23 de març 2010

Competències bàsiques i currículum

Conferència del doctor en Pedagogia i
psicòleg, Joan Mateo

Barcelona
8 de setembre del 2004



Complement: Vegeu la  presentació.

Si se’m permet començaré la meva reflexió sobre les competències bàsiques
amb un acudit.

Aquest estiu, quan estava tractant de reflexionar sobre el tema que ara ens
ocupa i tot llegint La Vanguardia, vaig trobar en el dominical, un acudit d'en
Jordi Labanda que, si em permeteu, us comentaré de forma molt breu.
En la imatge es veu un nen amb una pilota i davant té el seu pare amb el diari,
amb vestit de bany, amb una cigarreta, tot fent un cafè, i el nen li diu al pare:
“¿prefieres que estudie para los exámenes de septiembre y memorice de forma
automática conocimientos sin importancia o que salga a jugar y atesore
vivencias que me acompañarán el resto de mi vida?”.

Realment vaig considerar una troballa el comprovar de quina manera la
societat, aquí representada per la persona que crea l'acudit, té la capacitat de
captar de forma ràpida allò que és un element de debat entre nosaltres.
Fixeuvos en les paraules que fa servir el Jordi Labanda i analitzem-les una
miqueta i després traslladem-ho sobre el discurs que vull fer.

Parla dels exàmens de setembre com un instrument o element per comprovar
coneixements memoritzats memoritzats de forma immediata i automàtica,
sense importància i com a contrapartida els enfronta amb una altra naturalesa
de coneixements, quan diu “o prefereixes que atresori vivències?”.

Fixeu-vos que vivència es un terme molt més integral que l'altre, és agafar el
coneixement, però no en solitari sinó acompanyat dels valors, les actituds i de
tota una pila de coses que sempre parlem sobre elles de forma aïllada, i les
presenta integrades de forma harmònica dins la pròpia persona. Una vivència
és allò que li dóna significació profunda a una pila de coses que ja coneixem.
I encara fa servir un altre terme que va molt lligat amb el que parlarem ara, que
és “que me acompañarán el resto de mi vida".

Penseu la importància que té avui en dia, allò que en diem el long life learning,
l’aprenentatge al llarg de tota la vida. Realment em captiva la gent que
des de fora dels nostres àmbits professionals i de forma tan precisa i tan
espontània capten o capturen ràpidament allò que nosaltres, a vegades,
discutim de forma molt…com ho diríem… molt complexa i complicada, i
que ells de forma senzilla ho expressen, i a més segurament ho fan arribar
molt fàcilment a la gent corrent.

Dit això, la reflexió que vull compartir amb vosaltres és respecte de les
competències bàsiques, i tractar de lligar-les i veure quin tipus de relació
guarden amb el currículum, quin tipus de relació guarden amb l’activitat
docent i quin tipus de relació guarden amb la pròpia avaluació interna del centre.

Hem de ser plenament conscients que aquest tema de les competències forma
part del nou discurs pedagògic. Ara, en aquest moment, hi ha un nou model de
desenvolupament curricular a nivell internacional que ha incorporat de ple el
tema de les competències, de l'aprenentatge competencial, del pensament
competencial, del domini d'una sèrie de competències que es consideren
fonamentals, claus, bàsiques, etc.

Però per què això? Per què ara i en aquest moment. A què és degut que ens
arriba aquesta onada i aquesta pressió a partir de tots els medis teòrics que hi
ha, i de tot el pensament teòric pedagògic actual, aquest interès per
introduirnos en el tema de les competències?

Normalment, quan apareix un tema s’incorpora al discurs propi per dues raons:
una, perquè està de moda, és el que toca, i una altra perquè creiem que està
cercant respostes a una necessitat nova i que, si no ens incorporem a aquesta
situació, deixem de respondre a les demandes socials que tenim com a
professionals de l'educació.

Quasi sempre sóc enemic de deixar-se arrossegar per les modes, crec que per
aquesta raó no hem d'agafar res, sinó que ho hem de fer perquè realment hi ha
una necessitat al darrera. Quina necessitat hi pot haver? Què és el que ha
pogut forçar que tothom entrés en el tema de les competències?
Hi ha uns fets que tothom accepta, que la societat del segle XXI, com ja ho era
la del segle XX, és una societat que està immersa en un canvi vertiginós,
sobretot en tot allò vinculat amb el canvi social i el canvi tecnològic. Això
genera una colla de demandes cada cop més complexes.

En aquest moment un alumne, quan surt a la societat, precisa posseir un
equipatge de formació i de dotació que necessitarà per donar resposta a
aquestes demandes que són tremendament més complexes que les que
teníem nosaltres a la seva edat o les que van tenir altres generacions abans
que nosaltres.

Aquestes demandes, cada cop més complexes, necessiten respostes noves i
s'han de buscar no tan sols considerant que s’han de fer coses absolutament
diferents, però sí de naturalesa ineludiblement diferent.
I aquí dipositaré una mica el fons de tota la reflexió d'avui. No es tracta tant de
que farem o hem de fer coses noves, sinó que a allò que estem fent li hem de
donar un nou sentit. Tot el bagatge de coses que coneixem les podem
reincorporar al nostre discurs pedagògic perquè són vàlides, no es tracta de dir
“ara substituïm tot allò que havíem tingut fins ara per allò que tenim ara”. Però
sí que cal descobrir que allò que ja fèiem l'hem de dotar d'una naturalesa
absolutament diferent.

Quan parlem que la societat ens presenta demandes complexes, hem
d'entendre en principi què vol dir demandes complexes. En primer lloc, no hem
de confondre complex amb complicat, són dues coses diferents. Allò complex
ve de la pròpia naturalesa de la societat que cada cop és més plural i més
diversa, i aquesta pluralitat i diversitat és la que la fa complexa. Ara bé, el
contrari de complex és simple i fins i tot podríem utilitzar el terme simplista,
quan la simplificació és molt exagerada. En canvi, el contrari de complicat és
senzill o fàcil.

Aleshores nosaltres podem buscar respostes a la complexitat que siguin
senzilles i fàcils, sobretot si fugim de buscar respostes simplistes. La clau està
en que les demandes complexes que ens demana la societat cal reflexionar i
analitzar-les en tot el seu valor, en tota la seva riquesa, identificar els seus
elements més fonamentals, les relacions que hi ha entre ells, i aleshores és
fàcil, és senzill, trobar respostes d’aquest caire fàcil i senzill.

Al contrari, si nosaltres simplifiquem la realitat, no admetent la complexitat
o la diversitat i ens dediquem a treballar i buscar respostes dins aquest
pensament simplista, el que fem és complicar-ho, i no hi ha solucions,
en aquest moment, ni senzilles ni fàcils. Això podeu veure-ho vosaltres
en moltes actituds de la pròpia vida.

Quan la gent simplifica el que és l'Orient, l'Islam, el propi país… i busca
solucions de blanc i negre, maniqueïstes, per simplificació dels fets molt
exagerada i molt poc dotada de reflexió i de pensament, és quan les coses es
compliquen i cada cop més deixen de tenir solucions fàcils.
Quan s'analitzen les coses en la seva profunditat i es fan de manera crítica,
analítica i seriosa, és quan és fàcil intervenir i resoldre des de posicions molt
més simples, molt més senzilles i molt més fàcils.

Això el que està dient és que ha acabat una època en què nosaltres podíem
enviar els alumnes que eduquem, al món, equipats amb una colla de
coneixements purament mecànics o mecanicistes basats en la simplicitat, en
aquesta simplicitat fora de lloc, allò que diu el Jordi Labanda, “memorice de
forma automática conocimientos sin importancia”. Cada cop més hem
d'equipar els nostres alumnes, si volem que marxin carregats d'una educació
de qualitat, d'un conjunt de capacitats que ells han de descobrir la forma
estratègica d'utilitzar-les, i que són les que els permetran ara i en el futur
de cercar aquestes respostes adients a aquestes demandes complexes.

És en aquesta línia que neix tota la dèria, tot el pensament, tota la necessitat
d'introduir el discurs de les competències en el que és el debat pedagògic. En
aquest moment l'Educació sap que no tan sols ha de garantir que la persona,
quan arribi a la societat, ha d'estar equipada amb aquest mínim competencial
que li permetrà seguir creixent al llarg de tota la seva vida, sinó que nosaltres
hem de comprovar a través d'activitats que dissenyem que, en a cada moment,
a mesura que van creixent dins el marc de la pròpia escola, ells van adquirint i
treballant i desenvolupant aquest pensament competencial.

I aquí anem, i m'agradaria anar-hi: a parlar una mica de la naturalesa de la
pròpia competència. Quan es va fer el Congrés Internacional sobre
competències bàsiques aquí a Barcelona, que algú de vosaltres probablement
hi va ser, que tothom va presentar el que eren les competències, etc., i vam
tenir ocasió de parlar amb tots els que van arribar al Congrés, persones com el
Walo Hutmacher i altra gent de primera línia, gent que esta portant i aportant
tota la recerca, totes les competències bàsiques a Europa, com és el cas de la
Dominique Simone Rychen, la responsable d'aquest tema a nivell europeu.

Parlava amb ells i la meva sorpresa va ser quan, després de parlar una bona
estona, detectar que tenen quasi tants dubtes com tinc jo en el tema de les
competències i fins i tot em varen confessar que el problema que hi ha és que
estem avançant moltíssim empíricament sobre el que és la identificació,
l'avaluació i el tractament de les competències sense haver assentat una base
teòrica molt ben fonamentada sobre què són i que tot això evidentment
entranya un perill però que és l'únic camí que hi ha, i el camí que s'ha fet al
llarg dels països que han entrat amb força i òbviament vosaltres també esteu
ficats dins d’ells.

Quan repasses una mica què entenen que és la competència o les
competències segons les diverses posicions que tenen els teòrics, bàsicament
detectem que hi ha tres grans posicions.
N’hi ha alguns que identifiquen la competència amb les habilitats, diuen “una
habilitat és bàsicament una capacitat que s'aplica sobre una demanda de la
realitat, però senzilla i, en canvi, una competència és una capacitat que té la
persona per donar resposta a una demanda de la societat que sigui complexa”.
És a dir, la gran diferència que hi ha entre les habilitats i les competències rau
simplement en la complexitat de la demanda sobre la qual volem donar una
resposta. Si la demanda és senzilla és una persona hàbil, si la demanda és
complexa o molt difícil aleshores el que estem donant és una resposta
competent. Aquesta és una de les posicions.

Hi ha uns altres que entenen que la competència és més o menys la suma d'un
conjunt de capacitats. Diuen: “una persona adquireix un conjunt de
competències quan és capaç d'utilitzar els coneixements en un context de
realitat tot integrant les habilitats, les actituds i els valors que precisa per
comprendre i intervenir en aquell escenari específic”. O sigui, aquests quatre
grans grups bàsics de capacitats, la suma d’utilitzar tot això de forma adient,
això és una competència. Fixeu-vos que, respecte a l'anterior, ja no situa
únicament la competència en funció de com resol la demanda social sinó que
també incorpora els elements que integren el constructe, el concepte, la idea
del que ha de ser una competència.

Fixeu-vos que segurament vosaltres, amb altres paraules, heu sentit això
mateix en altres àmbits. Per exemple, si recordeu les paraules de Jacques
Delors en el seu informe sobre els quatre pilars de l'educació, que està molt
difós, i parla de l'educació del futur, que és una educació que ha de treballar el
saber, el saber fer, el saber estar i el saber ser.

Observeu que els coneixements són el contingut bàsic del saber. Les habilitats
són els procediments (els procediments quan es col·loquen en contacte
amb la realitat es converteixen en habilitats). Una persona que aplica un
procediment per resoldre un tema de la realitat és una persona hàbil.
L'habilitat és una paraula que es tradueix de l'anglès skills i vol dir
bàsicament això, un procediment aplicat a una realitat. Aleshores
els skills, les habilitats, els procediments… és el saber fer.

Les actituds representen el saber estar i les aptituds de les persones i els
valors que aporten, allò més intern i més propi i més lligat a la pròpia
naturalesa del ser: és el saber ser. O sigui, d'alguna manera les quatre
grans capacitats que hi ha i el discurs de Jacques Delors sobre quin és,
quin ha de ser el futur de l'ensenyament, de l'educació, més o menys
hi ha un enorme, un gran paral·lelisme, inclús ho podeu relacionar
vosaltres amb coses que ja havíeu treballat.

El discurs del constructivisme es fonamentava en els coneixements, els
procediments, les actituds, els valors, ho recordeu. Possiblement s'oblidaven
més les actituds, les aptituds i els valors, que formen part intrínseca del que
som, un és els seus valors i les seves capacitats més internes: la intel·ligència,
les seves aptituds físiques, etc.

Hi ha encara una tercera posició que minimitza les competències, dient
simplement que és una activitat més complexa, no accepta simplement que és
el resum o la suma o la conjunció d'aquestes quatre grans capacitats que hem
citat fins ara, sinó el que fa és que cada una d'aquestes capacitats les
considera competències a part.

Comentava, amb un company vostre, que el dilluns vaig participar en un
tribunal de tesi en què una persona presentava una tesi sobre l'avaluació del
professorat universitari. Parlava que la formació del professorat universitari
hauria de ser basada en desenvolupar les seves competències professionals. I
quan sintetitza quines són les competències que ha de tenir qualsevol persona
a la que formem, sobretot en l'àmbit universitari, ell parlava que ha de ser una
persona que tingui competències científiques, tecnològiques, participatives i
personals.

Aquesta posició és la que dèiem abans. Les competències científiques són el
coneixement disciplinari d'una part de la ciència, és el coneixement. Dir que
una persona és competent tecnològicament està parlant que una persona és
tècnicament correcta, que el saber fer coses és el domini dels procediments, és
allò que et fa hàbil en resoldre problemes concrets.

La competència participativa, la capacitat de saber participar de forma correcta,
ve predeterminada pel desenvolupament de les teves actituds. L'actitud és allò
que et relaciona amb nosaltres mateixos i amb els altres i amb la realitat del
nostre entorn. Llavors, en dir competències participatives està parlant
novament d'aquelles actituds, i quan parla de les competències personals està
parlant d'allò que és el ser, del nostre propi ser, està parlant de les nostres
actituds, està parlant dels nostres valors.

És una altra posició, la competència no és la suma de tot l'altre, sinó que,
cadascun dels elements esmentats és una cosa diferent i que en la seva relació
amb la realitat, suposa un marc competencial diferenciat.
Us diria que realment la majoria dels teòrics que treballem en el tema es
distribueixen en alguna d'aquestes situacions. N’hi ha alguns, amb els quals
cada vegada m'estic afegint més jo com a pensament propi i que aquí us
reflecteixo, no pontificant que això ha ser així, sinó reflexionant amb
vosaltres i simplement participant amb vosaltres dels dubtes que tinc,
consideren que la competència és l’ús integrat d’un conjunt de capacitats
sobre un context de realitat però que té una naturalesa un pèl diferent de
totes aquestes posicions que hem anat analitzant fins ara.

Competència és la capacitat de posar en joc de forma integrada i estratègica,
davant d'una demanda complexa de la realitat, els coneixements, les habilitats,
les actituds i els valors que posseïm. Estic diferenciant que no és simplement
la suma de totes les característiques esmentades, sinó que hi ha un valor
afegit fonamental i és la teva capacitat d’usar estratègicament aquest
cúmul de capacitats.

Permeteu-me que m’estengui una mica més sobre el que estic tractant de dir.
Vosaltres heu sentit parlar sempre del que és un bon estratega, un bon
estratega és aquella persona que en l’àmbit on actua (posem per cas l’esport
de competició), allà on sigui, és capaç de conèixer molt bé el camp que
trepitja, la realitat on es situa, i des de l'anàlisi d'aquesta realitat,
des del coneixement que té de les pròpies capacitats i també des
del coneixement que té de les  capacitats que té el contrari, de
les dificultats que hi pugui haver, distribueix estratègicament els
seus recursos per poder tirar endavant, per poder donar
resposta a una necessitat.

Això és normalment el bon estratega. La capacitat estratègica demana com a
element no contemplat en tot allò altre, que no tan sols és important aquest
conjunt de capacitats, sinó que és molt important la lectura de la realitat. La
lectura de la realitat amb tota la seva problemàtica, amb totes les seves
dificultats. En el cas de la competició és el contrari, és l'adversari, en el cas
nostre que no tenim adversaris és, són, les dificultats pròpies que puguin
donar qualsevol resposta a una demanda complexa, les dificultats que
hi puguin sorgir.

Aleshores, mireu que per fer desenvolupar les capacitats i donar-les un ús
competent, no basta que la persona estigui dotada amb tots aquests
coneixements, habilitats, procediments, actituds, aptituds, sinó que hem
d'ajudar-la a descobrir, a desenvolupar amb ella, la capacitat estratègica per
aplicar tot això de forma integrada davant una demanda real, davant de
qualsevol tipus de necessitat que precisa d’una resposta.
Això ens obliga com a educadors, acostumats a ensenyar d'una manera
unidireccional, a canviar profundament. Quan ensenyem matemàtiques el que
fem és desenvolupar el corpus disciplinari que té una lògica interna i tractem
d’aconseguir que l'alumne la descobreixi. Posteriorment tractarem que l’apliqui
sobre situacions problemàtiques concretes.

El que fem és això, anar del corpus disciplinari al descobriment de la lògica
interna i desenvolupar sistemes per aplicar-lo en qualsevol àmbit problemàtic
que tingui de resoldre. Aquesta lògica l’apliquem a la majoria de matèries.

Aquesta és la pràctica docent habitual. En canvi, quan parlem de les capacitats
el camí és una mica a la inversa, el que fa és que li presentem una demanda
que és propera a la seva realitat més pròxima, a alguna qüestió que ell hauria
de conèixer i que hauria de ser capaç de resoldre, li hem d'ensenyar a
reflexionar i analitzar en profunditat com és aquest terreny, aquest tros de
realitat que està trepitjant, i aleshores cercar els coneixements, les habilitats,
les actituds, que ha d'emprar per solucionar allò.

Adoneu-vos que, simplement, no estem dient que una persona pot ser
competent i que amb això no fa falta que tingui coneixements, seria un error
fonamental, sinó que estem dient que quan estem formant la persona en
l'aprenentatge competent, el camí de l'educació, de la formació, és a la inversa:
parteix de l'eix de la realitat i cerca i busca què és allò que ha de triar o que ha
d’arrossegar per poder donar la solució a aquell tema.

Evidentment, torno a dir, això ens implica, d'alguna manera, que els sistemes o
les formes de formació o d'ensenyament no és que hagin de canviar, sinó que
hem d'incorporar a les nostres pràctiques docents també aquestes activitats
que impliquin reflexionar, analitzar, conèixer la realitat i veure com els
coneixements que ja tenim estan relacionats amb realitat específiques de
complexitat creixent i de com allò que és una demanda té solució si nosaltres
som capaços de col·locar junts coneixements que estan diversificats, molt
fragmentats i que moltes vegades els percebem amb la nostra ment com a
coses completament separades i alienes, i el que li dóna el denominador comú,
el que li dóna sentit de vivència, que diu en Jordi Labanda, és justament que
allò que sembla, a la primera percepció, com coses separades tenen sentit i es
poden contemplar com un tot.

Moltes de les activitats que se us proposen en les proves de les competències
bàsiques demanen que coneixements que vénen del camp de la matemàtica,
del camp de la llengua o del camp de les socials, es tinguin d'aplicar
conjuntament per resoldre una situació basada en una situació real, o que
intenta presentar-se com a real.

Aquí rau la clau perquè la prova sigui realment una bona prova de
competències bàsiques, del contrari acabaria sent una prova de continguts
acadèmics o de coneixements acadèmics i no es tracta d'això.
Un, com a professor, pensa: hem d'afrontar tot això? Mireu... per a la
tranquil·litat de tots... penseu que hi ha coses d'aquestes que s'eduquen o les
solucionem a partir bàsicament d'ensenyar-les. Penseu que els coneixements i
els continguts acadèmics s'ensenyen, els procediments s'ensenyen, i l'alumne
aprèn a partir d'aquest binomi ensenyament/aprenentatge, és la manera
habitual de fer-ho. I normalment aquells coneixements que en la base de
l'aprenentatge es situen amb la relació del binomi ensenyament/aprenentatge
són aquells que estan continguts en el currículum tal com està dissenyat
actualment.

El currículum que nosaltres hem fet i hem utilitzat de forma històrica, el que fa
és recollir tots els continguts basats en els coneixements disciplinaris i també
els continguts basats en els procediments aplicats a cada una d'aquestes
disciplines, estan recollides de forma sistemàtica i amb la seva lògica interna,
perquè estan seqüenciats d’acord al argument propi derivat de l’àrea de
coneixement i constitueixen tot allò que nosaltres podem ajudar a que
l'alumne ho aprengui a través del procés d’ensenyament/aprenentatge.

Hi ha altres coses que no vull dir que no es puguin ensenyar, però que
fonamentalment el que és fa no és ensenyar-les, sinó desenvolupar-les, com
són les actituds, les aptituds i els propis valors. Penseu que una aptitud,
imagineu la resistència física, això és una aptitud de la persona, és molt difícil
ensenyar a una persona a ser resistent, el que fem normalment és fer activitats
que l'ajudin a desenvolupar aquesta capacitat que té la persona, la situació es
molt diferent. Un valor no s'ensenya, un valor es desenvolupa fonamentalment,
la gran tasca educativa que fem els professors quan treballem els valors és
desenvolupar els valors. Primer perquè els estudiants ja vénen amb valors des
de casa, valors des de la societat, valors que també transmetem nosaltres
moltes vegades (les més) sense voler i el que fem és ajudar-los a reflexionar
com estan evolucionant aquests valors i ajudar-los a anar-los desenvolupant
d'una manera equilibrada i correcta.

Amb les actituds passa una qüestió similar. Què vol dir això? Vol dir que la
tasca educativa té per una part la responsabilitat de tots aquells continguts
que estan dins el currículum, de proposar activitats
d'ensenyament/aprenentatge perquè, de manera que tingui una lògica
correcta, anar-les ensenyant perquè l’alumne ho pugui anar aprenent,
ho pugui anar incorporant al seu bagatge personal, i després s’han de
buscar oportunitats dins el marc educatiu en què l'alumne tingui activitats
o ocasions en què pugui posar a prova i desenvolupar
aquelles actituds i aquells valors o aquelles aptituds que consideri més
importants, s'han d'estimular. La intel·ligència no s’ensenya, s'estimula,
s'estimula per al seu desenvolupament.

Normalment, la majoria d'activitats que dissenyem per vehicular el procés
d'ensenyament/aprenentatge, si estan ben plantejades, es poden convertir al
mateix temps en activitats que col·laborin en el desenvolupament de les
actituds i de les aptituds i també dels propis valors de la persona.
Un treball que permet aprendre una cosa concreta es pot treballar de forma
col·lectiva, i es pot utilitzar per desenvolupar un valor com és la solidaritat.
No es tracta de fer coses absolutament diferents i dir “ara treballo els valors i
ara l'altre”, sinó que l'ensenyament ha de ser harmònic, ha de ser integrat, ha
de ser vivencial com diu en Jordi Labanda.

S'ha de convertir tot, ha de cobrar tot sentit dins d'una marc d'una vivència. És
quan l'alumne se sent estimulat, també incentivat per disfrutar aprenent coses.
Aquesta és la realitat.

Aleshores, què és el que esta passant? Doncs que a poc a poc haurem de
generar també activitats que posin en joc totes les capacitats de forma
integrada, de forma que desenvolupin també la capacitat competencial dels
nostres alumnes.

Les competències pertanyen a aquest grup de capacitats que és molt difícil
ensenyar-les, però que el que és més important és desenvolupar-les. Forma
part del que en diríem el desenvolupament d’una capacitat de la persona. El
que passa és que no estem ni acostumats ni estem preparats perquè en el
marc de la nostra pròpia fórmula educativa anem introduint un conjunt
d'activitats que obliguin l’alumne a desenvolupar el seu aprenentatge des de la
competència, el seu aprenentatge competencial.

Òbviament aquest és un dels temes que haurem de treballar profundament
amb la gent que genera o que treballa materials d'ensenyament, materials
curriculars, estic parlant també de les editorials, que haurien de modificar els
enfocaments dels materials que presenten, i haurien, cada cop més, de
presentar propostes didàctiques que incorporessin aquelles activitats que
obliguen, que incentiven l'alumne i el professor a treballar activitats des de la
perspectiva del desenvolupament competencial.

I què té a veure això amb tot el que parlem de les competències bàsiques?
Perquè estem parlant de les competències, però també estem parlant de les
competències bàsiques. Mireu, una qüestió és desxifrar què és la competència
i quina és la seva naturalesa íntima, i una altra qüestió és que nosaltres hem
d'identificar, de les múltiples competències que hi poden haver, aquelles que
són absolutament necessàries per permetre que un alumne surti, com dèiem
abans, equipat per poder seguir creixent quan s’incorpori com adult a la
societat, d'una manera creativa i continuada.

Aquesta és la causa per la qual la majoria dels països occidentals estan ficats
en la tasca d'identificar aquestes competències fonamentals, claus, i després
de comprovar de forma periòdica que els seus sistemes educatius estan
complint l'obligació moral que tenen de garantir que la immensa majoria de la
població, quan finalitza el període escolar obligatori, surti equipada no tan sols
amb la part obligatòria de l'ensenyament, sinó també equipada del domini de
l’ús competencial de tots tipus de coneixements.

Ara bé, el problema que hi ha és que cal no confondre, i crec que cal insistir,
que les proves de competències bàsiques o les competències bàsiques que es
proposen com a llistat de competències, es tracta d'activitats modèliques que
posen a prova o que creiem que poden posar a prova aquest aprenentatge
competencial i s'han d'ensenyar d'aquesta manera.

És a dir, que si nosaltres agafem i considerem que els reactius que hi ha en les
proves de competències bàsiques són les que s'han d'aprendre, ens estem
equivocant. Perquè aleshores convertim una competència en un tipus de
coneixement purament clàssic, en un contingut acadèmic. Allò són
simplement models sobre els quals es donen idees d'activitats, i s'haurien
de crear de forma paral·lela amb allò, amb altres àmbits de la realitat
que posin a prova aquest conjunt de capacitats que parlàvem abans i
que els alumnes puguin desenvolupar la seva capacitat estratègica,
per agafar allò, ajuntar-ho i donar resposta valida a les situacions
d’aprenentatge que se li plantejen.

A vegades he sentit d'escoles que després d'haver passat les proves de
competències bàsiques, si han sortit malament algunes, el que fan és matxacar
aquelles competències perquè la propera vegada allò surti més bé.

Educar les competències no vol dir fer 100 vegades el mateix model d'activitat,
es tracta que aquest model d'activitat ha d’inspirar activitats que el que posin a
prova no és la memorització o el coneixement específic de l'activitat, sinó el
desenvolupament d'estratègies que li permetin que sempre que surti una
activitat, que ha de ser sempre sorpresiva, la pugui resoldre de forma correcta.
Aleshores, nosaltres, amb les proves de competències bàsiques i amb la
identificació que s'ha fet prèviament d'aquestes competències, el que estem és
generant o creant activitats-models... idees-base.

Però la formació en competències no és aprendre memorísticament allò, i en
dir memorísticament estic caricaturitzant com en Jordi Labanda, no vol dir
aprendre allò com un univers en si mateix, sinó que s'ha d'aprendre les
estratègies que permeten resoldre allò.

I això vol dir generar moltíssimes activitats que demanin justament
aquest tipus de reactiu, coses que obliguin l'alumne a veure com
coses que les perceben com fragmentades i separades es poden
utilitzar conjuntament per resoldre una situació específica o bé com
un element que li sembla que estava associat única i exclusivament
a una qüestió concreta es pot aplicar a coses diverses. I
això és realment el que provoca que l'alumne pugui entrar dins aquest
pensament competencial. Aquesta és, torno a dir, una de les tasques més
complexes que tenim, i no la teniu vosaltres només, la tenim tots.

Què és el que s'ha fet a nivell internacional? El que s'ha fet és que tothom ha
obert debats en cada un dels països i han tractat de buscar un llistat o
identificar quines eren aquelles competències que entenien que una persona
que desprès sortia al món real tenia de tenir incorporades al seu equipament
personal.

El problema que tenim és que, com us deia al principi, no hi ha un fonament
teòric que ens doni una certa seguretat o que es pugui comprovar si tot allò
respon a la globalitat del que necessita l'alumne, sinó simplement allò és una
aproximació empírica al que creiem que ha de ser, però que no tenim cap
mena de garantia.

Què és el que es va fer? En el cas concret de Catalunya, el llista es va
confeccionar a partir del treball d’un equip de recerca sobre el tema, que ho va
fer entrevistant a educadors, a gent de tota mena per veure si realment els
ajudaven a partir dels seus consells i de les seves idees a identificar allò que
haurà de ser el més bàsic com a competència dins el marc de l'ensenyament.

Què volem dir amb això? Si agafeu el mateix projecte PISA ningú no ens
assegura que aquelles competències són les úniques i les bàsiques, el que
passa és que, evidentment, això és el problema que té qualsevol treball
empíric, que mai no tenim la seguretat que abasti tot el que hi ha, però
evidentment el que presenta té un valor innegable en sí mateix. Constitueix el
principi d’una acció que ens ha de portar, mitjançant el seu ús crític a clarificar
el conjunt de competències que realment són les fonamentals. Possiblement
no hi ha un altre camí.

Aleshores, nosaltres, el que hem de fer com a educadors i en aquest cas el
Departament d'Educació, és entendre que tant les proves com la identificació
que s’ha fet de les competències és simplement el principi del procés, és
l'obertura d'un gran debat per tal que mitjançant el seu ús pràctic i l’aplicació
sistemàtica i rigorosa de l’activitat crítica respecte d’elles, arribem a un
conjunt identificat i fiable de competències i de proves per el seu
mesurament. Perquè una competència no és el mateix que doni resposta
a una realitat de complexitat d'un nen de 10 anys que de 14 o d'una
persona de 18 anys.

Aleshores, no tan sols la prova ha de donar resposta a la competència concreta
sinó al nivell de dificultat que li correspon d’acord a l’edat de la persona a la
qual s’aplica.

Des del punt de vista de treball empíric, des del Departament d’Educació ja
tractem de resoldre algun d'aquests temes. Òbviament quan trobem una
competència, una prova, un ítem d'una competència fonamental, de les
bàsiques, que tothom la respon, comencem a pensar si no l'haurem expressat
d'una manera que realment estigui a un nivell de simplicitat que facilita que
tothom la pugui fer, i per tant, pensem si no cal incrementar la dificultat del
reactiu.

I a vegades, quan trobem una competència que no hi ha ningú que l'encerti,
comencem a pensar si no està mal expressada o bé que està expressada
d'una manera que està a un nivell de dificultat que no és el propi dels alumnes
de les edats als quals s'està passant.

I això és un treball de depuració que es va fent a les proves i d’aquí que a
vegades veieu que alguns ítems es modifiquen o algunes pautes d’actuació.
Aquesta és la situació.

On vull anar a parar és que vosaltres no prengueu ni la identificació de les
competències, ni les proves de les competències, com si allò fos la Bíblia. Això
seria un error. Allò és un ingredient per obrir un gran debat, i aleshores és
sobre el que treballem tots i treballem d'una forma determinada i sobre el que
haurem de treballar en el futur i que haurem d'anar modificant,
necessàriament, entre altres coses perquè les competències varien.
Us deia al principi que la clau, per a mi, de volta, que li dóna significació a la
competència és la seva capacitat de resposta a la realitat. Però si la realitat
social i tecnològica canvia contínuament, les competències hauran de canviar.

Avui en dia per a un universitari saber utilitzar l'eina informàtica és una
competència bàsica, en canvi fa 15 anys no ho era. Doncs el mateix, hi ha
moltes coses que en aquest moment són competències bàsiques i que en el
futur no ho seran i altres que encara no ho són i les haurem d'incorporar.
I d’aquí aquest caràcter de provisionalitat que haurà de tenir sempre tot
el marc aquest que estem treballant de les competències. I si ara ens
situem en el que s'està fent amb tot això de cara al currículum, el gran
esforç que s’està esmerçant, és tractar de modificar-lo per tal de
adequar-ho a les noves
necessitats.

Per què tot això? Si en el futur som capaços de, per cada una de les
competències que hem identificat, identificar també quins són els continguts,
els procediments, les actituds i les aptituds que calen per donar vida a aquella
competència, aleshores quan vosaltres analitzeu, quan falla alguna de les
competències en el marc de la vostra escola, és molt més fàcil aprofundir en el
diagnòstic del que ha passat i esmenar la situació, generant nous espais de
qualitat.

Perquè òbviament un nen quan, davant d'una competència que s'ha sotmès a
prova, la falla, pot passar que sigui perquè no té el nivell bàsic del contingut
que implica resoldre aquella demanda o no domina els procediments per
aplicar-lo. Si un nen no ha après prèviament a sumar no li pots posar una prova
amb el marc de la realitat que exigeixi posar a prova la suma.

S’ha de descobrir a través de la competència, si el coneixement és el que va
fallar, si va ser el procediment, si no va saber aplicar-lo correctament, va fallar
la seva actitud, o la capacitat estratègica per utilitzar-ho tot de forma consistent.
Però no tan sols ha de saber el contingut fonamental, sinó que ha de tenir
consciència que ho sap, ha de tenir una certa metacognició d'allò. Moltes
vegades els alumnes, davant d'una situació problemàtica que demanda una
aplicació d’un conjunt de coneixements, no la saben resoldre, no perquè no
tinguin les capacitats bàsiques per fer-ho, sinó perquè no tenen consciència
que saben el que han de saber per resoldre el problema.

Evidentment, no tan sols has de conèixer allò, has de tenir aquesta
metacognició, aquesta capacitat de saber el que saps, això també, has de tenir
un cert desenvolupament de la teva capacitat estratègica, a part d'això l'alumne
ha de tenir entrenament de com dosificar tot allò que sap per resoldre temes.
Aleshores penseu que la clau per la qual, en aquest futur més immediat es vol
treballar en el marc del Departament d'Educació és el lligam entre
competències i els elements bàsics del currículum, és perquè d'alguna manera
a partir de l'anàlisi de com han anat les competències bàsiques a partir de les
proves, vosaltres podeu fer un diagnòstic més encertat sobre on està el nucli
bàsic que va fallar i què és el que va provocar que l'alumne no pogués
demostrar el domini de les seves capacitats.

Què va fallar? Doncs aquella competència demana aquest tipus de continguts i
de coneixements bàsics, o de procediments bàsics, va fallar alguna d'aquestes
coses, o bé hem de situar els problemes que s'han provocat amb les actituds
de l'alumne, amb les seves capacitats aptitudinals, que també podria ser, o bé
que està fallant aquesta formació estratègica de l'alumne en què li demanem
que reflexioni molt clarament sobre la demanda que té davant, i que aprengui a
seleccionar tot allò que sap i que ha de tenir consciència que sap.
Aquesta és una mica la línia que ha de lligar una cosa i l'altra. Penseu que amb
les competències bàsiques no tan sols podeu determinar problemes
fonamentals que té cada un dels vostres alumnes, sinó que podeu detectar
problemes que té el col·lectiu d'alumnes i que segurament repercuteixen en
com vosaltres gestioneu, en el marc del vostre centre, el propi procés
d’ensenyament-aprenentatge.

També pot passar que no es gestioni correctament els ensenyaments, no tan
sols per part pròpia del professor que és l'encarregat d'aquell any en concret,
sinó del conjunt de l'escola i que per tant no s'estan desenvolupant cada una
d'aquestes qüestions.

Penseu, en escoles que potser gestionen l'ensenyament amb insuficiència de
temps per certs àmbits, o bé que centren molt les activitats d'aprenentatge en
qüestions que només fomenten, doncs, aquest aplicació memorística, lineal,
directa o simplista dels coneixements a àmbits que són evidents per si
mateixos i no necessiten cap mena de desenvolupament del pensament
estratègic del nostre alumnat.

Aquesta és una mica la recomanació i us diria, primera, que prenguem molt
seriosament tot el tema de les competències en el sentit que diríem que
prenguem consciència que tenim una responsabilitat social molt important,
durant aquest període de temps i sobre el tema de les competències. I en quin
sentit ho dic? Mireu, en el futur des del punt de vista social, el problema més
greu que tindrà la gent, la joventut, les persones en general, és que la cosa
més fàcil que està passant ja en l'actualitat i que passarà en el futur, és que és
molt fàcil que una persona en un moment donat de la seva vida quedi fora,
d'una manera brutal i ràpida, dels circuits on es produeix els coneixements
significatius de la societat.

Penseu la quantitat de gent que arriba al món laboral als vint anys i escaig i
que, en poc temps, si no estan situats en àmbits de treball on realment aquest
aprenentatge al llarg de la vida és possible, queden obsolets amb una gran
facilitat i, si la persona és feble o l'empresa o el lloc de treball és feble també,
pot ràpidament quedar fora del circuit i aleshores la reintegració és
tremendament complicada.

Hem de suposar que la societat, per la seva banda, anirà donant oportunitats
perquè les persones es puguin integrar, sigui amb formació continuada, amb
formació permanent o amb altres possibilitats.

Però el més fonamental de tots els aprenentatges és que la pròpia persona
estigui capacitada per gestionar el seu propi context d’oportunitats,
i si no està acostumada a gestionar de forma competent des de molt
aviat, difícilment ho adquirirà posteriorment, especialment en situacions
de gran estrès psíquic o emocional.

És aquí on nosaltres tenim una enorme responsabilitat ja que els nostres
alumnes entren als tres anys a l'escola i quan surten als 16 anys, s'han passat
13 anys d'ensenyament bàsicament obligatori, i si en 13 anys no hem estat
capaços de desenvolupar aquesta nova naturalesa que ha d'envoltar la seva
predisposició per aprendre, per convertir tot allò que fan en vivència amb
voluntat de perdurar tota la vida, com diu en Jordi Labanda, estem realment
incomplint amb la responsabilitat professional i social més gran que tots tenim.

1 comentaris:

dada xu ha dit...

coach outlet
chaussures louboutin
nike air max 90
nike free run black
mulberry uk
nike outlet
pandora jewelry
cheap oakley sunglasses
marc jacobs bags
ray ban sunglasses outlet
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada