22 de març 2010

Cultura i majoria social

Conferència de Jordi Porta,
President d’Òmnium Cultural

3er Congrés Catalanista, Barcelona
9 de setembre del 2009

Haig de començar donant les gràcies a molta gent. En primer lloc per invitar-me a participar al 3r Congrés Catalanista i a les paraules que m’han adreçat la Rosa M. Pujol, i l’Àlex Rocas, però sobretot i especialment a en Sr. Josep Espar amb el qual hem compartit moltes batalles durant molts anys.

Crec que ja està prou avançat el 3r Congrés catalanista com per dir coses que no formin part de la consciència de tothom. Quan he titulat la meva intervenció amb les paraules de cultura i majoria social també volia tenir en compte la pregunta genèrica, i que tractaré breument al final, que planteja la viabilitat de la independència de Catalunya.

Jo voldria començar fent una sèrie de consideracions sobre la situació actual, des d’un punt de vista cultural, sociològic, etcètera,... del nostre país. Que com he dit en part son coses ja conegudes però que m’interessa ressaltar com a opinions o respostes meves en aquest context.

En primer lloc podríem dir que tenim un clima bastant enrarit. Per exemple, la gent critica indiscriminadament tots els polítics, la gent opina que al país tot va molt malament. Només ha faltat el què ha passat amb tot el tema del Palau de la Música com perquè hi hagi una certa consciència de desànim, alimentada pels mitjans de
comunicació i els comentaristes i opinadors. Si un mira els titulars de la majoria de diaris d’opinió hi veus un context no gaire favorable a que el país tingui ganes i empenta.

En contrast amb això és cert que es produeixen fets culturals i puntuals que demostren que no és tant així i que en un moment determinat, després parlarem de la iniciativa d’Arenys, hi ha iniciatives de caràcter general prou potents com perquè aquest desinflament no hagi de ser una cosa dominant.

Però sí que és cert que estem en una situació que necessitaria incrementar la moral sobre el nostre futur. Per tant des d’aquest punt de vista les iniciatives com les del 3r Congrés Catalanista són positives. Per exemple: de vegades a mi em pregunten: I a vostè què li sembla: la llengua catalana d’aquí a 50 anys desapareixerà? I jo contesto - No ho sé, però allò que intento és saber el què haig de fer avui i demà per la llengua catalana. D’aquí 50 anys dependrà de la voluntat del què hagin fet els d’avui i de la voluntat dels catalans que hi hagi en aquell moment a Catalunya.

De vegades també ens embranquem a parlar de temes que jo crec que no cal dedicar-hi molt de temps. Per exemple hi ha molta discussió de vocabulari com ara, som nacionalistes? No, som independentistes? No, som catalanistes però no independentistes; som federalistes? som confederalistes?... Jo ja he fet constatar alguna vegada que el la distinció entre nacionalisme i independentisme em sembla una mica bizantina. Jo ja he dit alguna altra vegada que des de que la revolució Francesa va fer desaparèixer el sobirà, la sobirania s’havia de fer recaure en alguna cosa i això se’n va dir la nació o poble. Aleshores quan això es reconegut institucionalment no hi ha cap problema i la gent se sent nacional. Però quan això no és reconegut suficientment des d’un punt de vista institucional, converteixes aquesta mancança en un projecte polític i
d’això en diem nacionalisme.

És evident que hi ha nacionalismes de moltes menes. El sociòlegs va fan la distinció entre nacionalisme cívic i nacionalisme ètnic, per exemple. Nosaltres podem remarcar que hi ha el nacionalisme reivindicatiu amb voluntat d’arribar a tenir la institució política que hom vol, i el nacionalisme que intenta protegirse perquè hi ha una part del seu territori que té consciència nacional i que se’n vol separar i que l’estat plurinacional que en conté li priva d’aquest dret, és a dir el nacionalisme d’Estat. I aquests són dos nacionalismes enfrontats. En definitiva l’independentisme no és res més que l’intent de trobar una formula institucional per un projecte nacional que no està prou reconegut i que necessita convertir això en un projecte polític, per tant en nacionalisme.

Hi ha un altre tema important i és que en el cas de Catalunya, la consciència nacional que permet pensar en algun projecte polític es recolza molt sobre el seu procés cultural diferenciat. I aquest per mi és un tema molt important. Es diu que encara vivim del noucentisme i que vivim d’aquell projecte que van tenir a principis del segle XX uns sectors d’intel·lectuals catalans etc,... I també es diu que no hem acabat de dibuixar el nostre projecte cultural de cara futur. Bé, és possible, però no em serveix gaire el noucentisme, perquè les condicions sociològiques i del país han canviat d’una manera extraordinària, no aquí sinó arreu del món, però aquí amb unes condicions que suposen més dificultat.

Per exemple les referències culturals de les elits que marcaven doctrina, és dir, “els maître a penser” que en deien a França i que hi havia els anys 60 i 70. Avui no hi són. Però no és que no n’hi hagin aquí, sinó que no n’hi ha a França ni enlloc. Estem en una època d’una infanteria intel·lectual molt més àmplia, però que en canvi no hi ha aquelles referències gairebé indiscutibles com les que hi havia en aquella època. Això forma part dels condicionants en els que estem amb la situació actual. Un altre fet important, a mi em sembla, és l’impacte que avui tenen els “mass media”, els mitjans de comunicació. És molt important. Als anys 50 era impensable. I avui, com es crea l’opinió pública? Doncs fonamentalment es crea a través dels mitjans de comunicació. I qui controla aquests mitjans?

Permetin-me dir, que he mirat algunes dades del “baròmetre de la comunicació i de la cultura”algunes de les quals vostès ja les deuen saber. Em referiré a aquest baròmetre perquè és una enquesta que es fa amb una mostra molt àmplia, més de 30.000 persones. I és una enquesta que es fa permanentment i per tant té un grau de fiabilitat bastant important. Cada 3 mesos publiquen unes dades sobre el consum cultural. Deixint-me citar un parell de referències:

- El diari més llegit a Catalunya és el Periodico, després ve la Vanguardia, després el 20 minutos, després ve el Mundo Deportivo, després ve l’Esport, etcètera. Després tenim El País, el Marca, el Punt i finalment força avall l’Avui. El 42% de la gent llegeix el diari i d’aquest 42%, el 10% llegeix el Periódico. La veritat és que la meitat en català i la meitat en castellà. I l’Avui és un 1’2%. Aquets són els diaris que la gent llegeix.

- Si mirem altres mitjans de comunicació, m’he fixat per exemple en les revistes mensuals llegides l’últim mes: “Muy Interessante” és la mes llegida, després ve el “National Geographic”. El “Sapiens” deu ni do, té un percentatge força elevat. Llegeixen revistes un 38% del total de la població.

- I si mirem la ràdio, ho dic perquè tot això té a veure amb la pregunta final de la viabilitat. Catalunya Ràdio segueix sent la ràdio més escoltada de tot Catalunya. Un 53% de la població escolta la radio amb periodicitat, vol dir de dilluns a divendres o de dilluns a diumenge. La Cadena Ser és la segona, després ve Rac1, Onda Zero, Radio Nacional, la Cope, Punto Ràdio, Com Radio, Radio 4 etcètera... Les temàtiques més sentides des del punt de vista musical la més escoltada és Los 40 principales, Flaix FM, etcètera...

Bé, aquest és una mica el context.

- I si mirem, per exemple, la Televisió, TV3 continua sent la televisió més vista, s’ha de dir que quan mires els programes més vistos a vegades és el futbol, però dels telenotícies el telenotícies més vist és el de TV3. I en el ranking TV3 té el 19%, Telecinco té el 16%, Antena 3 el 16%, la Uno, la Cuatro, etcètera...

- I com a última dada que val la pena són els usos habituals d’internet en els últims 30 dies. Internet en aquest moment té un percentatge molt elevat perquè la gent utilitza internet i això en important pel que representa per a les noves generacions. Recordo un dia parlant del Diari Avui va venir el president del Consell del Diari Avui a la junta directiva d’Òmnium. A la junta Directiva d’Òmnium tinc un 60% de persones que tenen menys de 40 anys i en un moment determinat vaig preguntar: Vosaltres quin diari llegiu? Quin diari compreu? I em
van dir “Cap”. Van dir: Nosaltres entrem el matí aquí, encenem l’ordinador i mirem els diaris digitals. I jo els vaig dir home però per exemple, els articles d’opinió, és molt pesat llegir-los a l’ordinador i em van dir que no. I aquí hi ha un altre tema important. El mitjà que fas servir condiciona el contingut, segons
quin contingut amb televisió o ràdio han de ser missatges més curts, més frapants...

Bé, dic això perquè això representa un canvi molt important respecte a la situació sociològica i mental del país i cal fer un treball fort en aquest sentit. Qui diu això i amb les noves tecnologies, també cal fer referència als moviments de la població. Catalunya va començar el 2001 amb un 2% de població estrangera i ara estem al 16%. Amb una gent que arriba al país i que no sap que existeix un país que es diu Catalunya i, que un cop arriba aquí se’ls hi ha d’explicar. I s’ha de fer un esforç perquè es puguin sentir catalans, tenen bona voluntat en general i tenen la voluntat de sentir-se membres d’aquest país en el qual arriben. Però aquest és un element sobre el que s’ha de treballar. A Òmnium hi estem treballant justament.

Hi ha un altre fet important que és el fet, tant suat, de la globalització: el mercat és el que regula les relacions d’intercanvis culturals. Però els països amb Estat poden prendre mesures polítiques per corregir els desequilibris que les inèrcies del mercat poden crear. I els països que no tenen Estat tenen molta més dificultat, com és el nostre cas. És a dir quan algú em diu “l’intervencionisme de la Generalitat en el món Cultural es excessiu” li dic: - Escolti vostè sap que a França, la francofonia, la defensa que govern francès fa
de la seva cultura és extraordinària, vostè sap que estableixen quotes de pantalla perquè en els cines s’ha de veure un percentatge determinat de pel·lícules fetes a França? Vostè sap que hi ha promoció especial des del poder públic per afavorir la indústria cultural pròpia?”. I això que fan a França no ho podem fer a Catalunya? Bé, una de les raons és perquè no som Estat. Perquè als Estats és normal que s’accepti. I hem de tenir en
compte que a Catalunya tenim una particularitat bastant especial, respecta a com ha estat tractada la llengua i la cultura catalana durant els darrers anys i durant les darreres dècades.

Jo diria, justament, que un dels components importants de la consciència nacional catalana, que no passa arreu, és la llengua i la cultura pròpia. I d’una manera especial aquelles manifestacions culturals que fan servir la llengua catalana com a vehicle d’expressió. I això en altres contexts com per exemple Escòcia, - hi vaig estar-hi no fa gaire,- la llengua no és tant determinant com element d’identificació cultural i nacional com a Catalunya.

Per tant, la promoció de la llengua és un esforç que s’ha de fer. I en aquí, podem parlar entre d’altres dels programes d’immersió lingüística. Tot l’esforç que es pugui fer en aquest sentit és important. No fa gaire em van demanar de fer una compareixença al Parlament de Catalunya amb la nova Llei d’Educació que s’estava discutint i, evidentment, el Diputat del PP i el Diputat de Ciudadanos em van criticar a fons.

El del PP em deia: “Miri sap què passa, és que jo soc molt lliberal i per tant s’ha de deixar que la gent pugui lliurement escollir la llengua que vol a l’escola pels seus fills” i jo li vaig dir:- Miri, això és com una carrera de 100 metres, en què tu agafes un corredor, l’entrenes bé, l’alimentes bé, el tens ben preparat, ... i en un altre al mateix temps l’apallisses, el mates de gana,... i de cop i volta li dius, escolti, ara llibertat, ara que tothom corri el què pugui. Home, és un liberalisme una mica ingenu oi? I el de Ciudadanos que em va dir “Usted tiene que respetar el derecho que pueda escoger la lengua de mis hijos para la escuela”. No, escolti’m: i els que parlen àrab, què hem de fer?. El dret que té vosté és que els seus fills, quan acabin l’etapa  escolarització
obligatòria, coneguin bé les dues llengües oficials: català i el castellà. I l’immersió és un mètode per aconseguir això, com s’ha demostrat en els congressos que s’han fet sobre immersió lingüística. Es fa servir també aquest mètode en el Quebec, a la minoria suecoparlant de Finlàndia, etc...

A tots els llocs on hi ha hagut llengües minoritzades, es pot començar l’escolarització amb una llengua diferent de la parlada a casa, quan aquesta es dominant per raons històriques lligades a la política. Després també cal anar aprenent les dues llengües perquè cal que es puguin dominar les dues.

Bé, vull dir que aquesta és una batalla que encara tenim i és la capacitat que la gent pugui dominar la llengua pròpia i la llengua nacional del país. I això s’ha de fer des de l’escola, s’ha de mirar que en els mitjans de comunicació també hi sigui, per tant s’han de prendre mesures, tant socials com des del punt de vista del poder polític i, aquest és un element important. I Per què? Perquè jo sempre dic que les llengües no són
indiferents, no és simplement un mitjà de comunicació, una llengua configura una forma especial de relació de la persona amb l’entorn i és un cert misteri històric perquè a partir del Llatí es creen llengües diferents en què hi ha una col·lectivitat que es comunica d’una manera i així s’explica la seva relació amb el món d’una manera
diferent i s’expressa d’una manera diferent. I això forma part de la riquesa cultural de la humanitat.

Aleshores el què passa és que una de les característiques de la globalització de la societat moderna és que les situacions del mitjans de comunicació i del mercat també tendeix a la homogeneïtzació dels missatges i la homogeneïtzació lingüística. I per tant només les grans llengües, la primera que es parla en el món diria que és la Xinesa, després ja ve l’Anglès, doncs són aquestes llengües les que per raons de mercat podrien arribar a homogeneïtzar lingüísticament la gent. Que s’han de conèixer? Sí, Que els catalans hem de conèixer tres o quatre llengües? Sí, però que la pròpia és aquesta i que d’una manera específica ens permet relacionar-nos amb els altres i amb els que ens envolten d’una manera pròpia. Bé, aquest tema, és un tema que s’ha estat discutint i s’ha d’estar treballant constantment.

Sobre el tema de la població i la seva composició, de fet no és novetat, el fet que tinguem un 16% de la població que no es nascuda a Catalunya. És un tema que l’Anna Cabré que és una especialista en demografia, diu que és el sistema català de reproducció. El sistema català de reproducció és un sistema en el que la natalitat pròpia ha estat relativament baixa i els requeriments de l’economia els ha cobert a base
d’absorbir persones que venien de fora. Hi això per dues raons, diu ella, que caldria veure si això encara ho conservem. Una és que els hi agrada veure el valor que es dona al treball en el nostre país. Que el treball és un valor important a Catalunya. I segona que tenen capacitat d’una ascensió social superior a la que hi ha en altres països. O sigui un valor al treball superior al d’altres llocs i una capacitat d’ascensió a l’escala social
superior a la d’altres països. Això s’haurà de veure si en el futur es manté. Però aquests són dos atractius fonamentals que hauria de tenir i mantenir la societat catalana.

Ara, com hem de fer perquè aquesta gent pugui sentir-se el país com a propi i per tant el projecte nacional sigui també el seu projecte? Bé això s’ha d’anar aconseguint. Un dels programes que tenim a Òmnium no només és el voluntariat lingüístic sinó que n’hi ha un altre que en diem el “Quedem”. Són grups de 20 persones barrejats amb gent del país i gent de fora que fan una experiència cultural conjunta i a partir d’aquí es va veient la capacitat de que alguns s’adonin de que tenen la possibilitat de sentir-se, no diferent dels altres, sinó igual que tots. Veuen que poden aprendre i dominar la llengua del país i aprendre la cultura del país sense que hagi de renunciar a la seva. Un dia em deia un xicot senegalès, “el problema el tenen vostès, els catalans· Era un noi que parlava un català correctíssimament i em deia –“ vostès quan em veuen a mi amb la pell diferent i d’un altre color se’m dirigeixen em castellà. I ja m’explicarà perquè he hagut de fer jo
aquest esforç de voler-me sentir del país i conèixer la seva llengua, si després vostès em parlen amb castellà.”

Tot això s’ha produït i especialment la immigració forta que va ser als anys 50 que venia del sud d’Espanya, en una època de dictadura franquista i per tant de possibilitats nul·les de poder controlar com podíem fer que aquesta gent es poguessin sentir membres del país i poguessin conèixer la llengua, etcètera.
Passem a una situació més directament política però que val la pena tenir-ho emmarcat en aquest context cultural, que és un context en el qual hi hem de treballar i la societat civil, i l’administració pública i els polítics i tots... I hem de treballar i hem d’intentar donar eines i instruments perquè la gent pugui arribar a sentir-se aquest país com a propi. No només des d’un punt de vista lingüístic i cultural sinó també per raons de la
seva capacitat de resoldre els seus problemes i les seves necessitats.

Ara arran d’aquests temes de la consulta d’Arenys vaig llegir un article a la Vanguardia que deia: “Vostès
creuen que la majoria dels ciutadans de Catalunya són independentistes? Primera pregunta. Vostès creuen que no estan molt més preocupats pel problema de l’atur que no pas pel problema de la independència de Catalunya? Segona pregunta” I jo en el meu petit bloc vaig contestar: - Que la majoria dels ciutadans catalans siguin realment independentistes no ho sabem. Ara, si no ho sabem, perquè tanta por a consultar-ho i preguntar-ho? La única manera de saber-ho és pregunta’ls-hi. I perquè posen tants impediments per a que la gent pugui expressar-se lliurement de si ho vol o no ho vol? I el tema econòmic és una fal·làcia perquè de fet per què volem ser independents ho volem per tenir els instruments institucionals per respondre millor a les necessitats dels ciutadans i no cal recordar el 10% de l’espoli fiscal del nostre PIB i moltes altres coses i
per tant la capacitat de poder resoldre millor els problemes dels ciutadans. I això ho hem de poder explicar. Hem d’explicar que estar connectat una cosa amb l’altre la capacitat institucional nostre i la solució als problemes socials que la gent té.

Bé, situats una mica en aquest marc, a mi m’agradaria explicar breument quina és la situació de la nostra evolució durant aquest temps. Nosaltres varem tenir la dictadura franquista que va ser molt dura des d’un punt de vista lingüístic i cultural, que es va començar a resoldre a partir de la transició política del 77 al 79. Jo també vaig haver de respondre un dia al Sr. Rajoy perquè em va dir: “Que la politica linguistica que siguen
en Cataluña es como en el franquismo pero al revés” i jo li vaig contestar: -Si miri al Sr. Rajoy el què li ha passat és el següent: Que ha agafat un avió, que ha arribat a l’aeroport del Prat ha agafat un taxi i el taxista li ha dit “escolti parli’m en català que no l’entenc”; llavors l’home ha baixat a la Plaça de Catalunya, ha baixat Rambla avall i s’ha trobat que a tots els quioscos les revistes i els diaris eren en català; llavors ha pensat vaig al cine i al cine s’ha trobat que totes les pel·lícules eren en català; i només hi havia dos canals de televisió per veure i, tots dos eren en català i finalment s’ha trobat a un mosso d’esquadra que li ha dit que si no li parlava en català se l’emportava a la comissaria. I a partir d’aquesta experiència va exclamar: “això es com el franquisme però al revés”

Ara, aquí hi ha un tema important i és que la transició política del 77 al 79 va ser una transició modèlica, i presentada per tothom com a tal, i en part ho va ser perquè no va passar cap gran daltabaix des d’un punt de vista de violència i es va fer un pas endavant. Ara, també s’ha de dir que varem pagar el nostre preu. Perquè fa temps vaig parlar amb un membre de la comissió redactora del text constitucional i em deia: “Tingues en compte que quan plantejàvem algun problema a la comissió constitucional, el Fraga s’aixecava i deia “yo esto con el ejercito lo arreglo”, És en aquest context que es va redactar la constitució. Quan discutien l’article vuitè de la constitució, era em aquest context. Però bé, malgrat tot això va ser un pas molt important, encara que condicionat.


Potser és l’únic cas a Europa que es va passar d’un feixisme a la democràcia de forma que els protagonistes de la dictadura feixista creen un partit que condiciona el procés emocràtic. Recordaran que va haver-hi aquell partit que en deien “De los siete magníficos” que eren els 7 ex ministres del Franco que van crear Alianza Popular i aquest va condicionar el procés. O sigui que va haver-hi una sèrie de condicionants i
només cal recordar l’intent de cop d’Estat de l’any 81. Per tant va ser un procés molt positiu i un pas endavant, però va ser un procés que varem haver de pagar un cert preu. Llavors la pregunta és : Trenta anys després d’una certa cultura democràtica no és possible plantejar les coses amb més claredat i amb més tranquil·litat i amb més libertat? I per tant el procés de l’estatut d’autonomia de Catalunya, que es va iniciar el
2003, havia de servir per poder-ho plantejar mes lliurement suposant, hem vist que equivocadament, que hauria madurat la mentalitat espanyola pel què fa referència a la concepció de l’Estat. Hem vist que no, que continua sent la mateixa. No ha variat gens.

Que no es tingui en compte que s’aprovà pel 89% de la representació parlamentaria de Catalunya un text el 30 de setembre del 2005, - Òmnium cultural varem acompanyar el nostres diputats a Madrid per mostrar que el poble estàvem al darrera d’això – i que això provoqui una reacció virulenta, amb boicot als productes catalans, etz. és la verificació que la mentalitat és la mateixa. Nosaltres varem defensar l’Estatut, no tant perquè exhaurís la nostra voluntat d’autogovern, sinó perquè era un pas important i significatiu i perquè l’havia aprovat la majoria social i un 89% de la representació parlamentar. Per això era molt important. Aquest text va anar a Madrid, el van retallar, va tornar aquí l’accepta el govern de Catalunya i el parlament i finalment es posa en referèndum i el poble l’aprova.

Arribat aquí, que ara, després de tot aquest procés, encara hi hagi un tribunal constitucional que discuteixi el redactat i que el pugui esmenar em sembla que
democràticament no s’aguanta per enlloc. Llavors val a dir que això i la posició d’Òmnium respecte d’aquest tema, tot i que alguns m’han dit vosaltres ara en anunciar una manifestació per defensar un “Estatutet” no té sentit quan el què hauríeu de fer és una manifestació per defensar la independència. La meva resposta és que no defensem un Estatutet, defensem que la voluntat democràtica del poble de Catalunya expressada en un referèndum no la pot tocar ningú. Si mai tenim la independència haurà de passar per un referèndum d’autodeterminació i el què hem d’insistir és que si el poble es manifesta en aquest sentit, no ho ha de poder tocar ningú, no ho pot tocar ningú per valor democràtic. Estem defensant la democràcia i no una altra cosa. Hem de insistir en què independència i democràcia de Catalunya estan íntimament lligades. La capacitat i
la voluntat del dret a decidir és el què hem de defensar, per tant el dret a l’autodeterminació.

Aquí hi ha un altre tema que sol sortir i que l’altre dia en parlava amb una ex diputada del Parlament de Catalunya que em deia ja ens varem autodeterminar l’any 78, quan vam aprovar la constitució. I clar jo li vaig haver de recordar el què us explicava abans de com es va redactar i aprovar aquesta constitució. Però a més a més li vaig recordar una frase que diu el tant Requejo com el professor Herrero de Miñon que em sembla que està ben vista, diu: “Per què hi hagi democràcia primer cal definir quin és el demos. Quin és el poble.” I això no ho donen les eleccions, això és el què fa que les eleccions tinguin un cert sentit. Això és previ, és a dir, és l’autodeterminació. Primer el poble ha d’escollir el marc del poder originari. Després triarà quin model de societat li sembla millor a través dels programes dels partits polítics. El principi originari de la democràcia no es manifesta en les eleccions sobre el model de societat, sinó que s’ha de fer amb un referèndum previ. Per tant des d’aquest punt de vista nosaltres i jo personalment defenso la capacitat que el poble pugui decidir amb una consulta específica quin tipus de relació vol establir amb els pobles veïns.

Evidentment no sabem si hi ha una majoria del poble de Catalunya per tant hem de treballar amb un altre nivell on tinguem en compte els mitjans de comunicació, tenint en compte la composició de la població,
tenint en compte la consciència nacional que hi ha,... Hem de treballar en aquest nivell. Però el que hem d’intentar aconseguir és que en un moment determinat el poble de Catalunya pugui manifestar públicament quina és la seva voluntat. Llavors en aquest marc, cal situar una mica tot el tema de la manifestació que varem anunciar, la veritat és que no volíem anunciar-ho a l’Estiu perquè Òmnium tot això ho estàvem treballant des de diverses comissions, es va precipitar hi ho varem haver que dir. Ara a Madrid sabem
que comencen a estar nerviosos per saber quina resposta hi haurà.

Si la sentència és, amb llenguatge del president Pujol “Una castració química” costarà donar una resposta forta. Però bé, la idea no és tant defensar aquest estatut sinó que és defensar, i amb això faig a vegades al·lusió a algun catedràtic de Dret Constitucional, com ara el Sr. Javier Perez Royo, quan diu: “que un procés, un text o una llei orgànica que hagi seguit tot aquest procés: primer passar pel Parlament de Catalunya, després rectificat i aprovat pel Congrés dels diputats, després tornat a Catalunya i aprovat en un referèndum, això encara que jurídicament fos possible políticament és un disbarat. No es pot fer això. I
l’Estatut és un document juridico polític, és una llei orgànica que normalment no passa per un referèndum, mentre que aquesta ha passat per un referèndum i per tant o objectaven abans però ara no ho poden fer” I aquests són els argument pels quals ens agafem i defensem el valor democràtic. No tant doncs per defensar l’Estatut sinó per defensar els valors democràtic. No poden rectificar una cosa que el poble ha aprovat per
referèndum.

Bé, aquesta és una mica la batalla que tenim i que a vegades costa d’explicar. Què vol dir: que si nosaltres defensem el valor democràtic el què hem de mirar és de treballar molt a fons l’aconseguir una majoria social a Catalunya que defensi el què nosaltres defensem i per tant aquí hi ha feina a fer.

A mi un dia em van dir: - Tu estàs a favor de l’autodeterminació i vaig dir: - Es clar que hi estic, el què passa és que el fet que es pugui convocar el referendum dependrà dels nostres representants del Parlament de Catalunya. Potser un dia es quadren i diuen que el convoquen. La nostra feina com Entitat Cultural és que si un dia es convoca el puguem guanyar perquè hem creat la consciència nacional prou àmplia i hem treballat
prou bé com perquè la consciència nacional s’hagi expressat majoritariament en aquest sentit”. Per tant, aquest és el repte que tenim de cara el futur.

L’altre fet que s’ha produït paral·lelament, i d’una manera una mica inesperada, va ser la consulta d’Arenys. Nosaltres en aquest sentit hem recolzat la consulta i la varem defensar. El què sí és que si això ara es multiplica, demanem que es faci amb serietat i rigor per tal de no donar arguments en els que es digui que això són quatre que es belluguen,... A Arenys es va fer bé. I fer-ho bé no és fàcil perquè encara que hi hagi una moció municipal al darrera, no disposes del padró municipal, has d’assegurar per un sistema informàtic que la persona que vota és realment resident en allà, has de disposar de controlar quan vota perquè no voti dues vegades, has de connectar els ordinadors, ha d’haver-hi una mena de control,... S’ha de fer ben fet.
Els llocs on Òmnium ha donat suport aquesta iniciativa ha demanat que es faci amb el màxim de rigor i serietat perquè no hi hagi cap problema.

I tot això, des d’aquest punt de vista, què vol dir? Doncs sabem que aquestes consultes no tenen efectes polítics directes, el què passa és que ajuden a crear aquesta consciència de la que abans parlàvem, d’una majoria social. Cal veure aquesta majoria social. Arenys va votar un 41% i d’aquest 41% un 90 i pico estava a favor de la independència. Què passaria a Cornellà? Què passaria a Hospitalet de Llobregat? Què passaria a .... No ho sabem. Hi ha feina, aquí hi ha feina.

El que sí és cert és que comencem estar desenganyats i que si la independència és difícil, l’Espanya federal que defensen alguns es tant o més difícil que la independència. Perquè el federalisme tal com l’han plantejat no hi creu ningú. Nomes alguns catalans. Jo els hi posaré algun exemple: L’any 2001 es va acceptar per primera vegada a la conferència bianual de la Unesco que hi hagués un representant de Catalunya, no només
els organismes de l’Estat sinó també un representant de la cultura catalana. Com que jo m’havia jubilat en aquell moment, m’ho van demanar i vaig anar-hi. I prèviament vaig anar a parlar amb el director general de relacions culturals del ministeri d’afers exteriors a Madrid i li vaig dir: - Jo crec que Catalunya hauria de tenir una estada permanent a la Unesco ja que és un organisme internacional justament dedicat a la cultura i a
l’educació i, per tant, Catalunya com especificitat cultural hauria de ser-hi i més si hi ha precedents. Aquell mateix any les Illes de Toquelau que formen part de Nova Zelanda eren membres propis de la Unesco, amb dret a veu no a vot, ja que només tenen vot els propis Estats, però tenien dret a veu i això és molt important a nivell internacional.

El senyor aquell em va dir: “Hombre esto es para realidades insulares y para ustedes no lo vemos claro”. I dic d’acord, aquesta és una possibilitat, que es podria fer tranquil·lament perquè això està previst legalment. L’altre possibilitat és que a més en la delegació permanent de l’estat Espanyol de la Unesco sempre hi hagi dos o tres representants catalans. Resposta del Senyor: “Hombre vera es que no vamos a poner 17 representantes en la delegación” I jo li vaig dir: No hi ha 17 llengües i cultures a Espanya, n’hi ha 3 o 4; diu : - Bueno esto lo dice usted per`o el dia que haya un representante de Catalunya, Extremadura dirà: yo también”. I jo vaig insistir: Però que li diuen ara? I em va dir – No!, Això vol dir que no en tenen cap necessitat. Bé, doncs ja li dic jo que sí que volem estar representats,...

La concepció i la fal·làcia que es va fer l’any 78-79 de l’Estat de les autonomies, quan jo recordo haver anat a reunions de Fundacions a Madrid els anys 80 i em deien:
“Bueno nosotros la autonomia no la queriamos pero ya que nos la han dado...”
Aleshores aquesta fal·làcia va servir per rebaixar una mica els problemes nacionals que hi havia amb la plurinacionalitat d’Espanya que n’hi ha 3 País Basc, Catalunya i l’Espanya Castellana i Galícia parcialment. Em sembla que avui hi ha un article del Ferran Requejo a la Vanguardia que parla d’aquest tema i en aquest sentit coincidim força sobre la qüestió.

Per tant l’Espanya Federalista només la creuen uns quants Catalans, no la creu ningú més a Espanya. I el què cal veure és que si no es pot fer una Espanya confederal que vol dir que es reconegui la plurinacionalitat de l’Estat i que la sobirania estigui a les parts i no en el tot, sinó es reconeix això llavors realment hem de treballar per la separació. Ara, possibilitats, tenim feina, tenim un context sociològic que s’ha de tenir en compte, tenim uns sistemes de transmissió de coneixements i de cultura,... que està marcat per les lleis de mercat i per les grans empreses, per tant tenim una sèrie de coses que nosaltres hem d’intentar respondre. I mentrestant què?

El que si que és cert és que la paraula independència fa 10 anys era bastant rara i ara es fa servir amb força normalitat, hi ha una certa normalització lingüística en el cas de la paraula independència per part de Catalunya. Hi ha hagut un cert desplaçament del sobiranisme cap a l’espai més central i per tant sí que crec que ha canviat. Ara, jo també insisteixo, si això no té una traducció política a les eleccions del Parlament de Catalunya, que per cert seran d’aquí un any, nosaltres ens podem mobilitzar però en democràcia el què compta és el què dic jo sempre: Per convocar el dret a l’autodeterminació si un dia hi ha un 89% del Parlament de Catalunya que diu, convoquem un referèndum encara que l’Estat no ens ho reconegui, això provoca un xoc polític important. Ara si no hi ha uns representants polítics que actuïn en aquesta línia ho tenim malament. Per tant, tot és un conjunt de coses que treballant la base, per part de les nostres entitats que són de caràcter cultural i cívic i treballar perquè això tingui una traducció política i el Parlament de Catalunya cobreixi la seva feina.

Quan jo dic que la possible sentència del Tribunal Constitucionals necessita dues respostes, jo sempre dic: La resposta política l’han de donar el Parlament i el Govern que ells són els que també el van aprovar. Nosaltres com a ciutadans i societat civil, que també varem ser consultats, podem donar una resposta ciutadana fent una manifestació al carrer. Però la resposta política l’han de donar ells i per tant han de mirar de veure quina és la resposta política un cop es faci publica aquesta sentència.

Bé, no sé si els hi ha servit molt tot el què els hi he explicat. Aquesta és la meva impressió de caràcter general, des d’Òmnium cultural estem treballant en aquest nivell. Intentem justament treballar en el sentit que deia. Òmnium és una entitat complexa des de tres punts diferents. És complexa perquè té a dins com a socis gent que està dintre del món catalanista i nacionalista amb sensibilitats partidistes diferents. És complexa
també des d’un punt de vista territorial, perquè tenim seus des de Tortosa fins a Figueres i des de Mataró fins a la Seu d’Urgell, la qual cosa a part dels projectes d’àmbit Nacional, hi ha necessitats concretes i particulars del territori que s’han de respondre. I després és complexa des d’un punt de vista  intergeneracional i és que al costat de gent de la meva edat, que com ja s’ha comprovat ja he superat els 70 anys, doncs hi ha gent de 35 i de 40 anys que tenim sensibilitats diferents respecte les respostes i els mitjans que s’han de fer servir.

Però jo crec que aquestes complexitats en comptes de ser un problema, penso que és la riquesa de l’entitat. La capacitat de que puguem tenir gent diferent amb tot aquest conjunt. Ara això fa que les possibles decisions i respostes col·lectives siguin més difícils de gestionar.

Per exemple l’adhesió al 3r Congrés catalanista que és un tema que n’hem parlat moltes vegades. I avui justament hi havia junta directiva a les 7 i n’havíem de parlar, però com que estic aquí ho hem posposat per parlar-ne pel proper dimarts i us trucarem i us ho direm.

Deixem-ho aquí i moltes gràcies

1 comentaris:

dada xu ha dit...

swarovski crystal
coach canada
michael kors outlet
nike tn
kate spade
fitflops
polo ralph lauren outlet
true religion jeans
coach outlet store online clearances
polo ralph lauren outlet online
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada