29 de març 2010

Despesa militar i maldesenvolupament

Conferència d'Arcadi Oliveres,
president de Justícia i Pau.

Barcelona, 12 de maig del 2006.
Jornades “Justícia en un món global”




Baixa-te-la en Word

Intentaré parlar de “Guerra, despesa militar i maldesenvolupament” en dues parts específiques: primer, intentar veure quines són les dimensions econòmiques de la guerra i com aquestes dimensions econòmiques són nefastes per al desenvolupament, i en segon lloc, explicar què és el que es pot fer des de la societat civil, des dels països, des dels organismes internacionals, per canviar aquesta mala orientació de la despesa militar, aquesta mala orientació de la guerra. Dit d’una altra manera, per treballar per la pau, però en aquest cas, des del punt de vista de l’economia de pau.

Per tant, una primera part, més aviat explicativa del maldesenvolupament que suposa la guerra, i una segona part explicativa de les propostes que s’han fet, que són bastantes, en terrenys de pau.

Les mentides en les guerres: Tanmateix, abans de començar tant la primera com la segona part, crec que hi ha una cosa que és obligada de dir. En gairebé tots els temes que tractem en aquestes jornades i, en general, en els temes que tractem a Justícia i Pau, gairebé sempre és difícil trobar la informació veritable de les coses. Estem en una societat que s’anomena societat de la informació, que s’anomena societat de la comunicació, en la qual no en sabem “de la missa la meitat”. Resulta que ja sabem tots que les informacions estan manipulades, sabem que es diuen mitges veritats, però en el cas de la guerra, que és el que avui ens ocupa, això passa d’una manera extraordinària. I, per tant, la primera nota que voldria fer és una nota d’atenció sobre la necessitat d’anar a buscar la real situació de les coses i no creure’ns aquella primera informació que ens arriba.

Recordarem que ara fa tres anys, quan va començar la guerra de l’Iraq, un personatge ben conegut, per cert bastant nefast, que es diu Donald Rumsfeld va dir als periodistes: a partir d’avui us mentiré. Jo suposo que havia mentit sempre, però a partir d’aquell dia ho va fer explícit, perquè se suposa que qualsevol guerra exigeix la mentida com a instrument de funcionament.

Per tant, anem molt en compte perquè la mentida es dóna sobretot en aquest món de la guerra. Posaré alguns exemples: en un diari que tinc per seriós que es diu El País - n’hi ha d’altres que no ho són gens, però aquest jo l’hi tinc- ara fa cosa d’un mes i mig hi havia una notícia que omplia tota la pàgina que deia: “Washington preocupado por el creciente poderío militar chino”. Bé, si tu llegeixes només aquest titular i no t’assabentes de res més, que és el que acostuma a passar a aquells que només miren la televisió, automàticament et comences a imaginar milions de xinesos avançant per Mongòlia o arreu del món. A part que la Xina no ha tingut mai aspiracions imperialistes extraterritorials, el que sí que és evident és que has de mirar una mica quina és la despesa militar xinesa que porta a aquest suposat “poderío militar”.

El diari El País, afortunadament, donava aquesta informació i ens deia la quantitat de dòlars que la Xina destinava a la despesa militar; aquesta quantitat la dividim pel nombre d’habitants que té la Xina i després fem la mateixa operació respecte els Estats Units; miraves els resultats i veies que cada ciutadà dels Estats Units preparant el seu poderío militar gasta 42 vegades més que cada ciutadà xinès. Per tant, els que han d’estar preocupats no han de ser els ciutadans d’Estats Units sinó més aviat els ciutadans xinesos del creciente poderío militar norteamericano. Però el diari, un diari aparentment seriós, ja ens ha encolomat una notícia que si ens la creiem immediatament ens farà pensar en la necessitat de defensa davant d’una amenaça xinesa. És una mostra de com les mentides ocupen un espai bastant important en això de la guerra.

Una altra mostra: la setmana passada o ara fa deu dies, el govern espanyol va decidir ampliar la quantitat de tropes presents a l’Afganistan. I l’opinió pública, excepte una petita reivindicació d’Izquierda Unida, no ha dit res davant d’aquesta ampliació, quan, ara fa tres anys, es van mobilitzar milions de persones dient que no calia anar a l'Iraq. En canvi sembla que la presència a l’Afganistan és acceptada i ben acceptada amb tota normalitat. És veritat que en la presència a l’Afganistan hi ha algunes condicions d’implicació diferents de les d'Iraq. En tot cas, però, el que és evident és que en aquesta guerra no s’han assolit, ni de molt lluny, les finalitats que s’havia dit que s’assolirien.

Per tant, jo diria que la validesa, dins de l’opinió pública, d’aquesta guerra no hauria de ser tanta com perquè ningú no digués res quan les tropes espanyoles van a l’Afganistan. I ho explicaré amb una mica de detall: quan el Sr. Bush va dir que aniria a l’Afganistan a començament de l’any 2002, va dir que hi aniria per tres raons diferents: la primera, ben exemplar en aquells moments, era la de trobar Bin Laden. Pensem que havien transcorregut pocs mesos des de l’11 de setembre i semblava que es volia trobar immediatament a Bin Laden. La segona raó que va apuntar el Sr. Bush en aquell moment va ser que es milloraria la condició de la dona afganesa, molt maltractada pels talibans. I era veritat. I, en tercer lloc, que anant a l’Afganistan es podria immediatament reduir, potser fins i tot anul·lar, el tràfec d’heroïna, que era molt potent en aquell moment.

Bé. Ara ja han passat tres anys i mig des que es va acabar la guerra i ens adonem que aquelles tres finalitats que es van vendre molt bé davant de l’opinió pública i que van justificar la guerra a l’Afganistan no s’han assolit, ni de lluny. En primer lloc, tots sabem que al senyor Bin Laden no l’han trobat i la meva percepció particular és que no tenen les més mínimes ganes de trobar-lo. En Bin Laden acostuma a treure uns vídeos molt interessants cada vegada que hi ha eleccions als Estats Units. Als americans els agafa molta por, i a més vídeos de Bin Laden més vots per al senyor Bush. Per tant, jo dubto que el senyor Bush estigui disposat a perdre un agent electoral que li facilita tant les coses. Però, independentment de les bromes, tots sabem que hi ha vells contactes. En Michel Moore ja ens ho ha demostrat en altres pel·lícules de l’estil de “Bowling for Columbine”, on s’expliquen velles vinculacions entre els Bush i els Bin Laden.

En concret, l’actual president dels Estats Units, abans de dedicar-se a la política, sembla que tenia un negoci de petroli amb col·laboració amb un soci seu que es deia Salem Bin Laden i que resultava ser germà de l’Osama. Però no és únicament això sinó que, per altra banda, el pare dels germans Bin Laden va morir en un accident d’avioneta quan sobrevolava els pous de petroli, vigilant-los en nom del seu patró que es deia Prescot Bush, l’avi de l’actual president. Dit d’una altra manera, el pare dels Bin Laden era empleat de l’avi de l’actual president Bush. Això ja dóna una certa perspicàcia, una certa capacitat de veure quines relacions hi ha.

Per cert, parlant de l’avi d’en Bush, potser val la pena dir que aquest home era molt espavilat pels negocis. Tan espavilat que va tenir un gran benefici cap allà els anys 30 amb els seus negocis de petroli i d’altres que no eren de petroli, amb els quals evidentment el seu fill i el seu nét es van poder pagar la campanya electoral. Però d’aquests diners que guanyava a començaments del segle XX, una part important la destinava sempre a una mateixa finalitat que no era altra que el finançament del partit nazi alemany. Jo penso que convé escriure alguna vegada la història que expliqui clarament que en Hitler va ser alimentat abundantment per l’avi d’en Bush i una mica de la seva “camarilla”.

Per tant, amb aquestes condicions no sembla fàcil que a en Bin Laden el trobin. En segon lloc, i pel que fa referència a l’altre argument de la guerra de l’Afganistan, que era la dona afganesa, penso que tots som conscients que el passat mes de gener van haver-hi eleccions municipals a l’Afganistan i es va poder veure la cua de votants, els homes en un costat i les dones en un altre. Vam constatar que cap dona s’havia tret el “burka”, cosa que ens havien dit els americans que passaria a les tres setmanes de la seva arribada. Però els costums no canvien d’avui a demà, els marits no deixen d’avui a demà que les seves dones es treguin el “burka” i, fins i tot, algunes dones, com a signe d’identitat, el volen mantenir. De manera que, donades les circumstàncies, el “burka” segueix igual.

I, finalment, pel que fa referència al tràfec d’heroïna, que era el tercer objectiu que el senyor Bush assenyalava de la guerra, resulta que, segons dades que es poden constatar, en diferents anuaris que tracten del conreu d’opi, de les hectàrees cultivades i de les tones recollides, des de l’arribada dels nord-americans el tràfec s’ha multiplicat per cinc.

De manera que és evident que cap dels objectius que s’havien assenyalat s’han assolit i, per tant, és incomprensible que l’opinió pública digui que sí a una cosa que és radicalment diferent a com s’havia plantejat.

Però encara una petita nota al marge: si la guerra de l’Afganistan no era per trobar a en Bin Laden, no era per millorar la situació de la dona afganesa, no era per disminuir el tràfec d’heroïna, aleshores per a què era? I això val la pena saber-ho, perquè poques setmanes després que es donés oficialment per acabada la guerra -que no s’ha acabat, ja ho sabem, però oficialment sí- es va produir una reunió, que els diaris van ensenyar, en la que s’abraçaven tres persones: primer, el president que els Estats Units acabaven de nomenar com a nou president de l’Afganistan, un personatge que coneixem perquè no fa gaire es va entrevistar amb el ministre espanyol de Defensa. És un senyor presumidot, alt, ben plantat, que es diu Ahmed Karsai i que just el dia que va ser nomenat, la seva nota biogràfica explicitava que portava almenys deu anys rebent puntualment, cada mes, la nòmina de la CIA.

Aquest senyor s’abraçava al mateix temps amb el president del Pakistan, un personatge anomenat Musharaf, el qual em penso que va ser un dictador imposat pels Estats Units. Aquests dos s’abraçaven finalment amb un tercer president, el nom del qual ignoro, president del Turkmenistan, país important perquè fa frontera amb el mar Caspi; el nom d’aquest president no el sé, però si sé que en la capital d’aquest estat hi té una estàtua d’or massís amb la seva figura, amb dimensió humana, que a més va donant voltes tot el dia, segons com raja el sol, és a dir, està cara al sol, la qual cosa demostra la seva ideologia.

Així doncs, aquests tres personatges s’abraçaven fortament i decidien, ara que eren amics perquè havia acabat la guerra, construir un oleoducte que portaria el petroli del mar Caspi, travessant successivament Turkmenistan, Afganistan i Pakistan, i desembocant a l’Oceà Índic, on seria carregat en vaixells que se l’endurien cap als Estats Units.

Jo veig en la guerra de l’Afganistan uns interessos petroliers similars a la guerra de l’Iraq. Per acabar-ho d’arreglar diré que aquest oleoducte, això és una cosa molt popularitzada, està sent construït per una empresa nord-americana que es diu Hally Burton, el principal accionista de la qual s’anomena Dick Chenney, vicepresident dels Estats Units.

Ja veiem que aquesta guerra de l’Afganistan no té cap tipus de justificació, però els mitjans de comunicació l’han pervertit davant de l’opinió pública.

I per acabar amb aquesta idea sobre els mitjans de comunicació voldria posar una nota d’atenció sobre una informació que es va publicar no fa gaire i que penso que és interessant de conèixer. A França hi ha un parell de diaris que són els més llegits de tots; un, que a mi m’agrada, que es diu Le Monde i un altre, que no m’agrada, que es diu Le Figaro. Bé; Le Figaro era propietat d’un empresari familiar, una mena de Comte de Godó a la francesa. Aquest senyor va morir fa cosa de tres anys i va deixar la propietat del diari en mans dels seus vuit fills. Però com que les herències de vuit fills solen ser complicades, aquests vuit germans van decidir desprendre’s del 80% del diari per tal de fer calerons, quedar-se amb un 20% en record i referència al seu pare, i viure tranquils. I qui va adquirir aquest 80%? Doncs es va vendre en dues parts de 40 i 40. La primera part va ser adquirida per un industrial francès que es diu Serge Dassault, el principal fabricant d’avions de combat de França. I l’altre 40% va ser adquirit per una empresa nordamericana financera anomenada Carlile, l’accionista número dos de la qual és diu George Bush, pare de l’actual president.

De manera que ja em diran vostès què poden saber els francesos de la guerra de l’Iraq, quan un dels diaris més llegits està en mans, en un 40%, d’un fabricant d’avions de combat i un altre 40% en mans indirectes del senyor Bush. Per cert, que Serge Dassault, a més de tenir la fàbrica d’armament, té una condemna ferma de 10 anys de presó a Bèlgica per estafes comeses en aquell país, de manera que si trepitja Bèlgica entrarà a la presó immediatament.

L’estiu passat el senyor Bush i la seva companyia Carlile van considerar que no era interessant mantenir la propietat del diari i se la van vendre. Va ser adquirida immediatament per Serge Dassault, qui a hora d’ara ja disposa del 80% de la propietat del diari; per la qual cosa és l’amo absolut. Per això val la pena conèixer qui és. En Serge Dassault, que a hores d’ara té 75 o 76 anys, tampoc fa gaire anys que va perdre el seu pare, un senyor gairebé etern que en va viure 99 o 100. Doncs bé, el seu pare, el senyor Marcel Dassault, ara fa cosa de 50 anys va esdevenir el padrí i va pagar els estudis i la formació a l’estranger d’un jove francès amb capacitats però no amb tants diners com volia, que es deia Jacques Chirac. De manera que a partir d’aquí ja veiem una mica quin nivell de manipulació informativa podem estar vivint.

I com que estic parlant de les armes, permetint-me que encara que surti de la guerra digui una cosa terrible i penosa: ara fa un mes l’editorial francesa Hachette, que és l’editorial francesa més important, va comprar tot el segment editorial d’una gran empresa de comunicació nordamericana que es diu Times Warner. En el moment en que es va quedar amb aquesta part editorial, més tots els actius que tenia Hachette, la va convertir en la tercera editorial més important del món. Hachette a hores d’ara té controlada l’edició del 60% dels llibres de text de França. Doncs bé, Hachette, que com dic controla el 60% del llibre educatiu a França, és propietat d’un senyor que es diu Arnaud Lagardère, que és el fabricant més important de míssils de França. Per tant, a partir d’aquí, ja veiem de quina manera estem constantment vivint sota una manipulació informativa.

M’he estès massa, i me n’excuso, amb aquesta primera qüestió informativa, però m’obsessiona i volia plantejar-la.

Despesa militar: Entro ja directament en matèria, per veure quina és la dimensió econòmica que s’amaga darrera de la guerra. I la primera dimensió, ja ho diu el títol de la xerrada, és la despesa militar.

La despesa militar s’acredita i s’autoritza cada any, en el moment en què els diferents parlaments del món, cap allà a l’octubre o novembre, aproven els pressupostos de l’estat dins els quals hi ha una partida que diu: pressupost de defensa. Si nosaltres preguntem a qualsevol dels diputats o diputades que aproven el pressupost per quina raó han votat que sí la resposta pot ser de dos tipus:

La primera, la més banal, és que el diputat ha votat allò perquè el seu partit així li ho ha manat, i l’altra, una mica més substanciosa, perquè el país en el qual ell viu, sigui quin sigui, està sotmès a uns perills, unes amenaces, a les quals cal fer front. El diputat, responsable de la representació del poble i, per tant, de la seguretat del país, pensa que cal que hi hagi un exèrcit degudament equipat, preparat i armat, i que s’han de tenir diners per pagar els sous, fer maniobres i comprar armes. Aquest seria i aquest és, de fet, el discurs oficial.

Molt bé, doncs: necessitem diners. El que passa és que l’any 1991 es va produir un fenomen que en certa manera desmentia l’argumentació que estic donant. Tots sabem que l’any 91 l’enemic oficial d’Occident, el Tractat de Varsòvia i la Soviètica, va desaparèixer. La Unió Soviètica va implosionar, es va desfer completament, i el Tractat de Varsòvia es va dissoldre com un petit sucre dins d’un cafè. Així doncs, va desaparèixer allò que durant 40 anys havia justificat la despesa militar. A Espanya no tant perquè hi havíem arribat tard, com també vam arribar tard a l’OTAN, encara que hi havíem d’haver arribat. Però els altres països que estaven implicats en l’OTAN sempre havien viscut amb aquesta justificació de la Unió Soviètica.

Per tant, ens adonem que quan desapareix la Unió Soviètica i el Tractat de Varsòvia en el pressupostos dels anys 92, 93, 94 i 95 sí que baixa la despesa militar, però baixa en els països de l’Est, mentre que la dels Estats Units i de l’OTAN es manté, pràcticament, igual. Amb la qual cosa ens hem de plantejar una segona pregunta: si la despesa militar es justificava en funció de l’enemic, i si l’enemic desapareix i la despesa militar continua, vol dir que aquesta despesa militar realment deu tenir uns orígens diferents que els de l’amenaça i la seguretat dels ciutadans i, efectivament, els té.

I quins són els elements que s’amaguen, que impulsen la despesa militar i que no són la seguretat dels ciutadans, que és la raó oficial? Doncs jo crec que he trobat tres raons que justifiquen o que impulsen la despesa militar:

La primera és absolutament absurda, però absolutament certa: la inèrcia. Tots coneixem el principi d’inèrcia: nosaltres anem a l’autobús, l’autobús frena i tenim tendència a anar cap endavant. És a dir, la inèrcia pretén que continuem de la manera que estem. I aquest principi d’inèrcia és perfectament aplicable a la despesa militar perquè cada any, cap al mes de juliol, el Ministre d’Hisenda demana als diferents ministeris del país quin és l’avantprojecte de pressupost que tenen per a l’any següent, és a dir, què necessiten per a l’any vinent. I succeeix que quan el ministre de Defensa presenta al ministre d’Hisenda el seu avantprojecte de pressupost, l’únic que no mira són les amenaces; el que mira és una cosa molt senzilla: quin pressupost tenia l’any passat, quina inflació hi ha hagut aquest any i què em demana l’any que ve per no perdre capacitat adquisitiva. I res més, res més que això. La inèrcia marca la determinació de la despesa militar. Que això ho faci el ministre d’Educació té un cert sentit, perquè suposa que l’any que ve hi haurà més o menys alumnes, i que ho faci el de Sanitat potser també, i també el de Justícia, però que ho faci el de Defensa no, perquè hauria d’analitzar quins tipus d’amenaces hi ha, però no ho fa i es demana directament un pressupost.

Aquest és el primer motiu que impulsa la despesa militar, al marge de qualsevol interès general. I quin és el segon motiu?

El segon motiu és la famosíssima modernització. En el món de les armes igual que, per exemple, el món de l’automòbil, sempre hi ha novetats a exhibir. Els que són aficionats als cotxes saben que poden anar cada any al saló de l’automòbil de les diferents ciutats del món i veure les últimes novetats. Doncs també hi ha salons de les armes i, concretament, en el món n’hi ha cinc de ben importants: dos als Estats Units, un a França, un a la Gran Bretanya i un a Singapur.

Aquestes grans fires de l’armament són visitades pels responsables de l’Alt Estat Major, pels Ministres de Defensa, pels generals en càrrec i coses d’aquesta mena. Aleshores, aquesta gent, en aquestes fires d’armament, es comporten exactament igual que un nen es comporta davant de la fira de Reis: això ho vull, això m’agrada, això és més “maco”, això és més ràpid, això és més sòlid, això té més velocitat, això té més visió nocturna, això és més lleuger, això té més autonomia de vol, això té més punteria, això té més no-sé-què que el que jo tinc. I per tant, ho vull. Ho necessito. Tinc amenaces? No, però ho vull perquè és més modern. Haig d’estar sempre allò que els francesos en diuen “dernier cri”. Haig d’estar a l’última moda. Evidentment, després arriba el ministre d’Hisenda amb unes tisores i va retallant però, d’entrada, alguna cosa acaba colant. Aquest és el segon motiu impulsor de la despesa militar.

I el tercer motiu impulsor de la despesa militar és el que el general Eisenhower va batejar amb el nom de complex militar industrial. És a dir, aquesta xarxa tramada d’interessos en què hi participen tots aquells que tenen alguna cosa a guanyar amb la despesa militar: els fabricants d’armament, els venedors i comissionistes, els bancs que financien l’operació, els empleats del ministeri de Defensa que hi tenen interessos, els militars, els investigadors científics que estan darrera l’evolució d’aquestes armes, els que fan la publicitat d’aquestes armes i tots aquells que d’una o altra manera es lucraran amb el negoci de l’armament. I, evidentment, la força d’aquest complex, com va denunciar el mateix Eisenhower -que no era pacifista perquè era general, i no era antinordamericà perquè era president del país- seria un perill futur.

I efectivament ho és. A l’any 1999 o 2000, sota el manament del president Clinton, vaig tenir ocasió d’assistir en aquell país a unes jornades, òbviament fetes des de l’òptica pacifista, en les quals es parlava de la despesa militar, i va aparèixer un company nord-americà que va fer una ponència que valia la pena d’analitzar. En la seva ponència ens preguntava la figura de les 30 persones que dins d’Estats Units participen, com a senadors i com a congressistes, a les respectives comissions de defensa. En total, són 20 congressistes i 10 senadors. I ens va dir, amb dades a la mà, que aquestes 30 persones, una a una, eren corruptes. Totes elles -després, més tard, parlarem de corrupció-

Totes elles cobraven, d’una banda, el sou que els corresponia com a senadors o congressistes, i d’altra banda cobraven, i aquest senyor ens ho va detallar un per un, d’una empresa d’armament diferent, que els donava un tant mensualment perquè a canvi defensessin la compra, en el moment en què s’haguessin d’aprovar els pressupostos, dels tipus d’armes a les quals la seva empresa es dedicava a fabricar. Era escandalós que ni un sol senador o congressista de la Comissió de Defensa fos honrat i que tots fossin corruptes, i el ponent deia: aquest cobra d’aquesta empresa, aquests fins i tot cobra de dues empreses, aquest cobra d’aquesta altra, etc. No ens ha d’estranyar, en aquestes circumstàncies, que el dia que el senyor Bush diu que se’n va a la guerra de l’Afganistan, darrera seu surtin 30 senadors aplaudint frenèticament perquè, esclar, els hi va el sou de tota la temporada.

De manera que tenim els tres veritables orígens de la despesa militar: la inèrcia, la modernització i els interessos del complex militar industrial. I a on ens ha conduït aquesta despesa militar impulsada d’aquesta forma? Doncs a uns nivells desbocats. El nivell màxim de despesa militar es va assolir l’any 1987, quan els Estats Units tenien aquell president somrient però que no s’assabentava de massa coses, que tenia una obsessió anomenada “la guerra de les galàxies”. Aleshores, el pressupost va arribar al bilió de dòlars. Un ú i dotze zeros. I hem d’entendre el bilió en termes llatins, perquè en termes anglosaxons un bilió no és amb dotze zeros sinó amb nou zeros. El “billion” nord-americà són mil milions nostres, allò que a sud-amèrica en diuen un millardo. Jo m’estic referint a un bilió nostre, un ú amb dotze zeros; això que a nord-amèrica anomenen “one trillion”. Doncs això és l’import de la despesa militar mundial. I com que estem parlant de maldesenvolupament mundial puc dir que un bilió de dòlars és exactament vint vegades més que el que la FAC demana per eradicar la fam en el món.

Diu la FAO que amb una inversió anual de 50.000 milions de dòlars n’hi hauria prou per treure la pitjor plaga del món, que és la fam. Diu la FAO que eradicar la fam costaria 50.000 milions de dòlars anuals, que és una vintena part del que estem gastant en la despesa militar. Amb això ja està dit tot.

Si volem una altra referència puntual, va sortir fa tres setmanes al diari La Vanguardia, amb motiu del tercer aniversari de la guerra de l’Iraq, un article d’un premi Nobel d’Economia, que deia que a hores d’ara la guerra de l’Iraq ja porta gastats 450.000 milions de dòlars; dit d’una altra manera, amb el que hem esmerçat en la guerra de l’Iraq hauríem pogut cobrir les necessitats de fam mundial durant 9 anys.
La despesa militar espanyola: I com és la despesa militar espanyola? Doncs, evidentment, també és bastant important. I penso que ja que estem a Barcelona, val la pena fer-ne referència. Aquí la despesa militar és una cosa que els meus companys saben bé, sobretot en Pere Ortega que està aquí, ja que això ho treballen cada any, és una despesa que no reflecteix ni la meitat de la veritable despesa militar. Quan nosaltres anem a mirar al Ministeri de Defensa quina quantitat li han assignat veiem una quantitat, però després ens assabentem que fins i tot la pròpia OTAN ha protestat, ja que Espanya té el costum d’amagar una part de les despeses militars en altres ministeris o en altres partides pressupostàries.

Per exemple, aquest famós avió de combat que s’està construint resulta que mai pertany a Defensa; ha passat molts anys per Indústria perquè el que hi ha hagut durant una temporada al Ministeri d’Indústria ha passat per tecnologia, i així ho tenim ben col·locat. I així ha passat amb moltes altres partides que surten d’Afers Estrangers quan estem a l’OTAN, que surten a Foment quan estem fent una pista militar, que surten del Ministeri de l’Interior quan parlem d’un cos armat com la Guàrdia Civil, en fi, que surten les de despeses de “otros ministerios”, etc.

Espanya gasta el doble del que diu que gasta en despesa militar. I això representa uns 44 o 45 milions d’euros diaris, que, si no vaig errat, corresponen a uns 7.600 o 7.700 milions de pessetes al dia. Pensem ara, per exemple, quina és la quantitat que el govern espanyol dedica cada any a finançar beques per a estudiants i resulta que aquesta quantitat se situa en uns 40.000 milions de pessetes a l’any. Per tant, vol dir que el que el govern espanyol destina a beques deuen ser, en un any, cinc o sis dies de despesa militar.

Una altra dada comparativa que penso que val la pena que coneguem és l’ONU. A l’ONU li demanem moltes coses: li demanem pacificació, li demanem democràcia, li demanem control, li demanem governabilitat mundial..., i fem bé, perquè ho hem de demanar. Però l’ONU, en un sentit estricte, i en un sentit estricte vull dir entesa només com a Assemblea General, Consell de Seguretat, Secretari General i Comitè Econòmic i Social, i no, per tant, com a organismes especialitzats, té cada any un pressupost que és exactament el mateix que té el ministeri espanyol de Defensa durant dos mesos. Li donem a l’ONU durant un any el mateix que li donem al Ministeri de Defensa durant dos mesos. Penso que la xifra és veritablement escandalosa i val la pena tenir-la present.

Aquest és el pressupost militar espanyol. I atenció: em quedo curt. Em quedo curt perquè els càlculs del meu estimat Pere Ortega són absolutament correctes però nosaltres, quan presentem aquests càlculs, els presentem en base al pressupost, que són càlculs “a priori”, i resulta que la veritable despesa no és la que es fa “a priori” sinó la que s’ha executat “a posteriori”. Aleshores, ens adonem que tots els ministeris, a final d’any, reben suplements o alguns no – alguns han gastat menys del que tenien pressupostat – i, aleshores, si enlloc de mirar el pressupost mirem allò que es diu l’execució del pressupost, veiem que hi ha ministeris als quals se’ls dona suplement de crèdit. I el ministeri espanyol que més suplement de crèdit rep sempre és el Ministeri de Defensa. I fins i tot puc assegurar, perquè va ser una cosa que em va escandalitzar, que en un any concret, que va ser el 1991, el suplement de crèdit que va rebre el Ministeri espanyol de Defensa era exactament igual que el pressupost del ministeri d’aquell any.

És a dir que, per una banda, hi havia el pressupost del ministeri; per altra banda hi havia el doble del pressupost del ministeri amagat en altres ministeris, i en tercer lloc hi havia el suplement de pressupost que equivalia al pressupost de l’any. De manera que els ciutadans quedaven enganyats en dues terceres parts, perquè el ministeri només declarava una tercera part del que gastava en aquell moment. Això seria el que fa referència a la despesa militar espanyola.
L’exèrcit: La segona qüestió que està darrera de la preparació de la guerra dins d’aquest àmbit és l’exèrcit. El primer és tenir diners, però un cop tenim diners la segona cosa que ens plantegem és tenir un exèrcit.

Segons estimacions de Nacions Unides – que surten en tots els anuaris – en el món hi ha uns 26 milions de militars. Militars en un sentit estricte, és a dir, sense comptar guerrillers, paramilitars, guàrdies civils, carabinieri, etc.: només militars. Quan nosaltres preguntem per què serveixen aquests militars, la resposta que avui en dia és més sovintejada, sempre és la mateixa: per tirar endavant accions humanitàries.

Va caure a les meves mans, ja fa bastant de temps, i per tant això s’hauria d’actualitzar, un estudi de l’ONU que parlava de què caldria fer per tenir forces de pau que anessin a fer el “peace-keeping”, el “peace-making”, el “peace-building” i totes aquestes coses que Nacions Unides vol fer arreu del món. I s’estimava una necessitat de 400 o 500 mil persones per tirar endavant aquestes tasques.

Doncs jo ja m’hi conformo, sempre i quan ens quedem amb aquest mil milió de persones i enviem els altres 25 milions i mig cap a casa seva, per descomptat. Però això no ho fem; més aviat estem construint coses en direcció contrària. Perquè l’any passat vam deixar de banda, afortunadament, la Constitució Europea, perquè dins la Constitució Europea està previst que Europa s’acabi de dotar d’un euro-exèrcit. I això de l’euro-exèrcit no preveu, en cap moment, la dissolució de l’exèrcit espanyol, o de l’exèrcit portuguès, o de l’exèrcit alemany, o de l’exèrcit que sigui, cosa que també s’hauria de produir, lògicament, perquè els Estats Units tenen un exèrcit federal però no tenen un exèrcit de Nebraska, o de Iowa, o de Ohio Per tant, vol dir que anem en la mala direcció.

I en el cas espanyol? Doncs exactament igual. En el cas espanyol teníem una plantilla que quan l’exèrcit era de lleva suposava 250.000 persones. Ara la plantilla en suposa 170.000 en l’exèrcit professional, però he de fer constar que no les tenen, perquè paguen poc i no les aconsegueixen totes. Per tant, en deuen tenir 140.000 o 150.000, però quan preguntes per què les tenen et diuen que és per fer tasques humanitàries.

M’he dedicat a mirar quanta gent ha anat a tasques humanitàries i, si no vaig errat, en els deu anys que hi portem, n’hi han anat unes 20.000. I que consti que sóc generós, perquè són 10.000 que hi han anat dues vegades. Però, en fi, admetem que siguin 20.000. I jo em pregunto: si són 20.000 per fer tasques humanitàries, perquè en tenim 170.000? Ni que sigui en plantilla. És una cosa absurda. Tan absurda que el tema em va començar a preocupar. I no únicament em va preocupar sinó que em va generar alguna nit d’insomni, i en una nit que estava completament despert se’m va obrir la llum i vaig entendre què és el que passava. A Espanya hi ha 50.000 oficials de carrera. A mi m’agrada criticar l’exèrcit però intento ser respectuós amb les persones que han escollit aquesta professió. Per tant, aquestes 50.000 persones que han estudiat per militar se’ls ha donar alguna feina, que per això han estudiat. No les podem enviar a casa, sota el risc que elles ens hi enviïn a nosaltres.

De manera que aquests 50.000 oficials els hem de tenir en plantilla. Però ja em diran vostès què és un oficial sinó pot, almenys, manar a dos soldats, que és el mínim a que pot aspirar un oficial. Per tant, si tenim 50.000 oficials que han d’aspirar a manar 2 soldats, immediatament sorgeix la necessitat de tenir 100.000 soldats per obeir els 50.000 oficials, el que significa: 100.000 soldats més 50.000 oficials sumen 150.000, més els 20.000 de tasques humanitàries dóna un total de 170.000. La plantilla em quadra i, des d’aquell dia, vaig poder dormir tranquil·lament totes les nits.

Bé, per tant, en segona circumstància, tenim massa gent a l’exèrcit i ja està.

El segon element és el de la investigació científica amb finalitats militars. Aquesta és, de vegades, la faceta més ben acceptada per l’opinió pública perquè condueix a la confusió econòmica. Existeix el mite segons el qual les investigacions militars tenen aplicació en el món civil i és cert que això, en algunes ocasions, s’ha produït. El transistor és un invent militar que apliquem en el món civil; el raig làser és un invent militar que apliquem en el món civil; internet és un invent civil desenvolupat pels militars i retornat al món civil; l’aviació militar alemanya va fer progressos en la segona guerra mundial que foren traspassats a l’aviació civil.

Per tant, hem d’entendre que sí, que hi ha progressos militars que s’apliquen en el món civil, però atenció amb allò que es diu en castellà “la inversa también es cierta”. Si en lloc de mirar el que s’aplica al món civil de la investigació militar, miréssim de destinar els diners directament al món civil, potser no tindríem un raig làser, sinó dos, i potser no tindríem un transistor sinó tres, perquè resulta que segons l’informe d’una organització, que aprofito per presentar als qui tinguin interès per aquest temes, perquè fa els millors informes de tots, que es diu CIPRI, el 50 % de les investigacions militars no es donen a conèixer per raons de secretisme. I l’altre 50 %, que sí que es fa públic, registrant-lo en un registre de patents, d’aquestes patents només en són demanades per les indústries entre un 15 i un 20%.

De manera que el 50% de la investigació militar mai es donarà a conèixer i de l’altre 50 % només se n’aprofitarà entre un 15 i un 20, el que vol dir que, al final, només se n’aprofitarà entre un 7 i un 10 % del total de la investigació militar. Més val que anem directament al món civil i obtindrem millors resultats.


Tenim, per altra banda, un exemple històric que ho justifica: quan van perdre la segona guerra mundial, Alemanya i Japó van ser castigats sense tenir pràcticament despesa militar - només podien tenir una petita quantitat de forces -. Aleshores, Alemanya i Japó, com que no podien produir investigació militar, es van canalitzar cap al món civil i van tenir les dues indústries més competitives de la segona meitat del segle XX. En canvi, qui es va dedicar a la investigació militar fou la Unió Soviètica i ja sabem com va acabar: amb les ciutats plenes de míssils secrets i els prestatges de les botigues buits. De manera que si volem fer progressar la indústria més val que treballem en el sector civil i anirem bé en el sector civil si ens desentenem del sector militar.

La indústria i el comerç: Segon element - per acabar amb aquesta primera part i fer després un apunt ràpid -: la indústria i el comerç.

Entraré especialment en el comerç perquè la indústria està més situada en els països del nord, i nosaltres en aquest seminari estem més preocupats pels països del sud, però el comerç d’armes, com és ben sabut, és un comerç que manté la direcció nord-sud; les armes es produeixen, es fabriquen, es venen al nord... i es guanyen diners i es compren i es paguen al sud. Per tant, el comerç d’armes és invers al comerç de droga, perquè la droga es produeix en el sud i es consumeix en el nord. En algunes ocasions, podem arribar a la conclusió que hi ha hagut armes que es paguen amb drogues i drogues que es paguen amb armes. El cas més destacat que coneixem era quan els “cocaleros” colombians enviaven la seva droga als Estats Units i els avions, de tornada, recollien armes que el govern americà enviava a la contra nicaragüenca perquè d’aquesta manera fossin armats. Bé, aquesta situació es dóna algunes vegades d’una manera sabuda, d’altres vegades sense saber-se, però en tot cas el que és evident és que es dóna.

El comerç d’armes té aquesta primera característica: és nord-sud. La segona característica és que és opac. Què vol dir que és opac? Doncs senzillament que no és transparent. I què vol dir que no és transparent? Senzillament que amaga alguna cosa. I què amaga? Doncs amaga la destinació o el contingut del producte.

A la gent que ven armes els entusiasma vendre armes, però no els agrada dir que venen armes. No és elegant dir que et dediques a vendre armes.

Nen, què fa el teu pare?
Ven armes.

No queda bé. Aleshores els que venen armes han d’intentar justificar altres coses. I per exemple, si envien helicòpters de combat, que és una cosa que ara tindran la sort de fer des d’Albacete, gràcies a l’ajut inestimable del Sr. Bono, el que fan és: primer enviar l’helicòpter com a vehicle civil i després, a destinació, li enganxen un parell de míssils d’unes caixetes que han arribat posteriorment i allò es converteix en una arma d’atac. Però el que més valia, que era el vehicle, s’ha venut com a vehicle civil. S’amaga el producte i, de vegades, s’amaga la destinació.

Des d’Espanya van arribar armes a la guerra de Ruanda l’any 1994. Hi havia un embargament de Nacions Unides. Com podien arribar les armes a Ruanda? Senzillament, es va fer públic després. Els venedors d’armes espanyols van corrompre els funcionaris de l’ambaixada del Panamà i aquests funcionaris els van lliurar uns certificats dient que aquestes armes anaven a Panamà. Aleshores, quan es trobaven a la duana s’ensenyava el certificat de darrera destinació que era Panamà i el govern les deixava sortir. Un cop eren a alta mar en lloc d’anar cap a Panamà, se n’anaven cap al golf de Guinea i des d’allà eren reconduïdes a Ruanda.

Sempre hi ha hagut situacions d’aquests tipus i algunes d’absolutament escandaloses com, per exemple, la molt coneguda i denunciada per l’ONU: venda d’armes a Iran i a Iraq simultàniament durant aquella guerra terrible que els va afectar els anys vuitanta.

Vull acabar aquesta part dient que Espanya no és aliena a la venda d’armes. Espanya és un país que fins i tot ha estat condemnat pel Parlament europeu a l’època de l’Aznar per la seva política agressiva de venda d’armes a països del Tercer Món i, tal com la Tica Font té censats, uns 80 països del Tercer Món estan fent guerra amb armes espanyoles, no ara, sinó en diferents èpoques dels darrers vint o vint-i-cinc anys.


Espanya, és lògic, no fabrica armes, per dir-ho d’alguna manera, de la sèrie A, que són les que van als països rics, sinó que per la seva categoria industrial Espanya fabrica armes de la sèrie B, que aquestes són les que compren els països del Tercer Món, amb la qual cosa Espanya s’ha convertit en un subministrador important d’aquests països.

Tot això és el que origina un maldesenvolupament; després, això sí, enviarem quatre soldadets a fer tasques de pau per desfer les malifetes que primer hem fet, però aquesta és la realitat.

Passo a una part final de conclusions dient que com que aquí volem donar una nota d’optimisme i penso que s’ha de donar, aquesta nota d’optimisme està vinculada al fet que jo crec que aquest cicle armamentístic que he anat definint en els punts anteriors és perfectament reversible. Podem reduir la despesa, podem reduir la indústria, podem reduir el comerç, podem reduir la investigació, podem reduir els exèrcits, podem reduir moltes coses, però, naturalment, falta voluntat política.

Per exemple: pel que fa a la despesa militar, si no vaig mal informat, hi ha una resolució de Nacions Unides que es va prendre amb motiu d’una assemblea general extraordinària sobre el desarmament, que es va celebrar l’any 1978 i que demanava a tots els països membres de l’ONU que reduïssin cada any un 5% la despesa militar. És evident que aviat farà 30 anys d’aquesta reunió i que cap país ha intentat complir amb una resolució de l’ONU en aquesta direcció. Però potser seria el moment de fer-ho, tenint en compte les dimensions que he dit abans que tenia aquesta situació.

Hem de reduir la despesa militar. Hem de reduir el comerç? Sí. Hem de reduir el comerç. Però resulta que totes les normes que s’estan traient per reduir el comerç normalment queden invalidades per la realitat.

Fa uns anys, penso que era el 1991 o el 1992, la Comunitat Europea es va dotar d’un codi de conducta amb vuit punts diferents que deien que no es podia vendre armes a països que estiguessin en guerra, que fossin dictadures militars, que tinguessin conflictes veïnals, que no respectessin els drets humans, etc. En total vuit normes diferents. Vaig llegir un informe, fet a Suècia, fet per una institució que es diu Societat per l’Arbitratge Suec, que demostrava que quan en la Comunitat Europea eren quinze, no pas encara vint-i-cinc països, de les exportacions d’armes que feien aquests quinze països, el 72% de les vegades es violava el codi del qual s’havia dotat la pròpia Unió Europea. És a dir que, per una banda, hem d’intentar evitar el comerç, però resulta que quan fem normes se les salten.

Per tant hi ha una única solució: si quan hi ha normes per evitar el comerç se les salten, el que hem de mirar és que no hi hagin les armes i, per tant, tancar les indústries. Tancar les indústries vol dir reconvertir la indústria militar en indústria civil. De vegades la gent diu: això ens portarà a l’atur. Potser sí o potser no, depèn. Si hi ha programes de reconversió ben conduïts podríem, perfectament, evitar l’atur. Espanya, per exemple, està gastant una quantitat incommensurable de diners en aquest moment en la construcció d’un avió de combat. Si en comptes de fer aquest avió se’n fessin per incendis forestals, la gent que fa avions seguiria fent avions, no aniria a l’atur i faria una cosa molt més útil que fer avions de combat, com és fer avions-cisterna.

Fins i tot amb números damunt de la taula, perquè és un càlcul que m’agradaria provocar, a Espanya hi ha unes 30.000 persones que treballen per la indústria militar, unes 14.000 o 15.000 d’una manera directa i unes 14.000 o 15.000 d’una manera indirecta, fent subministraments per aquestes empreses. Si ens dediquéssim d’avui a demà a tancar tota la indústria militar, suposadament deixaríem 30.000 persones a l’atur. Vaig preguntar, això sí, quan encara estàvem amb pessetes, a la Cambra de Comerç què representava crear un lloc de treball en el sector industrial, no en el sector de serveis. Em van dir que significava una inversió de 9 milions de pessetes per lloc de treball. Si deixem a l’atur 30.000 persones perquè tanquem la indústria espanyola d’armament i els hi volem donar feina a totes elles, havent d’invertir per cada una d’elles 9 milions de pessetes, ens donarà un total de 270.000 milions de pessetes. I d’on traurem els 270.000 milions de pessetes per donar feina als que pararan de treballar en la indústria d’armament? 270.000 milions de pessetes és la mateixa quantitat que el govern espanyol dedica cada any a comprar armes noves.

De manera que si durant un any el govern espanyol no compra armes, té diners suficients per obrir els llocs de treball per aquells que estan aturats. Si la indústria espanyola d’armament no es reconverteix és perquè no hi ha voluntat política de fer-ho. Em penso que això és també una realitat. Podem seguir amb altres processos de desarmament i vull acabar dient que per retirar, per canviar, per reinvertir aquesta situació no únicament hem de treballar a nivell econòmic, amb el comerç d’armes, amb la reducció de la despesa, amb la reconversió de la indústria, sinó també amb la nostra pròpia posició personal en front d’aquesta situació absurda. I ho dic expressament perquè estem a dia 12 de maig, en plena època de la Declaració de la Renda, i com és ben sabut, nosaltres podem intentar evitar aquesta despesa militar a través de postures d’objecció fiscal.

No tinc ara temps per parlar-ne, però sí que vull donar una bona notícia: fa cosa d’un mes el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va reconèixer per primera vegada el dret d’un objector, d’un antic diputat del Parlament anomenat Joan Surroca, que havia dit que ell no volia pagar la despesa militar. L’havia deduït de la seva declaració, Hisenda li havia fet pagar el que no havia pagat i ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li diu a Hisenda que li torni la quantitat perquè aquest senyor va fer bé de no pagar el percentatge que correspon a la despesa militar. Sembla, diuen els juristes, que això encara no crea jurisprudència, que fa falta una segona sentència però, en fi, estem pel bon camí i per tant si volem desfer tota aquesta qüestió absurda de la despesa militar també hi hem d’aportar la nostra pròpia responsabilitat personal.

1 comentaris:

dada xu ha dit...

swarovski crystal
coach canada
michael kors outlet
nike tn
kate spade
fitflops
polo ralph lauren outlet
true religion jeans
coach outlet store online clearances
polo ralph lauren outlet online
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada