. I el senyor Mugabe s’ha convertit en un dictador que no ha estat capaç d’administrar. No hi ha menjar. Rhodèsia no funciona, la gent s’escapa i se’n va a Sud-àfrica perquè al menys allà, tot i ser discriminats, tenen una oportunitat de viure. Com aquest exemple podríem agafar-ne més.

Perquè no és veritat que l’occident sigui tant dolent. L’occident té uns valors que ha intentat implantar. Generacions de joves negres van anar a la universitat, van anar a París, a Madrid, als Estats Units. Però quan governen aquests països, quin exemple estem veient? Guerres entre ells, exterminis... Recordem el genocidi dels hutus i els tutsis. Això em fa pensar. No és dir tota la veritat que ens hem aprofitat. La herència que hem deixat no és tan negativa, perquè gent... Aquí mateix, a L’Hospitalet, dos persones del mateix entorn, pobres, una d’elles un dia deixarà de ser pobra i l’altra no, tot i que viuen en un context igual.

Todos sabemos que esto es verdad. La pobreza es más profunda que el hecho de pasar de pequeño una experiencia mala. Todos hemos tenido experiencias negativas, aunque unos lo hemos superado y otros no. Porque el salir de la pobreza es una cuestión de valores, es moral y es mental. Y como yo considero que es un problema mental, de formas de pensar, podríaoner muchos ejemplos. Pero quiero acabar diciendo que hay países que han sido muy pobres. Noruega, por ejemplo, a finales del siglo XIX, era pobrísima. Y Noruega salió adelante trabajando, no por el petróleo que salió del Mar del Norte, porque eso vino después. Yo sólo quería hacer esta reflexión: La mente puede llevar a una persona a la catástrofe, si no se
controla.

Resposta del Sr. Mayor Zaragoza:

Doncs, molt bé, contestaré les tres qüestions el més ràpidament que pugui. Als comentaris molt interessants que m’han fet, els recomanaria que llegissin un article molt recent, que es diu “Ministeris de la Pau”, on parlo de la transició dels ministeris de la guerra, com es deien fa uns anys, a ministeris de la defensa... Però, de què ens defensem? No ens hem de defensar permanentment. En canvi, si féssim “ministeris de la pau” els seus treballadors tindrien assegurat el seu lloc permanentment, perquè la pau s’ha de construir també de manera permanent... Ens podrien ajudar en tantes coses per aquesta construcció permanent, per evitar el impacte de grans catàstrofes. Hi ha una visió, que a més està tenint molt èxit, d’aquesta transició que, a més evitaria que hi hagués una despesa –com hi ha en aquest moment– excessiva, desorbitada, en artefactes de guerra, d’una guerra que ja no existeix. Des de la guerra del Vietnam, vostès es poden imaginar una guerra de tants avions contra tants avions? O una guerra de tants tancs contra tants tancs? O de submarins...? Tot això s’ha
acabat...

Avui les guerres són quasi de guerrilles urbanes. És una cosa totalment diferent. Un general vietnamita va demostrar que un petit poble podia guanyar els Estats Units amb una tecnologia que només consistia en estendre uns fils o uns sedals entre uns arbres i uns altres i, així, anar exterminant per cansament, per una guerra gairebé de nervis, perquè els Estats Units no podien utilitzar en un bosc o en una ciutat, perquè aquella guerra era una guerra arbre per arbre i edifici per edifici, casa per casa. Ho dic perquè és molt bo que veiem aquesta transició que hi ha hagut i aquesta indústria que vostè ha referit i que té tota la raó. Hem de pensar que quan Eisenhower li va donar el poder a Kennedy ja li var dir: “Hi ha una cosa més poderosa que vostè: la indústria militar dels Estats Units”. I això segueix sent així. Ja els deia que tres mil milions de dòlars al dia són molts milions de dòlars al dia. També tinc un article de fa un any que es diu “Economía de Guerra”, publicat a EL PAIS.

Ho dic perquè, efectivament, mentre estem vivint en una economia de guerra on cada dia promovem més que hi hagi armaments més cars, com ara aquests submarins que estan venent al president Sarkozy, que en compte de tenir deu míssils en porten divuit... Tot això és, efectivament, una de les coses que hem d’acabar... Vostè deia: “I com ho podem acabar? Amb aquest poder ciutadà, en un moment. I per això els deia que hi ha oportunitats que no hem de perdre... Ara hi ha una crisi que és la crisi alimentària, una crisi que és fruit de l’especulació, que no té res a veure, com els deia, amb els biocombustibles ni amb res. Això sí que pot promoure a moltes parts del món un moviment de solidaritat i d’identificació i de sinèrgia de les organitzacions no governamentals de la societat civil dient que “prou”.

Perquè, de la mateixa manera que abans els deia que el medi ambient i les crisis financeres no són mobilitzadores de la gent, els dic ara que la gent quan es mobilitza és quan veu que no pot alimentar els seus fills. Per tant, jo soc, no optimista, però sí esperançat, en pensar que ens en donarem compte de que aquest canvi ha de ser un canvi molt important. I ara passo a l’última persona que ha intervingut. Quan parlava de que tot, finalment, és una qüestió de valors... Clar, perquè els valors ens els han tret, ens els han canviat per les lleis del mercat. Jo me’n recordo del mes de maig de 1968. Jo era rector de la Universitat de Granada. I me’n recordo de la gent, d’aquella passió de la gent jove que deia: “Hem de canviar el món.

No podem acceptar això... I ara, nosaltres hem anat poc a poc cedint i em anat deixant que, en compte d’aquests valors de la justícia, de la igualtat, hagin estat substituïts per les lleis del mercat. Els vull repetir, perquè crec que és molt important el vers de don Antonio Machado: “Es de necios confundir valor y precio”. Han confós el valor i el preu. Els ho repeteixo perquè crec que ho hem de tenir molt present. Quan parlem: “Es que hem perdut els valors...” Pensem que tots hem anat acceptant que l’equitat distributiva, que la justícia, s’havien d’anar canviant per lleis de mercat i ens hem equivocat. I ara parlaré finalment de la intervenció femenina.

Quan vostè parlava de conèixer la realitat. Avui, el desconeixement d’aquesta realitat en profunditat, ve del silenci. Quan jo veig els parlaments: el Català, l’Espanyol, l’Europarlament prenent decisions i un es pregunta: “aquest tema, per què l’han tractat?”, “què saben aquesta gent de les cèl·lules mare, del ozó?, què saben aquesta gent de la nitrogenasa?, què saben? I què passa? Doncs que la comunitat científica, la comunitat acadèmica, les universitats, estan silencioses. Vostè s’imagina el que hauria passat si el dia següent de quan el president Bush va dir que no respectaria el Protocol de Kioto, que ja era una fórmula molt edulcorada del que havíem escrit amb tanta cura i amb tantes observacions, si el dia següent haguéssim tingut mil universitats; no, la meitat, cinc-centes universitats que haguessin dit: “Això ens sembla que va en contra dels interessos de la gent jove o en contra dels interessos de les generacions futures i, per tant no ho podem acceptar”. Però el que passa és que estem tots callats. Això és el silenci, no dels silenciats, que l’hem de comprendre, perquè el silenci dels silenciats és el silenci dels que no poden parlar o dels que no en saben, sinó el silenci dels silenciosos. I això es el que em preocupa: que quan sabem no ens podem callar.

I, per tant, per conèixer aquesta realitat hem de fer recurs a la comunitat científica, a la comunitat acadèmica, als que tenen raó perquè saben d’aquests temes. I que ens diguin, per exemple: “Avui, no es preocupin, el problema de l’energia no és un problema”. Ens han estat enganyant. Ha sortit ara publicat. Durant vint-i-cinc anys, la casa EXON i unes altres petroleres han estat pagant a una sèrie de pseudo-científics per a que diguessin que tot això de la nit carbònica era una trola. Pensin que aquesta és la realitat que hem de conèixer. Y aquesta és també la realitat que cal conèixer quan vostè parla del Mugabe i d’altres. Tots han fet coses bones i coses dolentes. És veritat que quan un s’enganxa massa anys al poder, això no va bé. Però pensi un cosa: aquest Occident que vostè defensa i que jo també defenso, amb moltes coses i no en unes altres, aquest Occident, quan jo vaig arribar a la UNESCO, el programa educatiu de la UNESCO era “alfabetització”, en les llengües colonials, per cert, i “educació bàsica”.

D’aquesta manera els teníem sempre obedients, a la disposició dels poders colonials. I aquesta és una realitat. I quan ho vaig canviar, ho vaig haver de fer per sorpresa, perquè entre altres coses que li vull dir, és la de que no es poden fer canvis d’aquesta natura avisant. Si ho avises, no te’l deixen fer, perquè els poders són allí. Per això els deia que “el que és inesperat és la nostra esperança”. En un moment i, pam!, ja està! Ho vaig arreglar amb l’administrador d’UNICEF, per cert, a escala mundial. Però ja ho teníem tot preparat: “Educació per a tots, al llarg de tota la vida”, “Education for all during lifetime”. Quan ja ho varem tenir preparat, ho vaig fer públic. Al dia següent, ja es poden imaginar quins van ser els ambaixadors dels països
més poderosos d’Europa. I em deien: “Però què ha fet vostè?”. – “Doncs he fet una cosa que era molt raonable perquè el director de la UNESCO soc jo i no vostè. I jo he pensat que havíem de passar d’educació bàsica a educació generalitzada.

Quan parlem del que passa amb els hutus i els tutsis li he de recordar que les dues grans guerres mundials no les van produir ni els hutus ni els tutsis: van ser dos països del centre d’Europa i sobre tot un país que tenia un líder que ja l’any 1933 escrivia Mein Kampf (“Mi Lucha”)8 i deia que la raça ària era incompatible amb la raça jueva. I no hi va haver ningú, igual que ara no hi ha ningú perquè el sistema de les Nacions Unides també té debilitat, que sigui capaç de dir: “Aquest tio, a la presó!”. No pot ser. Però jo li recordo que va ser precisament la confrontació entre dos països del centre d’Europa la que va originar les dues guerres mundials. I ara, que els passem responsabilitats als hutus i als tutsis no em sembla massa adequat. És veritat. Però tot això són coses molt petites al costat del que varen representar les dues guerres mundials.

I, finalment, li vull dir a la senyora que m’ha parlat del poder ciutadà, del compromís de la ciutadania. Vull dir-li que jo soc molt clar amb això. També ho he publicat. Tinc uns articles que es diuen: “El poder ciudadano”. Estic convençut que junts podem, que es pot, que si aquestes associacions, com aquí, que al mateix temps s’ajunten amb moltes altres,i anem fent una gran xarxa d’associacions i de gent que creu que es pot. Junts, podem. Com no podem és separats i silenciosos. Ara, si som capaços d’escollir molt bé els moments i els temes als quals ens hem d’oposar, en aquell moment, sí que podrem.

I vull acabar, per a que vegin que les meves crítiques al president Bush no són crítiques al poble nord-americà, al qual, per una altra part, li tinc un gran respecte, vull acabar amb una cita del president Kennedy. El president Kennedy, quatre mesos abans de ser assassinat, va donar una conferència extraordinària a la Universitat Internacional de Washington. I deia: “Em diuen que és impossible que jo faci la pau, em diuen que és impossible que es pugui reduir l’immens poder militar (el que ja li havia dit el president Eisenhower quan li va transferir el mandat). Jo les dic a tots aquests –així acabava la seva conferència– que s’equivoquen. No hi ha cap repte que estigui més enllà de la capacitat creativa de l’espècie humana”.

Doncs, això és el que jo li contesto: Junts, amb aquesta capacitat creativa de l’espècie humana –crec que el president Kennedy tenia raó–podem fer front a tots aquests reptes i podem oferir a les generacions que ens segueixen, un món molt diferent.

Molt agraït a tots. I bona nit!

1 comentaris:

dada xu ha dit...

coach outlet
chaussures louboutin
nike air max 90
nike free run black
mulberry uk
nike outlet
pandora jewelry
cheap oakley sunglasses
marc jacobs bags
ray ban sunglasses outlet
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada