30 de març 2010

El Repte de la formació ocupacional

Conferència d' Antoni Garrell Guiu ,
director de la Fundació FUNDIT.

Cercle pel Coneixement,
Barcelona / 13 de maig del 2008

Ja ningú dubta que el nostre país i la nostra economia estan immersos en 
la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement.
Una transició que es produeix simultàniament amb una creixent globalització,
amb ajustaments en l'organització familiar, amb canvis demogràfics tenyits de
multiculturalitat i mestissatges, i amb un procés accelerat d'obsolescència
tecnològica.

Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens
de dificultats que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin
que afrontar significatius ajustos, i a la vegada que els ciutadans percebin el
risc de quedar-se en atur si no disposen de les habilitats requerides.

Un escenari ple de riscos i amenaces però que no pot amagar que esta ple
d'oportunitats, ja que es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de
canvis i turbulències quant hom es capaç d'afrontar els desafiaments i fer
els canvis requerits. 

Les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecta en major o menor
escala a la majoria dels col·lectius i àrees del planeta, no obstant, són els
països més avançats, i en especial els de la Unió Europea on, en els darrers
anys, s'evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els
processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica es molt
forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot
sovint els canvis són percebuts més com una amenaça a la qualitat de vida
existent que com una oportunitat, al no identificar amb claredat el que
comporta l'economia del coneixement, que no és més que posar  el
coneixement al bell mig de l'activitat productiva i personal, en un mon el
que tendeix ràpidament a un mercat únic autoregulat per la llei de l'oferta i
la demanda, i a incrementar la liberalització que permet que les empreses
competeixen en un mon global, obert i asimètric; i a la vegada distribueixin
el seu procés productiu en diversos punts del planeta. 

Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la
societat del coneixement és una societat sense industries, el que genera
més desencís en aquells col·lectius que han desenvolupat o desenvolupen la
seva activitat laboral en el si dels processos industrials. 

Efectivament La societat i l'economia del coneixement genera nova
ocupació, una ocupació basada en processar informació tot generant i
aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la
recerca, la innovació i les TIC, però també, i aquest es un fet a no oblidar,
s'incrementen el processos industrials i la fabricació de nous productes que
són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen
els indrets més escaients a nivell planetari el que origina que el pes de
l'ocupació industrial disminueixi en els països avançats. Ara la fabricació
associada a grans series i de productes de baixa obsolescència es una clara
candidata a reajustar la seva localització; però usualment, els processos de
més valor associats a l'anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i
la pressa de decisió, a l'igual que aquells processos de fabricació d'alt valor,
es mantenen en els punts d'origen. És a dir, avui els països avançats no
poden prescindir de l'industria, el que succeeix és que han de disposar
d'una industria que té per missió competir per valor i no per cost.

Ara bé, el que és realment nou en aquest escenari industrial es que abans,
el temps requerit per incorporar l'avens científic i tecnològic als processos
era d'anys i ara és de mesos. Que abans, la competència i el mercat era
bàsicament local o regional i ara són globals, i la gestió és molt més
complexa i a la vegada el mon s'especialitza en regions o àrees del saber. I
el tercer element diferencial, és que la societat es caracteritza perquè ja no
és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent. 
Aquest són els nous reptes a afrontar i la pregunta és que cal fer o quina és
la clau perquè els organitzacions i els ciutadans puguin convertir les
amenaces en oportunitats, per poder participar activament en una societat
on el coneixement esdevé l'element diferencial, tot reconeixent que les
empreses del país segueixen tenint un doble problema: per un costat una
certa manca d'encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat
d'innovació y aportació de valor; i per altre la disminució del gap entre la
capacitat d'aportar productivitat que tenen les eines tecnològiques i la
capacitat d'us de les mateixes, dos fets també íntimament lligats a la
formació.

La resposta sembla fàcil: A nivell empresarial i territorial cal ser el màxim
competitiu possible, el que obliga a gestionar amb èxit la triada Innovació,
productivitat i globalització; tres elements que recreixent una forta inversió
en capital humà. Una inversió sols possible si hi ha persones preparades i
amb les actituds i els coneixements  requerits. Sens dubte un fet sols
possible si hom es conscient de la seva obsolescència i esta disposat a
esforçar-se per adquirir contínuament nous coneixements i habilitats, i a la
vegada ajustar les actituds associades a les noves realitats.

Es a dir, la competitivitat empresarial i l'increment la competitivitat de
l'economia, -quelcom estrictament requerit a Catalunya i Espanya-, no sols
comporta clares polítiques industrials, d'innovació tecnològica, i de
col·laboració universitat empresa, també són requerides serioses politiques
de formació especialment en formació continuada i ocupacional. 
Unes politiques de formació que han estat descuidades especialment en
aquelles persones en període d'atur. Les dades ho evidencien ja que mentre
la Unió Europea és gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327
euros, o Alemanya 2.033 euros, a Espanya són sols 479€,  segons indicà
l'Euroíndex laboral IESE-Adecco de fa uns mesos. Un fet que dificulta
seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats. Una xifra
que cal també contextualitzar-la en que Espanya és el país que me diners
dedica a subvencions als aturats.  Hom diria menys protecció i més
formació.

Cal destacar que la  competitivitat empresarial i a la vegada el
desenvolupament personal, associat a una bona carrera professional,
convergeixen per un gran nombre d'empreses i amplíssimes franges de la
població; aquest és un fet nou que succeeix per primer cop, en molts anys,
en el si de l'economia del coneixement, ja que la inversió en formació
facilita la innovació, la productivitat i la globalització, i a vegada és un
instrument de millora personal al llarg de la vida.

La formació és per tant un instrument doble: genera competitivitat i evita
l'exclusió del mercat laboral de les persones; i és un element clau de
cohesió social ja que possibilita assumir fites ambiciones tot configurant
persones més obertes, democràtiques, i tolerants des de els principis i les idees.
 
La Formació per tant s'ha convertit en la pedra angular per la integració
social i el motor que impulsa el creixement econòmic. Una formació que
integra el concepte d'aprenentatge permanent o d'educació al llarg de la
vida. Aspecte que fou destacat pel Consell Europeu de Lisboa al definir els
objectius socioeconòmics de la Unió en el si de l'economia del coneixement,
tot enquadrant-la com a prioritat fonamental de l'Estratègia Europea
d'Ocupació.

Una formació que cal també enquadrar-la en els canvis accelerats dels
models de producció, organització i  relació, tot un conjunt de fets que
comporten  riscos i incerteses considerables que poden provocar majors
desigualtats i augmentar l'exclusió social especialment entre aquelles
persones amb menys formació inicial, o amb actituds i hàbits rígids
cimentats en l'edat, o per manca de possibilitats i temps per adequar els
coneixements.

Aquest són aspectes que amenacen especialment a certs col·lectius majors
de 50 anys, per la seva formació prèvia i els hàbits adquirits; a les dones
que per la sovint exigència familiar a dedicacions i activitats
complementàries, especialment de la llar, un fet que comporta menys
oportunitats per millorar les seves capacitacions i habilitats; també als
aturats de llarga durada afectats pels continus canvis econòmics, i no saben
o volen aprofitar el període d'atur per ajustar els coneixements i adaptar les
actituds; i també als joves que si bé en línies generals tenen una bona
formació tenen sovint dificultats d'accés al mercat laboral per la falta
d'experiència. Un binomi formació-experiència difícil d'aconseguir amb els
mètodes docents actuals però factible si s'utilitzen les tecnologies
adequades que permeten la simulació en entorns virtuals gairebé reals.

Així dons l'exigència de formació, una formació acreditada per evitar
l'exclusió del mercat laboral i millorar la productivitat, és el que tindria que
enquadrar totes les politiques d'aprenentatge i formació, essent conscients
que a més formació més generació de riquesa i menor conflictivitat social,
un fet reconegut des de fa temps a la Unió Europea amb la constitució del
Fons Social adreçat als Estats membres per fomentar les activitats
orientades a la formació per a l'ocupació com, cito textual  "un mitjà al
servei de la inserció social i laboral, l'adquisició de qualificacions per al
desenvolupament econòmic i la dinamització del territori".

En l'actual context espanyol amb unes  taxes d'atur cròniques, amb un alt
nivell d'immigració, amb índexs de formació baixos, i un model econòmic
que ha evidenciat el seu desajust amb tota virulència des d'inicis d'aquest
any, la formació ocupacional i continuada hauria d'esser un instrument
eficaç de dinamització del nou model econòmic, més robust i més
competitiu, i a la vegada un instrument per mantenir e incrementar
l'ocupació. Un fet que obliga a assumir que la despesa pública i privada en
educació i formació ocupacional no ha experimentat una evolució adequada
a la que més que previsible variació del model econòmic basat en la fi del
cicle que hem gaudit.

Un cicle que ha implicat per una banda descensos relatius en la demanda
del treball qualificat com a conseqüència de canvis en l'estructura
econòmica i en el nivell de tecnificació del sistema productiu i un número
suficient increment de la demanda hiperqualificada, i d'altra banda,
especialment en els últims 10 anys, un increment de la demanda no
qualificada degut al model de creixement fonamentat en el turisme, el
consum i la construcció. Una sèrie de fets que han retardat les politiques
series i rigoroses de formació. Podríem dir que s'ha potenciat la protecció
legal de l'estabilitat en l'ocupació, no considerant que l'estabilitat real
l'atorga la capacitació o competència de cada individu.

La nova situació que comporta un canvi de model productiu, en el qual certs
perfils formacionals tenen difícil encaix en el mercat laboral, hauria d'obligar
a  una revisió profunda dels sistemes de prestació social en els períodes
d'atur, i també al llarg de la vida professional, sense descuidar la adequació
dels processos educacionals de Formació Professional i educació superior,
tot això per garantir la ocupabilitat i a per donar resposta a les necessitats
increment de la competitivitat del sistema productiu i avançar en l'economia
del coneixement la única via que poc garantir la qualitat de vida dels
ciutadans tal com indicava la declaració de Lisboa que feia esment.

Una reforma que s'hauria d'enfocar en una doble vessant: per un costat
s'hauria d'orientar  la formació ocupacional amb criteris adequació es a dir
enfocar la formació amb la finalitat de assolir una correspondència perfecta i
en tot cas els desajustos són sol passatgers i originats per la manca
d'experiència que s'adquireix amb facilitat. Per altra, possibilitar que la
formació permeti l'ocupació a curt, i el manteniment de la ocupabilitat
transsectorial a llarg, aquest es un aspecte nou de complexitat significativa
ja que  permeabilitat o mobilitat sectorial ha de conjugar especialitat i
abstracció, formació finalista i a la vegada creadora d'habilitats i capacitats
pròpies d'aprenentatge generalista i obert, com per exemple navegabilitat i
recerca per Internet. 

Un doble objectiu que no pot ignorar que la relació formació ocupació es
desenvolupa en un mercat no homogeni i canviant, tan en els perfils
ocupacionals com en les exigències derivades dels pilars del model
econòmic. Cal assumir que els llocs de treball no flueixen simbioticament a
les capacitats o vocacions dels treballadors sinó a les exigències de la
competència global, el que comporta que: no s'ha d'establir una correlació
rígida entre educació i ocupació, cal fomentar la flexibilitat de forma
compatible amb l'especialització, aquest aspecte és clau, al igual que
acceptar que les habilitats bàsiques dels llocs de treball han de ser
adquirides prèviament que els treballadors entrin a l'empresa. Uns
coneixements que han d'esser acreditats i acreditables per garantir la
ocupabilitat i la competitivitat empresarial i territorial, ja que sense
ocupació de qualitat i empreses competitives no es genera la riquesa que
permet el progrés dels ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu
President del Consell Assessor de l Junta de Cercle per al Coneixement, http://www.cperc.net/.
Director General fundació per l' ESDi

1 comentaris:

dada xu ha dit...

louis vuitton
marc jacobs handbags
doudoune moncler
nike roshe run
burberry outlet canada
pandora jewelry
ed hardy
birkenstocks
lebron james shoes 2017
polo ralph lauren outlet
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada