23 de març 2010

Cap a un nou model econòmic

Conferència de la politòloga
francesa, Susan George
 
Fòrum Social Català
Barcelona, desembre del 2009



En l’actualitat, el món financer viu al marge de l’economia real. Dicta les seves normes a la societat, sotmet a la seva lògica el medi ambient, resta blindat davant de qualsevol interferència política.

Què cal fer, si volem viure en un món habitable, lliure de la ingerència financera, de la predació mediambiental? Primer de tot cal que ens organitzem amb els nostres propis mitjans, amb la participació de tothom. Només així aconseguirem que l’economia estigui al servei de la gent. no pas com fins ara. La producció, el repartiment dels recursos, la distribució ha d’estar en les mans dels individus organitzats democràticament. No és un repte fàcil, encara que sí del tot necessari. Una vegada assolit aquest objectiu, les finances ens resultaran del tot inútils. Els diners poden servir com a mitjà d’intercanvi de béns i serveis, tanmateix les finances com a ofici, no tenen cap mena d’utilitat col•lectiva.

Aquest és el repte més complicat que tenim des de l’aparició de la civilització. Ens trobem aquest vespre en un context políticament significatiu perquè paral•lelament s’estan trobant els ministres de comerç a Ginebra, en la vuitena ronda de negociacions de la cimera de Doha, en la línia de les liberalitzacions comercials que van precipitar, ara fa deu anys, el moviment de Seattle. Jo hi vaig ser. Fou un esdeveniment fantàstic, perquè allà es consolida el moviment per la justícia global, l’altermundialisme. Fou un moment en el qual vam prendre consciència de la possibilitat de poder canviar les coses. I fou important perquè, per primera vegada, als Estats Units, els sindicats i els ecologistes van coincidir a les mateixes manifestacions, amb idèntics objectius. Van organitzar-se unes mobilitzacions perfectament organitzades, protagonitzades per gent molt jove, educada en la no violència, que van fer front a la brutalitat de la policia de Seattle.

Ara, en canvi em sembla que ara ens trobem en un moment d’arrencada d’un nou procés. Potser us pot semblar un moviment més silenciós. L’era de les grans manifestacions com les de Gènova, amb la mort de Carlo Giuliani, o Goteborg, amb uns quants ferits greus, sembla haver-se esgotat perquè, malgrat les desenes de milers de participants, no han tingut l’èxit polític que es podria haver esperat. Tanmateix, aquest moviment continua, a partir sobretot de la xarxa internacional de contactes, habituats ja a treballar conjuntament. I això està creant les bases d’un moviment d’abast planetari. Precisament a Catalunya percebo una gran força en aquest àmbit. Deu anys després de Seattle, el moviment és avui més sòlid i cohesionat.

Malauradament no disposem de massa temps. El clima no sembla disposat a esperar la nostra capacitat de resistència global. Com bé sabreu la cimera de Copenhage va encaminada al fracàs, i això ens dóna una raó de més per mantenir la unitat i les aliances. Com podeu haver sentit, els mitjans de comunicació prioritzen la sortida de la crisi financera a l’escalfament global, com també es prioritza respecte a les crisis de la pobresa i de la desigualtat.

Les desigualtats no han parat de créixer des de fa trenta anys, gràcies al neoliberalisme. Avui precisament vinc escandalitzada després d’haver llegit el diari Le Monde. Explicava que a Europa, el continent més ric, el 25% dels joves de 15 anys no comprenen els textos que llegeixen. No sé quines seran les xifres per Espanya i Catalunya, encara que sé que a França estem en una situació que s’agreuja. Un continent tan ric incapaç d’ensenyar als seus nens a llegir sembla destinat a desaparèixer intel•lectualment.

La crisi castiga encara més el sud. Tenim una greu crisi alimentària, i la de l’aigua, que es va estenent. Això, combinat amb la crisi climàtica fa que els conflictes augmentin i es traduirà en fam, i milions de refugiats climàtics que no podran ésser aturats per cap exèrcit. Què fa Europa al respecte? La Unió ha publicat darrerament un informe dirigit per Javier Solana, on es reconeix el problema, encara que no es proposa cap solució. Es parla d’observar, de prevenir,… tanmateix és incapaç d’oferir solucions efectives. Bé, sí se’n prenen algunes. Es van incrementant pressupostos per reforçar les fronteres des d’un punt de vista estrictament de la seguretat. La sobreexplotació dels recursos naturals ja han provocat històricament col•lapses civilitzatoris com el cas de l’Illa de Pasqua. I aquest exemple presenta inquietants coincidències amb l’actualitat. Les elits s’han entestat a consumir per sobre de les possibilitats reals, a partir de justificacions transcendents (la religió o el progrés) que portaven a uns excessos que provocaven alhora grans desigualtats. La cobdícia d’unes elits egoistes propicià el col•lapse de l’Illa de Pasqua com la nostra aristocràcia financera sembla obsessionada a provocar-ne un altre a escala global.

La crisi de les subprime va provocar, per exemple, que els especuladors culpables de la recessió actual es desfessin de les hipoteques escombraria poc abans de la crisi i invertissin, en el mercat de derivats, massivament en blat, soja, panís Això va suposar que en el mercat internacional el preu del blat s’incrementés, en un sol dia, un 37%. Als especuladors no els interessava en absolut les conseqüències d’aquest increment de preu d’aliments de primera necessitat a països llunyans. De la mateixa manera, havien invertit en grans extensions agrícoles destinades als agrocarburants. De fet, la superfície dedicada al panís, destinada tant al consum humà com animal, només als Estats Units, es va reduir en un terç per fer lloc a aquests nous conreus destinats als cotxes. Per tal que sigueu conscients de la magnitud d’aquesta tragèdia us he de dir que el preu d’omplir un dipòsit d’un cotxe amb agrocarburant és l’equivalent al consum alimentari d’una persona al llarg d’un any. A nivell global, aquestes jugades especulatives han implicat incrementar en 100 milions les persones al col•lectiu afectat per la fam endèmica, que se situa ja entre els 950 i 1.000 milions al món. Us podria donar molts més exemples de quines són les conseqüències d’aquesta política financera dissenyada exclusivament a treure rendiment econòmic als inversors. De fet, la cobdícia d’uns pocs tanca a una gran presó, la presó de la misèria, la fam i el conflicte, a contingents de persones cada vegada més amplis.

Vaig a donar-vos unes quantes xifres d’una manera prou entenedora. Convertim un dòlar en un segon. Per obtenir 1.000 milions de dòlars caldrien 32 anys. 100.000 milions de dòlars representen, doncs, 3.200 anys, i 1 bilió, 32.000 anys, el que suposa anar molt més enllà del neolític. Quants diners s’ha lliurat als bancs en un únic any? 5 bilions de dòlars, el que equival a 160.000 anys. Bé, aleshores va quan diuen que no hi ha diners per les escoles, pels hospitals, per les pensions, per crear ocupació, per invertir en les infrastructures. La xifra que us he donat és baixa. Altres estimacions diuen que els governs han lliurat 18 bilions de dòlars a les entitats financeres, o el que és el mateix, 613.000 anys, abans del domini del foc.

Tota la crisi ha estat fonamentada a partir del deute. Els governs han tapat els forats dels bancs. Ara bé, quan es deixen uns diners, com ha estat el cas actual, normalment es demana quelcom a canvi. I què tenim, com a garantia, com a contrapartida? Res de res. Paguem entre tots a canvi de res. Cal ser-ne conscients d’això, i declarar ben simplement una gran veritat: els bancs són nostres! Si no els haguéssim ajudat amb els nostres diners, s’haurien enfonsat. Si sobreviuen és gràcies a nosaltres. Per tant, si els bancs són nostres, els hem d’exigir que siguin d’utilitat pública. Si la seva funció és la distribució de crèdit, aquest ha d’ésser un bé comú. Per tant, les seves inversions han d’anar destinades a projectes individuals o vers les empreses, especialment les petites i mitjanes, que són les que més ocupacions generen. Almenys a Europa, el 90 % de l’ocupació al sector privat no prové precisament de les multinacionals, sinó d’empreses modestes, amb no massa treballadors. Així, hem d’exigir, per exemple, que qualsevol petita i mitjana empresa, per exemple, del sector ecològic, hauria de disposar de prou finançament per als seus projectes. I retornar-lo amb un interès relacionat amb la inflació, i no amb taxes que impliquin beneficis financers. Potser em podríeu acusar de somiar, tanmateix, aquesta és una opció realista. El que resulta una pura il•lusió és continuar com fins ara. La crisi no ha acabat, i si persistim en la mateixa estructura financera, en vindran altres de molt pitjors, perquè el problema és en la insostenibilitat del model bancari vigent.

Que la crisi financera encara no ha acabat ho demostra, sobretot als Estats Units, el que està passant amb els centres comercials i el mercat immobilitari d’oficines, al qual està passant el mateix que amb les subprime. Per tant, sense regles clares ni un control efectiu públic, el món financer ens envia directament vers al desastre. Cal que sigui la societat la que decideixi com han de moure els bancs els diners de tots. Com ja he dit, els diners s’han de dirigir vers petites i mitjanes empreses, projectes ecològics, i també, I sobretot, projectes d’interès social. I això significa una nova estructura empresarial on els treballadors participin dels beneficis alhora que en el disseny, direcció i control de la producció.
De fet, cal la implantació de la democràcia a tots els nivells. Es pot triar a l’alcalde, al president, als legisladors,… ara ha arribat l’hora de triar també als caps, als directius i al consell d’administració de les empreses.

A banda d’això, és del tot necessari implantar normes que facin marxa enrere sobre la desregulació de les darreres dècades que ens han portat al desastre. Deveu saber que el món financer nord-americà ha gastat 5.000 milions de dòlars en lobbies contra les regulacions. Es tracta de 3.000 persones que treballen prop del Congrés, del Senat, del conjunt de les institucions per condicionar i influir en les decisions dels legisladors. I han tingut èxit! Han estat capaços de suprimir, en la darrera dècada, fins a 12 regulacions bàsiques. Alguns exemples. En el mercat de derivats dels cereals, que permet comprar collites amb molta antelació, s’ha suprimit recentment llei que obligava a registrar-se als compradors de blat o arròs. S’assegurava així un anonimat que impedeix saber en mans de qui estan els aliments que es produiran d’aquí un temps. Una altra suprimida recentment fou la implantada pel president Roosevelt el 1933, arran del crack del 29, consistent a establir una estricta separació entre banca comercial i d’inversions. La primera, per entendre’ns, és la típica que manté dipòsits de particulars i empreses i dóna crèdits a individus, comerços o indústries, i que permeten fer funcionar l’economia real.

La segona és la dels grans inversors, que serveix per especular amb els seus actius en els mercats de valors, amb productes financers cada vegada més arriscats. La supressió d’aquest tallafocs ha permès que el món financer i especulatiu s’hagi apropiat dels dipòsits particulars de la gent, i que els bancs que abans es dedicaven a l’economia real, s’hagin abocat vers operacions financeres arriscades amb els nostres diners, i els de les empreses que donen feina. Quan hi ha hagut problemes, com en la recent crisi, la dimensió de la bombolla resultava tan gran, que qualsevol fallida podria generar una catàstrofe global “Too big to fail” massa gran per caure, la qual cosa es tradueix en què els governs acaben obligats a salvar els bancs amb els fons públics si no volen que es col•lapsi l’economia.

Tanmateix, el que succeeix avui, poc més d’un any de les primeres fallides, és que ara mateix, grups com Goldman Sachs guanyin cada dia 100 milions de dòlars. Com s’ho fan? Després d’haver rebut diners públics a un interès pràcticament zero, es dediquen a comprar deute públic. En altres paraules, són els estats qui engreixen els beneficis dels bancs.

Un altre escàndol són les agències privades de rating. Aquestes són les que qualifiquen les inversions i productes financers segons la seva presumpta fiabilitat. Com que són pagades per les mateixes empreses valorades, d’una perversió increïble perquè alimenta una espiral de corrupció responsable de la bombolla financera. Cal que aquestes agències siguin públiques i controlades estrictament per l’estat.

De la crisi del 29 en podem extreure una altra lliçó. El president Roosevelt va emprar molts diners públics per generar ocupació, especialment fent infraestructures, carreteres, grans obres d’enginyeria. Podríem fer el mateix, encara que hi hauríem de donar una orientació vers la indústria verda. Generar ocupació a partir de la inversió pública, destinada a prevenir el canvi climàtic i propiciar una economia ecològicament sostenible, amb la intenció de reduir el CO2, potenciar l’autoconsum, i impedir la deslocalització industrial que ha caracteritzat les darreres dècades.

De fet, això que explico és el que està fent en aquests moments la Xina. Atesos els problemes d’exportació derivats de la crisi financera mundial, els xinesos estan potenciant el mercat interior, millorant a poc a poc les condicions dels seus treballadors, i fent un gran esforç inversor en investigació i recerca i prototipus verds. En el sector de l’automòbil, per exemple, són dels qui més seriosament estan treballant en la reducció d’emissions i consum energètic. Intel•ligent, si tenim en compte que no tenen pràcticament petroli.

Tanmateix, res d’això és possible si mantenim el capitalisme en la seva forma actual. Jo no sé si hem de fer revolucions clàssiques. El que sí que és cert és que si avui existeix un Palau d’Hivern, aquest és a Wall Street. Us deia abans que mentre estem aquí, a Ginebra s’estan reunint els responsables de la crisi actual. I estan ara mateix conspirant per liberalitzar el comerç i els serveis públics. Deixar entre les urpes del mercat la sanitat, l’educació o l’aigua.

Una altra cosa sobre la qual és necessari debatre és sobre els nivells de remuneració dels alts executius, responsable d’unes diferències de riquesa intolerables. La desigualtat és cara. Les societats més desiguals pateixen major criminalitat, malalties mentals, obesitat, reclusos,… Si ho mirem des de la perspectiva global, respecte les relacions nord-sud, les coses són encara pitjor, i la immigració és el seu resultat més evident. En aquest sentit, apostem per anul•lar el deute, a condició, és clar, de l’assumpció de polítiques verdes, de la reforestació del sud i la seva contribució a mantenir la biodiversitat.

Des dels governs ens diuen que no hi ha diners per fer tot allò que demanem. És fals! El que succeeix és que en els darrers anys s’han reduït els impostos als rics, mentre que les grans fortunes dipositen tota la seva riquesa als paradisos fiscals. D’altra banda, les grans empreses transnacionals, que pràcticament no contribueixen a l’economia productiva, estan a la pràctica, exemptes de la fiscalitat. Existeix un altre instrument útil, la Taxa Tobin, impulsada pel moviment ATTAC, per gravar les transaccions financeres, que podria servir per impulsar aquestes polítiques diverses vegades.

La crisi ofereix grans oportunitats per refer les regulacions i reduir les desigualtats, bastir un nou ordre entre nord i sud, reconstruir i expandir els serveis públics. Tanmateix, i atès que no ens podem refiar dels governs, ho hem de fer des de la ciutadania. Des de la implicació personal. No aïlladament, car des de la nostra petita parcel•la personal és molt difícil canviar les coses. Cal agrupar-se a partir d’interessos comuns i establir aliances amb altres grups per fer un front comú. Tenim talent, tenim recursos, tenim voluntat.

Traducció i edició; Xavier Diez

1 comentaris:

dada xu ha dit...

swarovski crystal
coach canada
michael kors outlet
nike tn
kate spade
fitflops
polo ralph lauren outlet
true religion jeans
coach outlet store online clearances
polo ralph lauren outlet online
chenshanshan20170315

Publica un comentari a l'entrada